Jordi Jover: “Els petits èxits han fet que tinguin sentit els 30 anys de la Fundació Comtal”

Roger Vilaclara –CR Ja són 30 anys apostant per l'educació, la innovació i, sobretot, la transformació. Són tres dècades de treball amb els infants i joves vulnerables del barri del Casc Antic de Barcelona per garantir-los el dret a l'habitatge i per ajudar-los en el seu creixement personal, acadèmic i laboral. La Fundació Comtal, una de les obres socials de La Salle de Catalunya, es troba enguany de celebració i en parlem amb el director de l'entitat, Jordi Jover. Malgrat les dificultats de finançament i les complicacions amb l'administració, celebra "els petits èxits setmanals" que donen sentit a la tasca que fan voluntaris i professionals.

"Al llarg d'aquests anys, amb èxits i fracassos, hem pogut atendre milers d'infants i joves; això ens fa sentir que hem fet una bona feina", valora Jover. Malgrat fa poc més d'un any que és el màxim responsable de la Fundació Comtal, porta tota una vida dedicada a l'atenció i acompanyament dels joves del barri. Ell va formar part de l'equip que va impulsar l'entitat ara fa 30 anys i amb un somriure a la cara assegura: "Com a director, arribo en un moment personal de final d'etapa laboral a un lloc que m'estimo molt". Amb ell fem balanç del recorregut de la fundació, però també parlem de la seva trajectòria a La Salle, el paper dels laics i les congregacions i la situació de pobresa que es viu al centre de Barcelona.

Tota una vida al servei dels altres, què t’ha portat per aquest camí?

No et podria dir un element únic, però òbviament una família d’ambient d’Església a casa ajudava, no? Jo crec que el punt va ser anar a petar a una escola de La Salle que em va fer veure que des d’un àmbit de la fe podies viure una vida plena a partir d’un servei. Nosaltres vivíem al barri i el col·legi més a prop era La Salle Comtal. No hi ha més història que anar a petar a una escola cristiana i anar creixent trobant-se molt a gust i després trobant-se molt a gust fent activitats per ser actius i sensibles en el tema social i vivint en un barri en que les necessitats han anat canviant, però encara són molt importants les necessitats dels veïns i les veïnes.

Ets associat lasal·lià.

Sí, com en altres congregacions, hi ha els religiosos i consagrats i ja fa molts anys que la mateixa institució de La Salle va obrir tota una via en l’àmbit de seglars. Inicialment, es parlava de “Família Lasal·liana” o “Missió compartida” i, sota aquests paraigües, hi ha persones laiques que volen seguir la identitat de la institució des de l’àmbit humà, cristià i lasal·lià més específicament. No es tracta d’associar-se a un projecte concret, t’associes a la institució. Al final és un compromís públic i la gran diferència és que s’ha de viure en comunitat. Aquest “viure en comunitat” també té una obertura diferent. No parlem de comunitat de religiosos pròpiament o de viure les 24 hores en comunitat com si fos casa teva. Parlem de comunitat com a exemple de conviure i participar en la fe.

I això en què es concreta?

En el nostre cas, tots els associats estem vinculats a una comunitat que pot ser de germans religiosos íntegrament, de germans i seglars com és el meu cas o que hi hagi només laics. Amb això el que volem és poder donar continuïtat a la institució.

Està en perill la institució?

La continuïtat no vindrà pels germans o els religiosos, sinó que vindrà pels seglars que segueixen aquesta identitat. El futur està aquí i penso que en això hem de treballar. I és veritat que tot i que totes les congregacions poden tenir similituds en aquest aspecte, la institució de La Salle va ser una mica pionera amb el tema de la missió compartida i va ser una de les que va iniciar aquest camí.

I com ha estat aquesta evolució del paper dels laics?

A l'estat espanyol el 90% dels equips directius estan formats per seglars i encara podríem pujar una mica més aquest percentatge. Evidentment, les cúpules de les institucions són formades per germans com per toca. Però més enllà d’això, la realitat és que La Salle té a Catalunya 25 obres i en tot l’estat n’hi ha 120. Això vol dir que hi ha un fotimer d’institucions amb equips i persones que tiren endavant i que només amb les forces dels religiosos no podrien ser una realitat. Des d'aquesta visió, que penso que és molt positiva, la congregació va veure que calia aquesta obertura. És veritat que al final parlem de congregacions amb dret canònic i això fa que potser, sovint, hi ha massa limitacions encara pel que fa al mandat dels laics dins de l'estructura eclesial. El temps dirà i el temps farà. De fet, l’estructura ja es mou, però es mou cada 50 anys, no cada 5 com potser necessitaríem, no?

