El món de la cultura no ha d’estar lluny de l’Església, particularment dels qui la serveixen com a preveres. Entenc el terme «cultura» en el sentit més estricte de les manifestacions que impliquen l’esperit humà en el nivell de la creació, la recerca i les innovacions orientades al bé comú, si bé també són «cultura» aquelles manifestacions sorgides de l’ànima del poble que configuren la seva manera de ser i de fer. El pastor ha d’estar atent a la vida dels qui li han estat confiats, però també dels qui se li atansen més esporàdicament o dels qui normalment no el van a trobar. Els límits territorials són un criteri tantes vegades ultrapassat per la mateixa naturalesa de les coses. Precisament el món de les persones que es mouen en el terreny de les manifestacions culturals més rellevants, acostuma a ser molt flexible. Els nostres pobles i ciutats petites, per exemple, estan plens de segones residències on hi viuen persones que pertanyen a diversos mons culturals. És important no deixar-los de banda, amb l’excusa que no són habitants fixos o bé que viuen aliens a la parròquia.
El comportament de Jesús és clar. La seva sensibilitat envers la gent que es troba als marges del món «habitual», és un element característic de la seva actuació. Ell d’entrada no descarta ningú, no fa distinció de persones. Cert que els pobres són els primers del Regne, però Jesús es preocupa de tots els qui podrien entrar-hi. I nosaltres, amb el nostre capteniment, hem de fer possible que al món de la cultura li arribi la bona nova: aquest és un món que es pot mostrar molt sensible al missatge dels evangelis, que sovint professa admiració per la figura de Jesús, pel misteri cristià (litúrgia, textos, música, costums), per les realitzacions històriques del cristianisme (història, edificis, art) però també per allò que l’Església viu ara i aquí (moltes persones que no vénen a l’església admiren i segueixen el papa Francesc!). L’única condició és no ser restrictius ni antipàtics, sinó pacients i educats, receptius pel que fa a les persones i a les seves peticions. És bo no tenir mai un no per ningú, però sobretot quan vénen persones que combinen l’interès i el desconeixement, o bé la llunyania i el desencís. Hem de practicar un cristianisme nítid amb els qui són lluny.
D’altra banda, el món de la cultura és, també, el nostre. Si no fos així, l’Església no tindria en propietat més del dos terços del patrimoni cultural del país. Algú podria pensar que per aquesta raó ens hem convertit en guardians i vigilants de béns històrics, o bé en promotors de restauracions inacabables. Seria un error pensar així. Allò que la història ens ha llegat i del qual som dipositaris és la vida mateixa de la gent: les expressions culturals de la fe cristiana són un bé comú de tot el poble de Catalunya. Però també hi ha béns immaterials que són encara més importants. Em refereixo a les formes de vida, empeltades per totes bandes de cristianisme, i a les maneres d’actuar arrelades en l’Evangeli. A tall d’exemple, quin és el rerefons de la dita «paraula és paraula» sinó Mateu 5,37 («digueu sí, quan és sí; no, quan és no»)? La cultura de les persones d’aquest país –estiguin implicades o no en l’Església– és cristiana i católica. No estem en un secularització total, sinó en una globalització carregada de dispersió que desdibuixa elements de la tradició però que alhora ofereix oportunitats reals a l’Església dels nostres temps.
En aquest sentit, voldria evocar una iniciativa que ha tingut lloc fa pocs dies a Barcelona: la presentació del document «Unes humanitats amb futur», promogut per l’Institut d’Estudis Catalans (l’acadèmia catalana de la llengua, les humanitats i la ciència) i la Facultat de Teologia de Catalunya, dijous 16 de gener de 2014. Vora 500 intel·lectuals i institucions s’han adherit al document. A l’acte final, exquisit i massís, presidit per la consellera d’Ensenyament, s’hi van fer presents diversos bisbes, al costat de representants conspicus del món cultural i universitari. Es tractava de mostrar el moviment d’adhesions a un manifest que, n’estic segur, els qui esteu llegint aquesta revista el signaríeu de grat (en trobareu el text al web de la Facultat: www.teologia-catalunya.cat). Una preocupació compartida per molts va trobar ressò en un text que, en darrer terme, també recull el pensament de l’Església sobre el tema de les humanitats i que l’IEC i moltes altres persones s’han fet seu, en la mesura que coincideix amb els seus propis plantejaments. A l’hora de lluitar per una causa digna i necessària, en la qual hi ha en joc la dimensió espiritual de les persones i de la societat i el futur de la cultura, tothom suma forces de manera constructiva i convençuda.
El document és ple de tons i referències cristianes, del tot assumibles i assumides per les persones no enquadrades en l’Església que han contribuït a redactar-lo. Així, en el primer punt, s’afirma que «les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem)». En efecte, es diu, «Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú». En el punt segon, s’esmenta «la pregunta pel sentit» com una de les mancances que s’observa en una societat on només es valora el saber en les seves «aplicacions pràctiques». El punt tercer serveix per a denunciar «l’analfabetisme funcional i simbòlic» i s’insta a una «recuperació del símbol… en els seus horitzons filosòfic i religiós». En el punt quart se subratlla que les humanitats «porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat». El punt cinquè afirma que «les humanitats formen part del “nucli dur” de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme». Arribats aquí, el document fa quatre propostes. La primera afecta els currículums d’ensenyament, i s’hi llegeix entre altres coses: «Els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga “història sagrada”) han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar». La segona subratlla la «consideració global dels sabers» i el vincle entre humanitats i ciència. La tercera insisteix a fomentar «el gust per la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics». La darrera es clou així: «Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà».
La cultura serà el gran desafiament del segle XXI. Afirmar el futur de les humanitats vol dir garantir la pervivència de persones i pobles, significa resistir als moviments d’assimilació propis d’una cultura mundial uniforme que comportaria la dissolució de la riquesa cultural de la humanitat. En aquesta tasca l’Església hi ha de ser present de manera activa, al costat de molts d’altres que la consideren imprescindible. D’altra banda, la millor preparació per a la sembrada evangèlica és configurar entre tots un terreny fertilitzat per les humanitats. La cultura no és alternativa sinó concomitant a l’anunci de l’Evangeli. L’acompanya i li obre pas.
Armand Puig i Tàrrech
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.