La “parrhesia” és un dels trets que Jesús de Natzaret manifesta al quart evangeli. El fet estadístic ja ens sorprèn: 31 vegades en parla el Nou Testament. D’aquestes, gairebé la meitat (13 cites) apareixen als escrits joànics. Ens trobem molt probablement amb un dels trets característics del caràcter de Jesús. Marc en parla (8,32): «I amb “parrhesia” predicava la Paraula». Joan ho aprofundeix a la llum de la fe viscuda tot al llarg del primer segle d’història eclesial. Fem-hi un cop d’ull.
El quart evangeli posa en boca dels coetanis de Crist paraules que descriuen aquesta qualitat personal seva: «Mira, parla amb “parrhesia” i no li diuen res» (7,26); «Si tu ets el Crist, digues-nos-ho amb “parrhesia”» (10,24). Els mateixos deixebles del Senyor en parlen i li diuen: «Mira, ara parles amb ----“parrhesia” i no dius cap paràbola» (16,29). Jesús mateix no rebutja aquesta qualitat: «Ningú no fa res en secret, busca de ser amb “parrhesia”» (7,4 literalment); «Aleshores digué Jesús amb “parrhesia”: Llàtzer ha mort, i me n’alegro per vosaltres»(11,14). «Jo amb “parrhesia” he parlat al món» (18,20). Finalment, prop de la seva Pasqua, Jesús abandona aquesta praxi, fins al moment de lliurar l’Esperit Sant a l’Església a través de la seva mort (11,54; 19,30).
Jesucrist és el model de la vida presbiteral, aquell que ens aporta l’estil de ser i actuar com a ministres de l’Església, en el segon grau del ministeri jeràrquic. Per això ens hem de preguntar en què consisteix aquesta «parrhesia», com la podem traduir, per després aplicar-la espiritualment i pràctica al nostre ser i viure sacerdotals i cristians. A continuació estudiarem el terme emprat per Joan, bo i presentant-ne alguns trets que posteriorment podem aplicar particularment a cadascun de nosaltres.
a.) Valentia i caràcter públic. Parrhesia és una obertura antropològica, moral i social que s’oposa a «actuar secretament». Jesús prefereix que es mantinguin en un segon terme activitats de pietat religiosa (com ara la pregària, el dejuni i l’almoina), per orientar la vida cristiana més aviat vers la predicació pública del Regne de Déu, que ha de ser pública i valenta. L’Evangelista Joan ens presenta Jesús que actuava així en primera persona: ressalta la seva pregària certament (cf. Jo 11,42; 17,1), però també la publicitat de la seva vida social. El centre de la seva missió és l’anunci explícit de la seva identitat de Fill de Déu encarnat (cf. 1,14; 7,26; 10,24).
b.) Coratge, ànim i confiança. Tota persona humana, en major o menor grau, disposa d’aquest recurs psicològic. Consisteix en una natural inclinació a la resistència personal davant els afers quotidians de la vida present. En clau moral, la teologia cristiana ens parla de la fortalesa moral que fa que els fidels visquin amb alegria i valentia la seva unió personal amb Déu per Jesucrist. Ara bé, el quart evangeli ens en parla en clau cristològica, és a dir, Jesús mateix és valent, obert, ens revela una humanitat entusiasmada i confiada en Déu. L’origen d’aquestes disposicions antropològiques, però, no vénen de l’èxit material o de les capacitats organitzatives, ans vénen de la seva plena consciència d’estar unit sempre i arreu amb Déu Pare.
c.) Joia en relació amb Déu. De fet, Jesucrist es manifesta com un home temperamentalment alegre i joiós. Si prenem els sinòptics com el mirall eclesial més proper al rostre històric del Senyor, veurem en Ell trets d’alegria, de joia, d’entusiasme. Només cal recordar el sermó de les benaurances (Mt 5,1–7,28), o els logia de la joia apostòlica (Mt 11,25-30). Són impensables en un home decaigut o poruc. En l’ordre espiritual, manifesten com l’esperit humà de Jesús, en perpètua relació amb la divinitat en virtut de la seva unió hipostàtica amb el Fill etern del Pare, gaudeix de ser Fill etern del Pare, apòstol i iniciador de la fe que professem.
En definitiva, podem dir que la parrhesia de Jesús neix de l’amor etern de Déu. És l’amor personal del Pare etern envers Ell el motor fonamental i absolut de la seva valentia, obertura, confiança i joia personals. Aquest és el motiu pel qual no se sobreexcita amb els èxits i s’ensorra en els fracassos. És l’Amor de Déu Pare la realitat que fonamenta la seva missió i el desenllaç gloriós de la seva vida terrenal. És l’Amor de Déu Pare qui l’empeny a viure la parrhesia i a lliurar-se voluntàriament a la mort redemptora de la humanitat per mitjà de la Creu i la Resurrecció. Així ens ho fan veure els textos sagrats, i concretament Joan, com acabem d’entrellucar breument.
Ara bé, aquesta parrhesia també ens la dóna a nosaltres Déu per mitjà de la fe en Jesucrist. De fet, els escrits joànics –i tot el Nou Testament, en definitiva– ens convida a viure nosaltres també aquesta disponibilitat envers la nostra vida cristiana.
L’autor del quart evangeli convidava per carta als seus fidels que visquessin de manera especial aquesta valentia i joia en Déu de manera habitual, gràcies a la fe i a la unió personal amb Crist que Déu ens ofereix: «I ara, fillets, romaneu en Ell, perquè quan es reveli, tinguem “parrhesia” i no ens avergonyim d’Ell en la seva vinguda» (1Jn 2,28). I continua més endavant: «Quin amor tan gran ens ha tingut el Pare per dir-nos fills de Déu... i ho som!» (ibidem 3,1). En efecte, no només Crist ha de tenir “parrhesia”, també nosaltres podem viure-la si tenim fe i confiança personals en Ell. De fet, la meta de la fe és el desenvolupament de la vida del Senyor en nosaltres i finalment, «ser semblants a Ell, perquè el veurem tal com Ell és» (3,2).
En resum, ens adonem de com una disposició personal de Crist és per a nosaltres una crida contínua a tenir fe en Ell. La fe en Jesucrist, essencialment, consisteix en una adhesió intel·lectual i volitiva a Déu, que a més a més incorpora tota una imitació personal de Crist a través de la seva Paraula i també, com hem vist ara, del seu estil personal de ser i viure.
Marcos Aceituno, prevere
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.