Gràcies, Tano

(Mercè Solé) El ball dels Gegants del Pi va cloure l’emotiu acte d’homenatge a en Tano Casacuberta, mossèn Gaietà de Casacuberta -dit més formalment- tal i com el coneixien a la parròquia del Pi, on va viure la darrera etapa del seu ministeri com a prevere. Va ser un personatge molt estimat i inclassificable, com molt bé explicava Pim Queralt, en l’article que va escriure arran de la seva mort, el passat 19 d’agost. Si el voleu conéixer més també podeu escoltar el programa Llevat dins la Pasta que es va emetre a Ràdio Estel al setembre passat, amb les intervencions de Pim Queralt i de Xavier Becerra. Estic segura que molta gent, com jo mateixa, en l’acte d’homenatge de dissabte va descobrir amb sorpresa facetes d’en Tano que li eren absolutament desconegudes.

Ara, passat el trasbals inicial, la seva família junt amb la parròquia del Pi i la Pastoral Obrera de Catalunya vam organitzar, doncs, aquest acte de memòria i reconeixement a la seva tasca, que va tenir un to agraït i festiu i que va aconseguir pràcticament omplir la basílica. La coral Vox Alba, dirigida per Elisenda Carrasco, va obrir la primera part de l’acte, que va aplegar un recull de testimonis de la petjada que en Tano va deixar en un munt de persones: Maribel Viedma i Dani Guixé, antics militants de la JOC i de l’ACO, Montserrat Massó, religiosa de la Companyia de Maria, Anna Jolonch, del Moviment de Professionals Catòlics, Oriol Xirinachs, prevere del Pradó, Quim Cervera, amic de sempre, i Jordi Espuny i Mercè Casademunt, de la parròquia del Pi. Les seves intervencions es van intercalar amb textos del mateix Tano, i amb interpretacions de la coral i dels joveníssims renebots: Tano i Alegria, amb el clarinet i la flauta. Totes les intervencions i textos podeu recuperar-los aquí. Potser no hi trobareu, tanmateix, el que ens va explicar Elisenda Carrasco. La vinculació de la coral Vox Alba amb en Tano i el Pi no deixa de ser significativa: la coral (que canta esplèndidament, per cert) actuava pel carrer, al davant de la basílica, uns dies de Nadal. En Tano s’hi va interessar, es va assabentar que no tenien lloc on assajar i l’endemà ja podien comptar amb els locals de la parròquia.

La segona part de la trobada va consistir en la celebració de l’Eucaristia, presidida pel bisbe Sergi Gordo i concelebrada pel rector de la parròquia, Mn. Lluís Ramis, altres preveres de l’arxiprestat i per Jordi Espí, actual responsable del Pradó. I va finalitzar, com he comentat abans, amb una ballada de gegants dins d’una basílica encara engalanada solemnement amb les “neules” de Nadal.

Acabo aquesta petita crònica amb unes paraules d’en Tano, escrites per a una celebració familiar: “No puc creure que tanta bellesa, tant d’amor i felicitat sigui només per setanta o cent anys. Per mi és per sempre i per això avui no estic tan trist perquè això de Das ho podrem tenir per sempre molt millor en el cel! Amb Déu que és Amor, i junts amb el nostre pare, per sempre. És la meva fe. Us ho creieu o no, però quan això arribarà veureu que els qui ens ho creiem teníem raó. Apa, i fins una altra!”

Potser els gegants del Pi acabaran a la JOC... Si no és així no serà per manca de perseverança d'en Tano...