Acceptar la humilitat del nostre ministeri

Els sacerdots hem rebut el ministeri per al servei del Poble de Déu. La nostra vida sacerdotal està essencialment orientada cap als altres. Per això quan mirem la història del nostre sacerdoci no podem deixar de pensar en les parròquies que hem servit, en les persones que hem conegut, en les coses que hem fet, en les activitats pastorals que hem organitzat… En el pas d’un sacerdot pel nostre món hi ha una història que es veu, eixa història que queda en els llibres i en els annals de les parròquies i que està constituïda per aquelles obres de què queda constància: activitats pastorals i organització parroquial, obres materials i restauracions…

Però el pas d’un sacerdot pel món és, abans que res, una història de gràcia, és el pas de la gràcia de Déu pel nostre món[1]. Ell és un instrument d’eixa gràcia de Déu per al món. Per això, junt amb eixa història que es veu i que és la que generalment recorden els cristians de les nostres parròquies, hi ha una història que no es veu i que, no obstant això, és tan real com la història que tots coneixen. Es tracta d’eixos esdeveniments de gràcia que es deuen al ministeri sacerdotal i que moltes vegades romanen ocults fins i tot per al mateix sacerdot, perquè queden únicament entre Déu i la persona que s’ha vist agraciada per Déu gràcies al seu ministeri. A més de ser tan real com la que tots coneixen, aquesta història de gràcia és segurament el més important en la història del pas d’un sacerdot pel món: ¿Quantes persones hauran trobat en la seua vida pau i consol per l’acolliment i les paraules d’un prevere? ¿Quantes persones poden retrobar-se amb Déu pel testimoni d’una vida sacerdotal? ¿Quants homes hauran experimentat l’alegria de recuperar l’amistat amb Déu per la dedicació al ministeri de la reconciliació amb Déu? ¿Quants cristians progressen en la seua vida cristiana animats per la paraula i la vida d’un sacerdot? ¿Per quantes persones preguem al llarg de la nostra vida i aquesta oració arriba a la presència de Déu? Són preguntes a què no podem respondre amb exactitud perquè les respostes pertanyen al secret de Déu i a la intimitat de la relació entre Déu i cada persona.

Aquesta dimensió del ministeri, que és la més important, és segurament la més humil humanament parlant. Ara bé, reconèixer que el més important es troba moltes vegades amagat en el més petit, exigeix una gran maduresa en la vivència del ministeri.

Quan un sacerdot comença el seu ministeri ho fa amb una il·lusió i una força que omplen la seua vida. Amb el pas dels anys tots experimentem que el ministeri és possiblement més humil del que al principi imaginàvem, que aparentment no s’aconsegueix tot el que ens agradaria. Descobrim que el nostre treball de cada dia esta constituït per petites coses, per gestos en què anem sembrant el Regne de Déu en el cor dels infants, dels joves, de les persones que pateixen per malaltia o per mort, dels que necessiten una paraula d’alè en el seu patiment i en el seu pecat. També descobrim que el ritme de Déu no coincideix amb els ritmes que nosaltres volem imprimir a les nostres accions humanes i que som nosaltres els que ens hem d’adaptar al temps de Déu.

Acceptar la humilitat del nostre ministeri i adequar-nos als temps de Déu és una gràcia de Déu que ens dóna l’autèntica alegria en la vivència del nostre sacerdoci.

Enric Benavent i Vidal, bisbe de Tortosa

[1] R. ARNAU-GARCÍA, Llamó a los que quiso, Valencia 1999, pp. 53ss.