L’hostaler desconegut

Per il·lustrar la resposta, Jesús no desenvolupa grans teories, sinó que se cenyeix a una paràbola tan senzilla com apassionant. En ella, hi ha personatges diferents: la víctima de la pallissa i del robatori, els bandolers que el deixen mig mort, un sacerdot, un levita, un samarità i un hostaler. La víctima simbolitza el proïsme. Els bandolers representen les instàncies del mal i del poder que danyen la persona. El sacerdot i el levita, que veuen el ferit, fan marrada i passen de llarg, mostren la incoherència de servir Déu i el temple, i s’obliden dels homes. El samarità també veu la víctima, però actua de manera diferent amb ella. La consciència del dolor aliè el mou a compassió i misericòrdia, que l’impulsen a actuar: s’apropa a l’home mig mort, li amoroseix les ferides amb oli i vi, el puja a la seva cavalcadura, el porta a l’hostal i se n’ocupa. L’endemà, li diu a l’hostaler que s’ocupi del malalt i que, quan torni a passar, li pagarà les despeses que faci de més.

Qui es va comportar com el proïsme de la víctima dels bandolers? El mestre de la Llei va evitar pronunciar la paraula samarità, perquè els samaritans eren menyspreats pels jueus, i en va definir amb exactitud el comportament: «El qui el va tractar amb amor.» Un amor desinteressat, gratuït, misericordiós, atent... que és la garantia de la vida eterna.

L’hostaler, com a personatge, acostuma a passar inadvertit. Certament, rep una compensació econòmica pel seu servei, però no tanca la porta a cap dels dos. Compromet el seu temps en el guariment i les atencions de la víctima. Arrisca els seus béns, en el cas que les despeses excedeixin els diners rebuts. Confia en la tornada del samarità, que ningú no li assegura que es produeixi. Proporciona atenció amorosa a la persona necessitada.

El compromís del samarità no és suficient per resoldre completament el problema de la víctima. L’hostaler contribueix al seu restabliment total. Tots dos arrisquen perquè l’amor requereix confiança, fan un salt al buit, no ho tenen tot controlat. Cap dels dos pregunta per la identitat de la víctima. L’amor sense distincions introdueix en l’essència de la misericòrdia i apunta a la vida eterna. L’amor no es redueix a veure el sofriment dels altres, sinó que tracta d’apropar-s’hi i guarir-los les ferides. No hi ha cap raó —ni humana ni divina— per desentendre’s del proïsme, en aquest cas, de la víctima.