Corregir és estimar

(Fra Josep Manuel Vallejo) “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres” diu sant Pau (Rm 13,8). És curiós que digui deute. El nostre deute..., tenim un deute? De fet, la vida cristiana consisteix en descobrir el molt que Déu ens ha estimat, el molt que Déu ens perdona, i ésser conscients que li hem de retornar molt. Estem en deute amb Déu. El pecat fa és que ens oblidem d’això. Però estem en deute amb Déu, i Ell ens diu: la manera de retornar-me el deute de tot el bé que jo us he fet és estimar els vostres germans. I ja està. És així de simple el cristianisme. Després diu: “Qui estima els altres ha complert tota la Llei”. Tota la Llei! Ja no hi ha lleis, ja no hi ha manaments perquè aquest és l’únic manament.

Però aquest criteri fonamental del cristianisme d’estimar els altres, demana alguns aclariments. Primer cal aclarir què és estimar, perquè se’n parla molt, però què és estimar realment? I segon, què hem de fer per estimar? Perquè estimar dependrà de la situació concreta. No hi ha normes fixes. Dependrà de la situació concreta, del cas concret, en què jo hauré de fer una cosa o una altra per estimar.

Primer, què és estimar? Estimar és cercar el bé de l’altre. Punt. No és un sentiment, no és una qüestió romàntica. No depèn del que sento. Estimar és cercar, voler i fer el bé a l’altre. Ja està. Per això, es pot estimar els enemics. Jesús no diu: “Sigueu amics dels vostres enemics”, o “sentiu amor romàntic pels enemics”. Això no ho demana Jesús, sinó: “Vulgueu el bé dels vostres enemics, pregueu per ells, almenys no els vulgueu mal...”. Això és estimar: voler i fer el bé de l’altre.

I segon, què fer per estimar? Com estimar? Si estimar és cercar el bé de l’altre, això dependrà de la situació concreta i hauré de discernir-ho. Això és un cristià adult, que s’esforça en discernir, en demanar ajut a Déu perquè l’il·lumini, en consultar els altres per saber com hem d’estimar l’altre en cada moment i en cada situació concreta.

A vegades donar una bufetada serà estimar; si la persona està histèrica li convé una bufetada per estimar-la. A vegades, estimar l’altre serà dir que no; si el que em demana és una cosa dolenta per a ell, li haig de dir que no, i dir que no costa. I, a vegades, estimar serà corregir fraternalment el germà pel seu bé, i això costa molt, i això surt a l’evangeli (Mt 18,15). Corregir i buscar el bé de l’altre pot ser dolorós. I la correcció fraterna, que sempre s’ha de fer en privat, com diu l’evangeli, sempre és dolorosa, però s’ha de fer si estimes. Però s’ha de fer patint. Malament quan jo li dic a un altre algun defecte i li dic amb massa ganes de dir-li i quedo satisfet. Malament! Ho he de dir patint, amb delicadesa, sense judicar, però dient la veritat, amb amabilitat, patint, amb delicadesa, però estem obligats a dir la veritat, sobretot quan l’altre no se n’adona.

I si el germà no reacciona, com diu l’evangeli, llavors: “Considera’l com si fos un pagà o un publicà”. Vol dir, fora de la comunitat. Els pagans no eren cristians i els publicans eren pecadors públics en el món jueu. “Considera’l com un pagà o un publicà”. Si no fa cas de la comunitat ni de ningú, si s’entesta en el pecat, s’exclou de la comunitat. Però no et desentenguis d’ell, tracta’l com un malalt, ves a veure’l, sopa amb ell, estima’l per tal que torni, és el que feia Jesús amb els publicans. Jesús sopava amb els pecadors mostrant-los el seu amor, perquè es convertissin. No els marginava, però no estaven a la comunitat. I això és interessant, perquè no tot val en el cristianisme. I en un món tan paganitzat com el nostre, és important recordar això perquè fàcilment ens contagiem dels criteris vigents en la nostra cultura. Hi ha pecats greus com l’avortament o l’adulteri, que exclouen de la comunitat, i que si la persona no mostra voluntat de penediment i de refer la comunió, està fora de la comunitat.