Entenc que t’agradaria que es mogués més?

Per descomptat. Si l’estructura es mogués més, serien molts més profetes al món. Si potser tot plegat fos menys cúria i més horitzontal. Però, mira’t amb perspectiva, hem avançat, això segur.

D’on sorgeix la idea de la Fundació Comtal?

A La Salle Comtal hi havia un grup de joves i d’allà va sorgir l’esperit que havíem de fer alguna cosa pel barri, pel Casc Antic de Barcelona. Vam començar amb un petit grup que li dèiem “grup motor” i amb el que vam començar a fer camps de treballs a l’estiu. Al llarg d’aquests dies ajudàvem a netejar i pintar pisos de gent vinculada a serveis socials i que no tenia recursos bàsicament. Arran d’allò, va sorgir que havíem de fer alguna cosa en l’àmbit de l’educació perquè veiem que en aquest àmbit hi havia moltes mancances i que hi havia necessitats de suport educatiu i reforç. De tot això, va sorgir la idea d’obrir un centre obert amb l’objectiu que a les tardes es pogués atendre aquest tipus de canalla. I d’això han passat 30 anys.

Es diu aviat!

En aquest camí, el Centre Obert es va convertir en una fundació i aquesta va obrir altres serveis. Des del “grup motor” fins aquesta realitat han passat una colla d’anys. I hem anat fent un servei que el pensem, en el nostre cas, des d’una perspectiva d’Església. Per nosaltres, el “fe, fraternitat i servei” de La Salle té molt sentit en aquest treball. Sempre hem mantingut que la institució és una obra més de la congregació amb la voluntat de seguir exclusivament el treball del fundador que era dedicar-se a les persones més vulnerables, especialment des de l’àmbit de l’educació que pot abastar molts més aspectes com l’habitatge, la inserció laboral o d’altres.

De quines xifres estem parlant?

Evidentment, aquest treball en un inici sorgia des de l’àmbit del voluntariat. Però al segon o tercer any vam veure que si volíem fer una cosa amb una mica de pes haviem de tenir persones contractades. Ara, des de ja fa anys, tenim un model mixt que ha crescut molt amb 51 treballadors i amb gairebé un centenar de voluntaris a l’any. Són xifres que fan una mica de por.

Ara fa un any que vas agafar el nou càrrec de director de la Fundació Comtal.

Sí. Primer he de dir que jo no he marxat mai de la fundació, sempre he estat al patronat, com a part de la representació o dins del “grup motor fundador en el seu dia”. Jo tenia un mandat temporal dins la institució de La Salle que era el de la direcció general de tota la xarxa d’obres de la congregació i acabava l’any passat. I després d’aquest càrrec com que sempre havia estat vinculat a la fundació vam acordar que pogués portar-ne la direcció contractualment. Fins llavors, la meva vinculació havia estat un tema de voluntariat, no. També és veritat que jo vinc aquí amb la voluntat que sigui un final d’etapa laboral en un àmbit, com és la fundació, que m’estimo molt.

I com ha de ser el director de la fundació?

El model que jo volia per la institució era un model per donar-li més projecció, més obertura, més externalització i més possibilitats de captació en l’àmbit relacionat. La realitat és que no hem pogut aplicar aquest model perquè ha estat un any molt difícil per la fundació a escala interna i hem hagut de fer una mica de tot. El sector social és molt precari. Sempre dic que l’àmbit de l’educació o de la salut estan molt regulats, però que el social no ho està gens. Ens queden molts anys i moltes penúries encara.

Quina és la prioritat ara mateix en aquesta regulació?

Per ser ben curt, anivellar el suport institucional i administratiu. Objectivament, el sector social està a anys llum d’un reconeixement a la tasca fets i els seus professionals. Aquest reconeixement permetria tenir unes organitzacions més fortes i lluitar contra la precarietat que tenim ara. Això d'entrada, però també cal treballar l’aspecte formatiu o el legislatiu. En un percentatge massa elevat vivim de les subvencions, de la captació, treballem de forma assistencial i amb recursos o espècies que trobem de sota les pedres. Evidentment, ni l’escola pública ni la concertada està en aquesta línia, per exemple. Tenen les seves reclamacions lícites, però si analitzéssim les nostres condicions segur que ningú hi vindria a treballar.

