Sempre se’ns diu que en la litúrgia, en la predicació i en la catequesi fem servir un llenguatge que pot resultar incomprensible per a la gent d’avui. De fet això deu haver passat sempre, perquè el llenguatge de la fe remet a conceptes per als quals no hi ha llenguatge capaç d’expressar-los amb propietat. Són realitats inefables; i les volem pronunciar. Algunes vegades, però, ens pot passar que el llenguatge que fem servir sigui entès exactament al revés del que nosaltres volem dir. I també això ha passat sempre.
Què diem quan parlem de la mort? ¿I quan ho enllacem amb la vida, i la vida amb el qualificatiu d’eterna? De la mort i de la vida en parlem almenys en un doble nivell. La mort és la mort física; i la mort és la mort, pel pecat, a la vida eterna rebuda en el Baptisme. I la vida és la vida física; però és també la vida eterna que hem rebut sacramentalment i que esperem gaudir un dia plenament en el regne del cel. Déu n’hi do, quin embolic per a la gent… I per a nosaltres!
Ambròs de Milà (339/340-397) havia fet una molt profunda reflexió teològica sobre el fet de la mort –física i espiritual– en ocasió de la mort –encara jove– del seu germà Sàtir (De excessu fratis. Liber secundus: de resurrectione mortuorum, 46-47). Allò que ens passa a nosaltres.
Ambròs sap començar per la mort de Crist. Aturem-nos-hi un moment, escoltant, què diu sobre què és la mort, per tal de poder-ho analitzar.
«¿Què més? Per la mort d’un de sol fou redimit el món. Ja que si ho hagués volgut, el Crist hauria pogut no haver de morir, però va decidir que ni havia d’evitar una mort, en aparença inútil, ni podia salvar-nos d’una manera millor que morint. Per això, la seva mort és vida per a tothom. La seva mort ens ha marcat: anunciem la seva mort quan preguem, proclamem la seva mort quan presentem ofrenes. La seva mort és victòria, la seva mort és sagrament, la seva mort és una solemnitat anual per al món. Què més podem dir de la seva mort, quan demostrem amb el seu exemple diví que només la mort ha aconseguit la immortalitat i que la mort sola es va rescatar a si mateixa? Per tant, no ha de ser plorada la mort, que és causa de la salvació del poble; no ha de ser evitada la mort, que no va menystenir, que no va evitar el Fill de Déu.
No ha de ser dissolt l’ordre de la naturalesa: allò que és comú a tots, no ha de conèixer excepcions en particular. I és cert que la mort no existia en la naturalesa, sinó que es va convertir en quelcom natural; perquè al principi Déu no va instituir la mort, sinó que la va donar com a remei.
Considerem-ho, per tal que no sembli el contrari. Perquè, si la mort és un bé, ¿per què està escrit que Déu no ha fet la mort, sinó que per la malícia dels homes «la mort va entrar en el món» (Sv 1,13; 2,24)? En realitat la mort no fou necessària a l’obra divina, ja que aquells que estaven col·locats en el paradís eren feliços per l’afluència successiva de tot tipus de béns; però, una vegada condemnat el pecat, la vida dels homes va començar a ser miserable amb una fatiga quotidiana i un plor insuportable. Es va haver d’establir un final a aquests, per tal que la mort restituís allò que la vida havia perdut. Perquè la immortalitat és un pes, més que no pas un avantatge, si no intervé la gràcia.»
Repassem-ho breument –rellegint-ho, si cal–. La mort de Crist és la causa de la salvació del poble, reflexiona Ambròs, és victòria, sagrament, solemnitat anual. És vida per a tothom. Una bonica i sintètica descripció de la centralitat del misteri de la Pasqua de Jesús.
És absolutament universal i no ha de conèixer excepcions, ja que no ha conegut ni la del Crist. Però, atenció! La mort no hi era en l’ordre de la naturalesa creada per Déu, no calia pas que hi fos, perquè en el paradís l’afluència de béns era contínua; per això la vida per sempre era suportable, i feliç; així ho havia fet Déu.
Però quan el pecat tergiversa aquest ordre bo establert a l’inici, és quan la vida humana esdevé insuportable. Una vida així per sempre seria més un càstig que no pas quelcom bo, per això –diu Ambròs– Déu dóna la mort com a remei a aquesta situació desgraciada, i així la mort, sense ser de l’ordre de la naturalesa, es converteix en quelcom natural.
És per això que la mort és un bé, perquè la immortalitat seria més un pes que un avantatge, conclou. Ha d’intervenir la gràcia.
Us puc ben confessar que vaig descobrir –re-descobrir, vaja!– aquest text tan colpidor i únic, quan el vaig trobar citat i explicat pel papa Benet XVI a l’encíclica Spe salvi (2007) n. 10. En el número següent continua dient: «Sigui el que sigui el que sant Ambròs va voler dir exactament amb aquestes paraules, és cert que l’eliminació de la mort, així com també el seu ajornament gairebé il·limitat, posaria la terra i la humanitat en una condició impossible i no comportaria cap benefici per a l’individu. Òbviament, hi ha una contradicció en la nostra actitud, que fa referència a un contrast de la nostra existència. D'una banda, no volem morir; els qui ens estimen, sobretot, no volen que morim. D’altra banda, malgrat això, tampoc no volem continuar existint il·limitadament, i tampoc la terra no ha estat creada amb aquesta perspectiva. Llavors, què és el que realment volem?»
La pregunta oberta per Benet XVI, obliga a continuar presentant el seu raonament, que d’Ambròs passa a Agustí. Ho veurem en un altre article.
Joan Torra
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.