La Santa Mare Església, catòlica, apostòlica, romana

El Sı́mbol dels Apòstols, que va ser musicat admirablement per Mn. Romeu, conté, en la seva versió catalana, el terme «romana», aplicat a l’Església: «(Crec en) la Santa Mare Església, catòlica, apostòlica, romana».

El text llatı́ diu simplement: «sanctam Ecclesiam catholicam». Però la recepció catalana va eixamplar notablement la fórmula i va sorgir un enunciat de gran riquesa i profunditat que ha configurat allò que tantes vegades s’ha subratllat com a «romanitat» de la nostra Església. Església de pelegrinatges a la ciutat de Pere i de Pau, de butlles papals, de projectes missioners posats sota el papat, d’adhesió a la seu apostòlica. Aquesta és la tradició catalana, que coincideix amb els mil anys d’història del nostre paı́s. N’hi ha prou de visitar els arxius catedralicis o de llegir el gran Llull.

La romanitat, ¿és tan sols d’una relı́quia del passat? ¿De quina manera l’aforisme ubi Petrus, ibi Ecclesia –original de sant Ambròs (Comentari al Salm 41)– continua viu? Voldria reprendre l’expressió del Credo cantat popular: «la Santa Mare Església». Quan parlem de romanitat, parlem d’una Església que és Mare, és a dir, d’una Església que s’entén i es presenta maternalment, que ha engendrat en la fe molts fills i filles, que els nodreix amb la Paraula i els sagraments, que els instrueix amb l’ensenyament apostòlic i que, en la persona de Pere, és fonament d’unió en la fe i l’amor de tota la «comunitat de germans estesa arreu del món» (Primera carta dePere 5,9).

Va ser el beat Joan XXIII, papa, qui va escriure l’encı́clica «Mater et Magistra» (maig de 1961), un any abans del Concili, en la qual la maternitat de l’Església ja s’expressava des de la primera paraula del document. Joan XXIII va subratllar amb amorosa intensitat la naturalesa d’una Església que volia ser mare de tots els creients en Jesucrist i ferment d’unitat de la nissaga humana. Aquesta és l’Església que va entrar en Concili l’octubre de l’any 1962, guiada per l’Esperit Sant, i que continua fent camı́ en ple segle XXI. La romanitat, doncs, s’explica i es basa en la maternitat de l’Església, n’és la seva expressió històrica concreta. Es impossible entendre l’Església al marge de la seva maternitat, ja que, en paraules de sant Cebrià, «no pot tenir Déu com a Pare qui no confessa l’Església com a mare» (De unitate ecclesiae 6).

La reducció de la noció d’Església a una institució que es mesuraria amb criteris empı́rics, al marge de la santedat que l’habita, comporta un desenfocament d’allò que l’Església és. Naturalment que, com diu un altre aforisme venerable, Ecclesia semper reformanda, i que la reforma de l’Església constitueix un repte constant, des de les altes instàncies del govern del’Església, com ara la cúria romana, fins a les realitats eclesials més petites.

La pregunta és igual per a tots els deixebles de Crist, sense excepció, i ha de ser plantejada primàriament en termes de fidelitat a l’Evangeli i a la gran Tradició. Si és veritat –i ho és– que l’Església és una comunió, resultaria equı́voc pensar que tot el problema consisteix en el poc encert de determinades praxis eclesials o en l’opinió que mereixen certs posicionaments de persones representatives. Si la maternitat és consubstancial a l’Església –i ho és–, tots els qui formen el poble de Déu, sense cap excepció, tenen l’objectiu comú de plasmar-la en les seves actuacions i en el seucapteniment. Una Església materna i maternal és creı̈ble als ulls del món i dels mateixos batejats. Per això, el qui ha rebut el baptisme en la fe de l’Església no pot parlar de l’Església des de fora, sense l’afecte filial, sense un agraı̈ment visible, que no està renyit amb el noble desig de proposar camins més clars i robustos d’adhesió a la veritat de l’Evangeli.

La festa dels apòstols sant Pere i sant Pau constitueix una ocasió especial per a manifestar la nostra adhesió de preveres de les diòcesis catalanes al Sant Pare Benet XVI pel seu coratge i per la seva clarividència, pel seu mestratge i pel seu guiatge de pastor universal a qui ha estat confiat el ramat de Jesucrist. En temps difı́cils i complexos com els que vivim, quan tantes persones sofreixen els estralls d’una situació de crisi i desconcert, es fa imprescindible refermar els fonaments de la fe i viure’ls del tot lligats a les múltiples creacions de l’amor. Cal, doncs, agrair les paraules i elsgestos del Sant Pare que «tradueixen» dia rere dia la maternitat de l’Església i assenyalen camins concrets de realització de l’Evangeli de Jesús.

Un bon estiu a tots!

Armand Puig i Tàrrech