L’aportació del papa Francesc en els temes polèmics: sexualitat, parella i família

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Gaspar Mora –CR Una de les aportacions més decisives del papa Francesc en el tema de la parella i la família és el capítol VIII de Amoris Laetitia (AL, 2016). En el procés del document ja es veu la situació especial del capítol VIII. L’Encíclica comença parlant de la situació i els desafiaments de la família (cap. 2), després fa una reflexió llarga i central a propòsit de la paraula cristiana sobre la família, centrada en l’amor (capítols 1, 3, 4, 5), per acabar proposant unes reflexions pastorals (capítols 6, 7). Sembla que ja està tot dit, però al final apareix el capítol VIII titulat ‘Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat’. Comença així: “Els pares sinodals van expressar que, encara que l’Església entén que tota ruptura del vincle matrimonial va contra la voluntat de Déu, també és conscient de la fragilitat de molts dels seus fills” (AL 291).

Després de les llargues reflexions sobre l’amor i la parella, el Papa es planteja el tema estrictament pastoral del tracte de l’Església amb els qui no viuen segons el seu missatge. Els concreta en quatre situacions: els cristians que s’han ajuntat sense casar-se, els qui s’han casat només civilment, els qui s’han divorciat i els divorciats que s’han tornat a casar civilment. Parla de “situacions irregulars” (sempre entre cometes). L’Església s’ha plantejat sovint la pregunta sobre el tracte pastoral dels qui estan en “situacions irregulars”. La resposta sempre ha estat la mateixa: l'Evangeli no accepta aquestes situacions irregulars, per tant, l’Església condemna els qui viuen d’aquesta manera; l’únic tracte pastoral de l’Església, fidel a ella mateixa, és el record de la condemna i el treball per part dels catòlics que hi viuen per tal que corregeixin la seva vida. Diverses vegades els últims Papes han recordat que “l’Església no pot tenir una altra actitud respecte als homes que la del Redemptor: Acull els pecadors, però no pot renunciar a ensenyar la llei que en realitat és la pròpia d’una vida humana portada a la seva veritat originària” (Humanae Vitae, 19); perquè “no reduir en res la saludable doctrina de Crist és una forma de caritat eminent cap a les ànimes” (HV 29).

No és aquest l’accent pastoral del papa Francesc. Ja al començament del capítol VIII diu: “L’Església ha d’acompanyar amb atenció i cura els seus fills més fràgils, marcats per l’amor ferit i extraviat, donant-los de nou confiança i esperança, com la llum del far d’un port o d’una torxa portada enmig de la gent per il·luminar els qui han perdut el rumb o es troben enmig de la tempesta. No oblidem que, sovint, la tasca de l’Església s’assembla a la d’un hospital de campanya” (AL 291). Després, al llarg de tot el capítol, repeteix diverses vegades la idea central que passa a ser l’aportació pròpia del Papa en un tema tan delicat: l’Església no està cridada a condemnar ningú, sinó que està cridada a acollir tothom, estigui en la situació que estigui, oferint a tots els seus fills la seva misericòrdia maternal, acompanyant-los en el procés de la seva vida cristiana (AL 291.2 296. 297. 299). Ja des de Jerusalem, al començament de la seva història, l’Església té al seu davant el desafiament: o acull o rebutja (AL 296). La lògica pastoral que a partir de la posició teològica dedueix la condemna i l’exclusió, podrà ser una lògica humana, però no és evangèlica.

El tema proporciona encara alguna altra sorpresa. Parlant estrictament, el qui va donar el primer pas va ser sant Joan Pau II a Familiaris Consortio (FC, 1981). També allà el Papa es planteja la qüestió del tracte pastoral amb els divorciats tornats a casar. Diu així: “En unió amb el Sínode exhorto vivament els pastors i tota la comunitat dels fidels perquè ajudin els divorciats, procurant amb sol·lícita caritat que no es considerin separats de l’Església, podent i fins i tot devent, com a batejats, participar en la seva vida. Se’ls exhorti a escoltar la Paraula de Déu, a freqüentar el sacrifici de la Missa, a perseverar en la pregària, a incrementar les obres de caritat i les iniciatives de la comunitat en favor de la justícia, a educar els fills en la fe cristiana, a cultivar l’esperit i les obres de penitència per implorar així, dia a dia, la gràcia de Déu. L’Església resi per ells, els animi, es presenti com a mare misericordiosa i així els sostingui en la fe i l’esperança.” (FC 84).