Quin balanç fas del treball de la fundació durant aquests 30 anys?

Hem pogut atendre moltes i milers de persones, sobretot d'infants i joves. Aquest fet, evidentment, amb èxits i fracassos, ens fa sentir que hem fet una bona feina. Sents que has pogut tancar el cercle i no només fent un reforç, sinó també fent formació, orientació o treballant temes d'habitatge. Amb aquest últim tema, hem obert molts camins, hem estat al costat de qui hem pogut atendre i ho hem fet des d'una atenció molt personalitzada, molt curosa i respectuosa amb les persones. Val a dir que això també és molt missional de la institució de La Salle. Després, quan hem pogut, hem crescut i quan ha tocat ens hem tornat a encaixar. Tot plegat s’ha anat engreixant, però si el finançament i l’estabilitat és precaria, vivim en una certa incertesa permanent.

Què és el que fa diferent la Fundació Comtal de la resta?

És complicat perquè hi ha moltes entitats i fan molt bona feina per descomptat. Però penso que nosaltres hem pogut estar en un entorn molt delimitat, un barri. Això ens ha fet ser diferents en el sentit de ser referents per aquest barri i també ens ha ajudat en un model més metodològic. Al final estem atenent una persona amb unes dificultats i li fem una atenció personalitzada. No és un model de 360 graus, però quasi.

I la fe i l’Església?

Són un valor afegit per la nostra tasca, és clar. Des de la perspectiva d’una persona creient, pensem que això forma part de la fe i d’oferir als altres un servei per estar al 100% per ells. En aquest sentit, quan l’Església rep pals per tot arreu, hauria de treure profit més d'això. Segur que li sortiria més a compte que no tancar-se.

Amb quin moment et quedes d’aquests 30 anys?

En molts inicis, un dels moments claus és l’aposta per la contractació de persones. I, d’altra banda, també un dels punts claus d’aquests trenta anys ha estat tot el que fa referència a l’àrea residencial: obrir un pis de menors, tres pisos de majors d’edat d’emancipació i, sobretot, l’obertura del CRAE. Aquest últim ha estat un escenari totalment diferent: tenir canalla vivint amb uns educadors que desenvolupen aquesta feina i el suport de tota l’entitat. Amb tot, intentem ser-hi i hem anat provant cosetes al llarg dels anys. En aquest aspecte, tossudets si que ho som.

Quin valor!

Inicialment, la congregació també s’ho mirava amb cert neguit. Es preguntaven si ens en sortiríem amb totes les pors que això suposa. Però els anys ens han aportat confiança i recorregut. És evident que tot plegat sorgeix d’un grup de joves una mica inconscients i no pas d’una realitat eclesial i institucional que es valida. Al final les coses van així: surten les coses en empènyer una mica més del compte d'allò que semblaria oportú. Si tinguéssim excessives pors no faríem res mai.

Com us plantegeu la celebració dels 30 anys?

La veritat és que no ho plantegem d’una manera molt extraordinària. Però sí que volem que sigui un reconeixement a tothom perquè això no va d’una persona, ni de dos que ho tiren endavant. Va de molta gent que cal reconèixer. L’aniversari també ens dona l’oportunitat de donar a conèixer el que fem i la nostra història. Al final celebrem que fa 30 anys que estem aquí. És cert que no podem tirar la casa per la teulada i hem d’aguantar amb el que tenim perquè ens trobem en un moment complicat internament, sobretot en l’aspecte del finançament. Però, tot i això, ho viurem com un moment de gratitud i agraïment a molta gent.

Una gratitud i agraïment que compartiu també amb els germans de La Salle, oi?

És clar. Ens sentim ajudats totalment. Ja fa uns 20 anys que estem dins la xarxa d’obres de la institució com una entitat més i des que ens vam convertir en fundació, al patronat hi ha presència dels germans. Actualment, en són quatre els patrons germans i, a més, el president de la fundació és el visitador auxiliar. La voluntat és que, mentre es pugui, el representant de la Fundació Comtal sigui un germà. La congregació hi està implicada i hi ha germans al patronat, però també n’hi ha que ho estan des de l’àmbit del voluntariat.

Et preocupa la manca de vocacions?

