L'amor no es mereix

(Fra Josep Manuel Vallejo) En David Jou, aquest físic i poeta, té un Càntic Espiritual molt bell que diu, referint-se a Déu:

“Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada…
...Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament”

Quan em mires, sóc més... Som realitat mirada. Necessitem ésser mirats, valorats, estimats. El contrari de l’amor no és l’odi, és la indiferència, que no et mirin o no et saludin, que no et tinguin en compte... Necessitem ésser mirats. Necessitem una mirada bondadosa que ens accepti tal com som.

Ahir vaig veure una pel·lícula d’aquestes senzilles però simpàtiques. És tracta d’una parella que es barallen i es tornen a trobar i, al final de la pel·lícula, es reconcilien. Ella surt corrents a abraçar-lo i comença a demanar-li perdó, i a disculpar-se pels seus defectes, i ell li tanca els llavis i li diu: “Jo t’estimo, t’accepto com ets, no cal que et disculpis”. Aquest és el do més preuat que podem rebre a la vida, que algú ens accepti amb els defectes inclosos, tal com som.

Així ens mira Déu. El cristià és aquell que se sap ben mirat per Déu, estimat amb complaença. Per això, el més bonic que podem demanar és: “Feu-nos veure, Senyor, la claror de la vostra mirada”. Feu que jo me n’adoni que em mireu amb complaença.

I Maria és la gran cristiana. Maria és cristiana perquè se sap ben mirada per Déu. “La meva ànima magnifica el Senyor. La meva ànima celebra Déu que em salva perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Déu l’ha mirada amb complaença, essent ella pobre i senzilla. “El Senyor s’ha enamorat del teu cor pobre” diu un cant, i d’aquí el goig desbordant i la lloança que brollen del cor de Maria.

Saber-se estimat incondicionalment és la font de joia de tot cristià, i la font de la nostra profunda llibertat.

Una altra forma d’expressar aquest gran misteri ho fa la carta als Gàlates. “Som fills”, ve a dir-nos. Jesús ha vingut per això. “Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu fill, nascut d’una dona (de carn), sota la llei (en un poble, en una cultura), per alliberar els qui vivien esclaus de la llei” (Ga 4,4-6). A això ha vingut Jesús, per alliberar-nos de l’esclavatge de la llei i fer-nos adonar que som fills. D’aquí ve la nostra profunda llibertat.

Però, per assimilar això, que no ho vivim de forma espontània, i aquí hi ha el pecat, no adonar-nos que som fills. Per assimilar tot això, ens cal una actitud de contemplació com la de Maria. Maria conservava tots aquests records, tot això que li passava, el que la paraula de Déu li deia. Totes aquestes paraules, tots aquests esdeveniments els guardava en el seu cor i els meditava, els contemplava amorosament.

La salvació, la profunda llibertat dels fills de Déu, consisteix en adonar-se que Déu m’estima encara que jo no m’ho mereixi, que Déu m’estima incondicionalment, i que som fills i filles estimats, que estem a casa, que Déu és un pare bondadós.