És de les primeres vegades que un document de l’Església adopta en aquest tema un llenguatge acollidor, comprensiu, que correspon a la seva veritable missió pastoral. L’Església no està cridada a condemnar sinó a acollir; el papa Joan Pau II parla d’acollir les parelles tornades a casar de manera estable en el si de la comunitat cristiana i de promoure la seva actuació activa en el conjunt de la vida eclesial.

Joan Pau II, però, després de parlar de l’acolliment d’aquestes parelles, troba l’escull que ha marcat sempre el tema: “Són ells els qui no poden ser admesos (a la comunió eucarística), atès que el seu estat i la seva situació de vida contradiuen objectivament la unió d’amor entre Crist i l’Església, significada i actualitzada a l’Eucaristia” (FC 84).

Ells mateixos es condemnen perquè estan en una “situació irregular”. Torna a sortir el tema de la “situació irregular” objectiva, social, jurídica. Aquest escull, però, no el porta, com tradicionalment, a la condemna global i a l’exclusió d’aquestes parelles de la comunió eclesial, sinó a una actitud d’acolliment estable d’aquestes parelles però amb una limitació important: que no rebin la comunió eucarística. I quasi amb la boca petita, FC diu que si algun d’aquests vol anar a combregar, ha de comprometre’s a viure evitant les relacions sexuals amb la nova parella, “una forma de vida que no contradiu la indissolubilitat del (primer) matrimoni”. (FC 84).

El mèrit del papa Francesc ha estat continuar el camí iniciat per Joan Pau II sobre la veritable actitud pastoral de l’Església, cridada no a condemnar sinó a acollir i acompanyar els seus fills tenint en compte la seva realitat personal i donant menys importància a la “situació objectiva irregular” en la qual es troben (AL 296).

Això és aparentment nou, però el papa Francesc no ha fet sinó desenvolupar el que és i ha estat sempre la praxi pastoral de l’Església en l’àmbit global del tracte amb els pecadors. L’Església sap que molts dels seus fills tenen comportaments poc fidels a l’Evangeli en tots els àmbits del comportament; no solament el sexual i de parella, també el laboral, el social, el de lleure, el del llenguatge, el comercial... L'Església no exclou ni excomunica ningú (297) sinó que repeteix una vegada i una altra la seva doble missió. Per una banda, anuncia a tots els cristians la fidelitat plena a les virtuts evangèliques segons l’Esperit del Senyor; i per una altra, crida a la conversió de tots, especialment dels pecadors. I repeteix, any rere any, la crida a la conversió en temps de Quaresma i la crida a la vida fidel al Senyor de la resurrecció pasqual. Només en el cas dels qui viuen en aquestes “situacions irregulars” l’Església havia endurit les seves exigències, cosa que el papa Francesc ha posat al seu lloc.

És bo recordar alguns accents pràctics que constitueixen l’actitud pastoral d’acolliment i acompanyament que promou el capítol VIII de Amoris Laetitia. Un és el discerniment, per part dels pastors i dels interessats, de les circumstàncies que han marcat les seves decisions (AL 298. 299); un altre és la valoració teològica cristiana de tot el que hi ha de bo i d’amorós en els qui viuen en aquestes “situacions irregulars” (AL 291. 292. 293. 294. 301); també cal posar en relleu la crida a créixer en l’esperit de fe i d’amor que els porti a fer el bé possible segons la llei de la gradualitat (AL 295. 308); també la crida a superar els esculls litúrgics, pastorals, educatius i institucionals que dificulten el creixement espiritual en la fe i l’amor, fins a valorar la possibilitat de participar en els sagraments de la Confessió i de l’Eucaristia (AL 299. 305). Són impactants les paraules del Papa parlant d’aquesta tasca pastoral personal i delicada: “Jesús espera que... acceptem de veritat d’entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament” (AL 308).

Encara una última nota. El papa Francesc es planteja el tracte pastoral de les “situacions irregulars”, és a dir, d’un nombre determinat de persones i de situacions. No cal, però, una gran perspicàcia per adonar-se que la majoria de la gent d’avui pensen el mateix sobre la sexualitat, la parella, la fidelitat, l’avortament, el divorci o l'homosexualitat. És a dir, les orientacions del capítol VIII no són només per a uns quants sinó que cal aplicar-les a la pastoral de l’Església en general per al nostre món d’avui. En aquest sentit, s'han d'entendre frases del papa Francesc com quan van dir que "si una persona és gai, busca el Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per a jutjar-la?". Potser sense adonar-se’n, el papa Francesc, amb el seu missatge d’acolliment i d’acompanyament ha marcat la pauta de tota l’actitud de l’Església en un dels temes més delicats i més conflictius de la nostra experiència eclesial.

Gaspar Mora és teòleg i consiliari al Centre de Preparació al Matrimoni (CPM)