Comencem un nou curs. De ben segur que tothom pensa ja en la planificació del calendari. Es comencen a endegar els contactes amb persones i grups, per tal que la vida comunitària de les parròquies tingui aquella qualitat i aquell gruix que ens demana Jesús quan ens diu que siguem sal de la terra i llum del món. És moment, no tant de programar un seguit d’activitats, com de pensar en conjunt tots els elements que han de configurar la vida parroquial, a partir de les tres àrees clàssiques: catequesi, litúrgia, caritat. O, millor dit, a partir de la fe transmesa, celebrada i posada en pràctica. Una parròquia pot fer un gran bé, sigui petita o sigui gran, sigui de ciutat o sigui de poble, sigui activa o porti una marxa més aviat discreta. L’Església sempre és un instrument del Senyor. L’objectiu és un de sol i és comú: construir una comunitat de fe i d’amor, que irradiï la llum de la resurrecció del Senyor i visqui l’Evangeli de Jesús, amb atenció particular a les necessitats dels pobres. Com va dir el beat Joan Pau II en la Novo Millennio Ineunte, el nostre programa és l’Evangeli, i volem tirar endavant aquest programa en comunió amb el papa i els bisbes, amb els altres germans preveres, amb els diaques i amb els laics i laiques amb els quals fem camí. L’Església sempre és un exercici de comunió, un espai de proximitat, un àmbit on l’Evangeli hi ressona amb força i convicció.
Cadascú té els seus sentiments i les seves il·lusions, les seves pors i els seus projectes. Però gosaria afirma que no hi ha cap prevere català que visqui aquest començament de curs amb desencís. Perquè, si fos així, caldria posar-hi remei ràpidament –i un remei de naturalesa estrictament espiritual. No ens podem permetre començar el curs desanimats o entristits perquè el desànim és obra de l’enemic, del mal que ens sotja. I nosaltres hem estat escollits per viure d’acord amb la fe i l’esperança que Déu ha posat en el nostre cor. ¿Com pot ser que fem discursos negatius quan, com a preveres, mai no sabem el bé que hem fet o podrem fer i la salvació que hem escampat o escamparem? Cal que tinguem més confiança en l’obra que Déu fa en nosaltres i en aquells que portem al cor i que servim com a pastors! En aquest inici de l’Any de la Fe, ¿seria just pecar de falta de fe i de confiança en el Senyor? Si fos així, seríem, com diu l’apòstol, “els més desgraciats dels homes” (1Co 15,19).
La mesura d’un pastor és la seva compassió, la seva capacitat d’emocionar-se davant les necessitats o les febleses dels altres i de fer-se’n càrrec de manera concreta –que no vol dir passar a ser aquell que ho ha de resoldre tot ell tot sol. Un pastor és un home que porta el perdó i la reconciliació marcats amb ferro roent. Admetem que no sempre estem d’acord amb les decisions que els altres prenen i reconeixem que, de vegades, no ens n’estem de criticar-les. Però hem de reconèixer que, sovint, un comentari crític i poc afortunat prové d’un afany de protagonisme. Acostumem a pensar que nosaltres, “allò, ho hauríem fet millor”.
Potser sí. Però allí on es juga la nostra identitat sacerdotal no és en les crítiques o en els dubtes sobre els altres, sinó en la nostra capacitat d’actuar com Jesús, el bon pastor. I és aquí on no ens podem permetre la desconfiança. Un prevere tancat en si mateix, incapaç de veure els seus límits i les seves limitacions, acostuma a ser espiritualment feble i poc madur, encara que, de cara a l’exterior, aparegui com una persona molt segura de si mateixa, del que fa i del que no fa.
Tanmateix, no serem jutjats per la nostra seguretat sinó per la nostra compassió. Em pregunto per què, en l’episodi de judici final, n’hi ha que són beneïts perquè han donat menjar als qui passaven fam i beure als qui passaven set. L’explicació es troba en la paràbola del bon samarità, el qual, quan veié l’home ferit ran del camí, “se’n compadí”. La misericòrdia, és a dir, el cor ple de compassió d’aquell samarità no va poder resistir la pròpia actitud si, veient un home en perill de mort, hagués fet una volta i hagués passat per l’altre costat. Tots tenien bones raons per a desentendre’s d’aquell desgraciat, sobretot el sacerdot i el levita, que van optar per fer veure que no el veien. Però el samarità no s’ho va poder permetre. Ell, com els altres dos, va arribar prop de l’home malferit, s’adonà que era allí i immediatament va sentir dins el cor la fiblada de la compassió i va quedar atrapat. ¿La van sentir, els altres dos? ¿O es van apartar precisament per no sentir-la? El samarità no podia no auxiliar aquell ferit. No podia deixar-lo sol. Havia de fer-li de pare i de germà.
Què és la caritat pastoral? Concordem que l’espiritualitat del prevere clava les seves arrels en la seva condició de pastor. Doncs bé, a la llum de la paràbola esmentada, el pastor és el pare-germà que no es desentén de cap ovella, ni d’aquelles que no coneix. En efecte, exactament com Jesús, el qui és pastor segons el voler de Déu considera que les ovelles que no són del seu ramat, també són seves (cfr. Jn 10,16). El concepte de ramat no és exclusiu sinó inclusiu. No es tracta de saber quines són i quines no són les meves ovelles, sinó de saber què en faig, de les ovelles que no són del meu ramat i de les ovelles que en són. La preocupació del pastor que segueix Jesús no és la de veure fins on arriba el seu ramat, sinó la de veure fins on arriba la seva caritat. I aquí el camp per córrer és gran i espaiós. Cada dia tenim més ovelles que no són del nostre ramat. I a aquestes, com diu Jesús, “també les he de guiar”, és a dir, “també m’he de posar al seu servei”. Cert, hi ha ovelles dins i fora del ramat, però totes són cridades a formar part del ramat de Jesucrist, el bon pastor de totes elles, per tal que hi hagi “un sol ramat i un sol pastor” (Jn 10,16).
Comença el curs. Encomanem al bon Déu els afanys pastorals, les preocupacions, les alegries i els bons auguris. No cedim a la temptació de la desconfiança, que ens fa caure en el desànim. No siguem pastors d’un ramat –el “nostre”– sinó de les ovelles –siguin del nostre ramat o no pertanyin a cap ramat. En aquest Any de la Fe, del Sínode de la Nova Evangelització i del cinquantenari del Concili Vaticà II estiguem a punt per a tota obra bona que Déu vulgui dur a terme per mitjà nostre. I l’Esperit farà fecunda la nostra compassió.
Armand Puig i Tàrrech
