El segle VII aC fou temps de tenebra i foscor pel poble d’Israel. El llarg regnat de dos monarques impius, Manasés i Ammon (693-638 aC), estengué la injustícia i la idolatria. Els israelites abandonaren la bondat de Jahvè, el pou d’aigua viva; i corrien darrere les cisternes crivellades dels falsos déus (cf. Jr 2, 13). La nació d’Israel, construïda amb amor per l’esforç dels creients, es desfeia. Les negres nuvolades del desastre i la destrucció imminent de Jerusalem (587 aC), corsecaven els ànims dels israelites que encara restaven confiats en la fidelitat incommovible del Senyor.
Déu no abandonà a la dissort la nació que s’esmicolava pels seus pecats. Jahvè envià el profeta Jeremies al seu poble. Aquest missatger fou, durant molts d’anys, la veu càlida i exigent del Senyor en el cor ofuscat d’Israel.
Jeremies tingué una única i difícil missió: A l’interior d’un poble que es trencava, ell era el signe visible de l’amor de Déu que resta per sempre. Jeremies és l’home obert a Déu i a les angoixes i esperances dels homes, que té per missió la transparència. Mitjançant la seva vida, els israelites contemplaren el cor amorós i el desig alliberador del Senyor.
La vocació de Jeremies esdevingué un dia concreta en un indret determinat. Vers l’any 627 aC en el seu poble d’Anatot el profeta sentí la veu de Déu que el cridava a ser testimoni de la tendresa divina en el canemàs d’Israel desencisat.
Déu digué al profeta: «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre, et vaig consagrar profeta destinat a les nacions» (Jr 1, 5).
La vocació cristiana, el desig de seguir la voluntat del Senyor, comença sempre amb una certesa: Déu ens ha estimat primer! Abans que Jeremies nasqués, Déu teixia el seu projecte amorós sobre el profeta.
Jeremies es torbà en escoltar aquestes paraules. Se sentí petit i feble per dur endavant els designis de l’Altíssim: «Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar?» (Jr 1, 6). I el Senyor, com sempre, va confortar el jove que havia cridat: «No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor» (Jr 1, 8).
Déu ens ha estimat primer i es preocupa amb tendresa de nosaltres; però és molt sincer quan parla i no oculta mai que seguir-lo és difícil i implica, molt sovint, experimentar la contradicció i el conflicte. Una vegada que el Senyor ha sembrat l’amor en el seu profeta, li manifesta, descarnadament, les dificultats de la missió.
«Jahvè digué a Jeremies: I ara, què veus?. El profeta respongué: veig una caldera damunt un fogó atiat pel vent del nord. El Senyor comentà a Jeremies: És cert, del nord entrarà el desastre contra tots els habitants del país» (cf. Jr 1, 12-14).
El fogó atiat pel vent del nord i el desastre que s’acosta simbolitzen els mals que afligeixen Israel. Del nord estaven a punt d’arribar els exèrcits babilònics que destruirien Jerusalem (587 aC). La Ciutat Santa, per culpa del seu orgull, entreveu el seu final tràgic. A l’interior d’aquest holocaust, Jeremies ha d’ésser testimoni de l’amor fidel i misericordiós del Senyor.
Jeremies es fa conscient de la missió a la qual Déu el crida. Quina tasca tan difícil! Ésser el signe vivent del Déu de l’amor dins el món hostil a la fe que va camí de la desfeta. El profeta sent el soroll de la por dins la seva ànima i, metafòricament, pregunta a Déu: Qui sou vos?
El Senyor, novament, li adreça la paraula: «Què veus, Jeremies? Ell li respon: Veig una branca d’ametller, l’arbre que vetlla. I el Senyor va concloure la conversa dient: És cert això que has vist. Jo també vigil perquè es compleixi la meva paraula» (cf. Jr 1, 11-12).
Aquesta metàfora és la resposta de Déu al neguit del profeta. El Senyor diu a Jeremies: Jo sóc un ametller, l’arbre que vetlla. En llengua hebrea el terme “ametller” significa literalment “l’arbre que vetlla, l’arbre que sap escoltar”.
Durant al temps d’hivern els arbres pareix que dormen. No tenen fulles, ni fruits. Tot està gelat. A l’època de Jeremies, la història d’Israel passava per un temps d’hivern. Els arbres esponerosos de la fe, l’esperança i l’amor que caracteritzaren l’època de David, a causa de la gelada de la idolatria i la injustícia, havien perdut la seva fulla i deixat de donar els seus fruits.
Però dins el bosc adormit per la fredor hi havia uns arbres florits: els ametllers. Si observam el camp, veurem que durant l’hivern, quan encara els altres arbres dormen, els ametllers han florit, i amb la seva flor blanca pareix que vetllen el son hivernal dels altres arbres.
Mitjançant la metàfora de l’ametller en flor, el Senyor assabenta Jeremies de la seva missió, però també el conforta amb la seva fidel protecció. Déu li indica: Jo som com un ametller, t’envio al meu poble perquè siguis el signe visible que Jo som el Déu de l’amor, sé ben cert que aquesta missió et serà difícil perquè vius en el temps d’hivern de la història; però no tinguis por, així com l’ametller vetlla el somni del altres arbres, Jo també vetllaré per tu i t’estotjaré durant la teva tasca perquè puguis ésser signe del meu amor a l’hora foscant d’Israel.
Amb la certesa que Déu el vetllava, amb la seguretat d’estar en les bones mans de Déu, Jeremies inicià la seva tasca: ésser signe de l’amor de Déu en temps de desfeta.
El llibre del profeta Jeremies narra les contrarietats que experimentà el profeta: Insultat, menyspreat, tancat al fons d’un pou fangós, deportat a Egipte, etc. La gent inquiria Jeremies i li deia: Què és el que et fa «aguantar en la fe» dins uns temps tan obscurs?
I Jeremies donava sempre la mateixa resposta. El que m’aguanta és la seguretat d’estar en les bones mans de Déu. Jahvè es el meu “ametller”. Ell vetlla la meva vida, i per això crec que el projecte de Déu triomfarà, sé cert que després del glaçat hivern vindrà una lluminosa primavera i l’arbre de l’amor tornarà a donar el seu fruit: «Vindran dies, diu el Senyor, que pactaré amb la casa d'Israel i amb la casa de Judà una aliança nova; posaré la meva Llei en el seu interior i l’escriuré en els seus cors; llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble» (Jr 31, 33).
Jeremies no arribà a veure la nova primavera que havia anunciat. Va haver de fugir a l’Egipte vers l’any 592 aC, on morí lluny de Jerusalem i del seu poble. El consol de la vida de Jeremies fou la certesa que estava en les bones mans del Senyor; això li va bastar, i li permeté esser signe de l’amor de Déu en temps d’angoixa.
Tal volta visquem ara uns temps semblants als de Jeremies, però com succeí al profeta, Déu ens segueix cridant a ésser testimonis vivents de l’amor. La militància cristiana si no s’aguanta en la certesa que estam en les bones mans de Déu no s’aguanta enlloc.
L’obertura a la crida de Déu i l’escolta constant de la Paraula ens donarà la confiança que Ell protegeix la nostra vida, i ens aportarà la força per esperar la vinguda del seu Regne.
Déu és el nostre “ametller” que, en la seva flor blanca, vetlla la nostra vida perquè anunciem que la darrera paraula de l’existència humana no rau en la foscor de l’hivern ni en la tristor del sepulcre; sinó en l’albada de Pasqua, en la resurrecció triomfant del Senyor (cf. Lc 22-24).
Francesc Ramis Darder, prevere de Mallorca
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.