Rebrots d'anticlericalisme

Donant voltes al contingut del grafit esmentat i a les possibles motivacions que van portar a escriure’l, no em puc estar de considerar-lo una proposta desfasada, sobretot ara, en plena crisi econòmica, quan és més que evident que hi ha propostes més urgents i suggerents a fer que incitar, conscientment o inconscient, a cremar esglésies. Però, pel que es veu, l’anticlericalisme de tant en tant rebrota. Potser és que és tossut com el polygonium, aquell arbust que neix i reneix una i mil vegades a l’illa de Saint-Pierre-et-Miquelon, a l’Atlàntic, i del qual parla el teòleg Jean-Marie Tillard en la seva cèlebre conferència «Som els últims cristians?» Però, la pregunta és: per què rebrota, l’anticlericalisme? Atès que el clericalisme i l’anticlericalisme són dos enemics complementaris, ¿continuaran fent camí junts fins que un dels dos desaparegui? Però, poden desaparèixer? Entre els estudiosos d’aquest doble fenomen, no es veu clara la desaparició ni de l’un ni de l’altre. Les raons que s’addueixen són les següents: d’una banda, no sembla possible extirpar del tot el risc de clericalisme en l’Església i, per tant, el seu contrari trobarà sempre raons per a mantenir-se actiu; i, d’altra banda, segons s’assegura, per molt que l’Església es purifiqui, l’anticlericalisme continuarà existint perquè, almenys un cert anticlericalisme, ha somniat sempre d’alliberar l’home de tot lligam religiós. Si això és així, ens haurem d’acostumar, ens agradi i no, a conviure-hi.

Tornem al grafit. Es tracta d’una frase que reflecteix el pensament típic anticlerical en el nostre país, propi de temps passats, sobretot vigent durant la segona república espanyola, on la pugna dialèctica entre clericals i anticlericals era el nostre pa de cada dia. Es pot consultar, per exemple, el que s’escrivia, en aquells moments, en el setmanari català «L’Esquella de la Torratxa», sobre els temes habituals de la literatura anticlerical: l’aliança entre l’espasa i el salpasser, els catòlics, els capellans, Déu, Jesús, el cardenal Segura, el bisbe Irurita, les monges, els jesuïtes, etc. El discurs anticlerical retreia als capellans de creure’s que l’Església són ells i d’excomunicar tots els qui no pensen com ells perquè pretenen estar en possessió de l’única veritat.

Davant el discurs anticlerical, en forma de grafit o com sigui, ens podem posar nerviosos i malhumorats, podem no fer-ne cas o podem reaccionar en positiu, això és, considerar-lo com un discurs que sacseja, que interpel·la, encara que esgarrapi, i que obliga a replantejar-nos algunes actituds, encara que costi. I, endemés, sempre el podem escoltar com una crida, encara que sigui indirecta, a ser més fidels a Jesús i al seu evangeli, a progressar en més coherència personal i institucional, a situar-nos al nostre lloc (que no vol dir tancar-nos a la sagristia), a fugir de tota forma de clericalisme i a anar construint l’Església de Jesús. Certament grafits d’aquesta mena no fa cap gràcia veure’ls escrits ni a les parets d’edificis de l’Església ni en les parets de cap altre edifici, però si apareixen i reapareixen, en comptes d’indignar-nos o de fer-nos-hi mala sang, potser és més rendible personalment i pastoralment, i per tant més sa, ocupar-nos, primer de tot, d’endreçar el nostre tros. Per fer-ho, ens podem inspirar en aquelles breus i sàvies paraules del final del n. 8 de la Lumen Gentium: «L’Església, pel fet d’incloure pecadors en la seva sina, és alhora santa i sempre necessitada de purificació, i practica contínuament la renovació i la penitència. [...] s’enforteix amb la puixança del Senyor ressuscitat, a fi de superar amb paciència i caritat les seves afliccions i dificultats, internes i externes alhora». I, sobretot, continuar fent camí, sense bel·ligeràncies innecessàries.