Araceli Lázaro: “Hem de protegir els infants, però també els hem d’empoderar”

ANNA GUIMERÀ –CR L’educadora social Araceli Lázaro és membre del patronat de la Fundació Champagnat i el gener va formar part de la presentació del programa de prevenció d’abusos dels maristes ‘Trencar el silenci’. En el marc d’aquesta proposta innovadora de l'Institut Marista, la també pedagoga va poder aportar la seva experiència i opinió. Ara, parlem amb ella sobre la mirada de protecció cap els infants, els drets d’aquests i quin paper tenen els adults en tot això. Assegura que “hem de protegir els infants”, però que també “se’ls ha d’empoderar”.

Lázaro va arribar a Barcelona de ben jove per treballar i estudiar pedagogia i educació social. Durant 36 anys ha estat treballant per a l’atenció a la infància i adolescència. Ha estat educadora i coordinadora del CRAE de titularitat de la DGAIA. Ha estat responsable dels centres d’acollida i CRAE propis i col·laboradors de la DGAIA. Del 2006 a 2016, ha estat secretària de l’Observatori dels Drets de la Infància de la Generalitat de Catalunya i responsable del Consell Nacional dels Infants i els Adolescents de Catalunya. El 2016, l’any en què es va jubilar, va rebre el Premi al Reconeixement a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya.

De què parlem quan ens referim a protecció a la infància?

Jo vaig descobrir el concepte “canvi de mirada” amb els drets dels infants, en primera persona, a partir de la construcció de l’Observatori dels Drets de la Infància a Catalunya, als voltants del 2006. Allà vaig entendre que a l’infant no és un objecte de protecció, sinó que és un subjecte i s’han de defensar els seus drets.

Quina diferència hi ha entre aquestes dues idees?

A la Declaració Universal dels Drets de l'Infant del 1948 definien l’infant com un objecte de protecció. És a dir, es descrivia el menor com a objecte molt vulnerable i que, per aquest motiu, l’havíem de protegir molt. Però en la Convenció sobre els Drets de l'Infant del 1989, hi ha un canvi de mirada i l’infant passa a ser un subjecte de drets i, com a tal, té drets en aquesta societat.

Quins són aquests drets de l’infant?

L’infant té drets socials, civils i polítics. Els drets socials els coneixem i ells també. Parlem del dret a l’escola, la salut, les condicions socials, entre d’altres. És a dir, són drets que els protegeixen. Però on són els drets civils? I els polítics? Si els adults i els professionals no els tenim clars, no els podrem transmetre als infants. Els infants tenen dret d’opinió, d’associació, de participació. També tenen dret a tenir espais on la seva opinió sigui escoltada i incorporada a les polítiques públiques. L’únic dret polític del qual es parla a la convenció dels infants és el dret de reunió. Però és un dret que ningú assumeix ni com a propi ni per a transmetre als infants. A Catalunya no hi ha cap associació creada pels mateixos infants i adolescents. Totes tenen la mà d’un adult. Des de l’any 2000 es poden fer associacions de nens i adolescents a Catalunya. L’article 2 del Codi Civil i la llei de Catalunya de protecció, drets i oportunitats de la infància, ho permeten.

I com és que no hi ha cap associació creada pels mateixos infants?

Costa moltíssim. Però a qui li costa és als adults. Si els infants i adolescents no saben que tenen aquest dret, no poden fer res. I no poden fer res, perquè als adults no ens interessa que el tinguin.

No?

Parlem clar. Irrenunciablement, hem de perdre poder en aquest joc. Si jo tinc el 100% de poder i vull ser democràtic, he de perdre poder. Si jo pregunto a l'altre, tindré el 50% estadístic que el que em contesti no m’agradi i, per tant, perds aquest poder. Per això, neix aquesta mirada proteccionista.

Ens interessa aquesta mirada proteccionista. No ajuda els infants?

La mirada proteccionista només garanteix una cosa que sí que hem de fer, que és protegir-los. Només faltaria. Però hem de fer passos endavant. L'empoderament, l'educació per a la decisió, l'autonomia, l'autogestió, entre d’altres, són processos que estan a les nostres mans perquè els infants i adolescents els aprenguin.

Com adults, com podem ajudar-los a empoderar-se?

L’infant ha de tenir llocs on sigui el protagonista amb les seves opinions. Ha de tenir llocs on se l’escolti. Com a adults hem de facilitar l’espai, els hem d’acompanyar. I que vol dir acompanyar? Doncs si l’infant no és capaç, com adult estarem allar per ajudar-lo, però ho farà l’infant. Nosaltres estarem al seu costat com a suport i si no està còmode per poder opinar, buscarem la millor forma i espai perquè ho pugui fer.

En diverses ocasions comentes el mal ús de la paraula “menor” per referir-se a l’infant, en què fallem?

La paraula “menor” és un adjectiu. L'adjectiu no defineix, complementa. La paraula que defineix és el substantiu. Per tant, ens referim a l’infant com a una complementació. Es pot fer ús de la paraula menor, si dius menor d'edat, menor de 18 anys o menor de 16 anys. Però no l’hem d’utilitzar sola, com a terme que defineix, perquè fa mal. Pensa que a Xile han fet una campanya específica que es diu: “No me digas menor, llámame niño”. L’infant no complementa a ningú.

Com hem d’abordar el moment actual per millorar i garantir aquesta protecció i alhora una infància de drets?

Crec que s'ha de fer una parada, una reflexió i una autoresponsabilització des del món adult en global sobre la mirada cap a l’infant. Però sobretot, amb els professionals i formadors d'aquest país perquè la infància té una història. I és molt “heavy”.

Conèixer la història per evitar els errors del passat?

És absolutament immoral, diria jo, que les formacions de magisteri, medicina, pedagogia, dret i totes les que estan en contacte directe amb els infants no tinguin assignatures sobre la història de la infància. És importantíssim saber d’on venim per entendre cap a on anem. Abans es feien aberracions amb els infants i és necessari que la gent estigui informada!

I ara, quines dificultats ens trobem amb els infants?

La socialització que abans es feia a partir de relacions quotidianes i transversals entre adults i infants, ara es fa entre pantalles i infants. Actualment, hi ha una barrera per poder avançar en aquests drets de la infància que és l'addicció a la pantalla. Això és un tema molt seriós. I més si parlem de continguts i de les temàtiques que tracten. Si tu estàs en un grup de nens, i hi ha una mala dinàmica de grup saps perfectament que has d'intervenir per canviar aquesta dinàmica. Ho fas perquè ho veus i ho escoltes. En canvi, tu a la pantalla ni ho veus ni ho escoltes i molt menys saps què significa això pel subconscient d'un món concret. Això és delicadíssim. Estem deixant que els infants s’autoeduquin a través de les pantalles, sense saber els continguts.