Em preocupa que els capellans de 80 o 90 anys, que encara estan vius, són més oberts que els mossens que arriben i van embotonats fins als peus. No sempre és així i no podem generalitzar, però hi ha una certa onada de.... seria complicat posar-hi una etiqueta. Amb la congregació no passa tant, però és un tema de percentatges: si tens 200 germans, tindràs 20 que potser certs temes els costen més i en tindràs 180 que seran fantàstics; si en tens cinc, les possibilitats són menors. Això és producte de l’Església, però també de la nostra realitat. Tots hem de sumar per tenir més vocacions i ara mateix a l’estat espanyol, a La Salle, tenim un jove en noviciat. Per això, sempre defenso molt que hem de cuidar els laics. Crec molt en què la missió és una, però, si no hi ha mans, serà difícil. I per mi el que diu La Salle quan parla de “missió compartida” està molt bé. Tot no ho compartirem, ja ho sabem perquè l’evolució dels laics encara té el seu camí. Però s’han fet passos inimaginables fa 30 anys en moltes congregacions. Potser el que toca l’àmbit diocesà costa més, però tot arribarà.

Com has vist evolucionar la pobresa durant aquests 30 anys d’acció al barri?

El Casc Antic sempre ha sigut, i això ho diem sempre, la porta d'entrada a Barcelona. I en un primer moment, a l’inici també de la fundació, es va viure una onada d’immigració interna de l’estat. Es tractava d’una població amb molta canalla i amb moltes dificultats. El pas dels anys va portar una segona onada d’immigració no-comunitària: persones del Marroc, d'Amèrica del Sud, de Filipines, entre d’altres. Tots ells arriben per construir un projecte de vida des de zero. Actualment, continua havent-hi aquesta població que arriba, que no té mitjans i que té moltes dificultats, però també hi ha un barri amb població que fa quedar molt bé i que va de moderneta. Al barri hi ha coses molt fashion, però alhora hi ha molta misèria. I això és dolent perquè aquestes persones més vulnerables al final seran expulsades del seu barri perquè ningú pot llogar un pis amb un preu normal aquí. És absolutament prohibitiu. El problema és que aquest és un tema que seguim tenint després de governs municipals de tota mena i tots els colors. Ningú ho ha volgut o ha sabut arreglar, per molt social que pogués semblar, i això vol dir que és un tema molt complicat.

Quins són els reptes actuals de la Fundació?

Ara mateix els reptes són de sostenibilitat i de sobreviure. Hem de ser millors en buscar finançament. Jo penso que ho som i ho fem bé, però abans érem 50 entitats buscant-ne i ara en som 500 i això costa. També tenim una via en l’àmbit educatiu pel que fa a les escoles de segones noves oportunitats. És un tema amb el qual ens hi hem d’aplicar perquè les xifres d’absentisme i abandonament cada vegada seran més grans. Tenim moltes dificultats amb col·lectius molt desmotivats i penso que hem de buscar bones alternatives. Però pel camí es perden massa llençols encara i se'n perden més dels que estadísticament es diuen, perquè falten recursos. Després, també hi ha tot el tema de l'habitatge o residencial amb tots aquests joves que no tenen els recursos. I el més preocupant és que tenen aquests problemes les persones sense recursos i també els té una persona que treballa i que té, en teoria una feina estable. Alguna cosa de forma contundent s’ha de fer. Com a fundació i com a futur, no podem arriscar perquè els recursos són molt escassos.

Si haguessis de destacar una història amb noms i cognoms de la Fundació al llarg de tots aquests anys...

Podria parlar dels infants o joves que han fet una progressió, que han tingut un suport per part nostra i que després de tant en tant te'ls trobes pel carrer o et venen a veure i et donen les gràcies o et diuen senzillament que han trobat feina. Això ja és un èxit. Sovint els veus il·lusionats perquè han tingut aquella persona al costat que en un moment donat els ha ajudat sigui amb tema educatiu o amb qualsevol història. Aquests petits èxits, diguem-ne setmanals, fan que tingui molt sentit tot el que hem fet. Els grans èxits existeixen, però no gaire. També n’hi ha que al final no se’n surten. I podríem pensar: “Què no hem fet bé?”. Però el que hem de pensar és que vam fer el possible perquè se’n sortissin. Hi ha gent que porta a sobre motxilles molt complicades que són molt difícils de treure, però l’important és que hem estat al seu costat i els hem acompanyat mentre hem pogut.