Què van fer les infermeres en els atemptats del 17-A?

(Glòria Barrete –CR) "Si demanes a algú on era el dia dels atemptats a les Rambles i Cambrils tothom se'n recorda. Són coses que queden gravades a foc. Però, i d'aquí a trenta o quaranta anys?". Amb aquesta qüestió sobre la taula va sorgir la idea de publicar un llibre des de la perspectiva dels infermers i les infermeres que van actuar aquell dia, i així s'acaba de publicar el llibre 'Les infermeres en l’atemptat del 17A: Històries de solidaritat i professionalitat', editat per Ediciones Sant Juan de Dios del Campus Docent de Sant Joan de Déu.

El llibre sorgeix concretament del grup de recerca anomenat FEBE, que pren el nom de la primera dona en la història a qui se li van donar funcions de sanadora de forma reglada. El grup de recerca el formen acadèmiques interessades en la història de la professió de les zones de parla catalana, que inclou València, Catalunya, Andorra i Balears. La gran majoria són professores que donen història de la infermeria a la carrera d'Infermeria, però no totes. "Com a historiadores sovint mirem cap enrere, no estudiem el que passa ara sinó el que va passar fa temps i aquesta és tota la nostra producció de l'editorial del Campus Docent Sant Joan de Déu", explica Amèlia Guilera, directora d’Ediciones San Juan de Dios – Campus Docent i del Campus Docent Sant Joan de Déu.

Quan acabava de succeir l'atemptat del 17-A el grup tenia una reunió i van preguntar-se què passaria si en trenta anys algú volgués estudiar què van fer les persones infermeres aquell dia. Calia preservar-ho i així ho han fet.

Una feina de dia a dia

I què van fer les infermeres aquell dia? "Coses absolutes extraordinàries però que formen part de la seva feina", recorda Guilera. "La gent del SEM, o de Bombers, o de la Creu Roja, que va estar a peu de carrer a la Rambla haguessin estat igual en un atemptat com si fos un atropellament, o un accident de cotxe. Això és el dia a dia d'aquesta gent que fa contínuament atenció a les emergències però aquell dia hi havia un component psicològic i anímic diferent".

Així el llibre que s'acaba de publicar recull una quinzena de relats, "a peu de carrer, de gent que va arribar allà i es va organitzar, i també de la gent dels hospitals que rebia els ferits". Guilera destaca el relat singular del president del Col·legi d'Infermeria. "Tornava de la platja i anava amb calça curta i sandàlies i acabava d'aparcar el cotxe perquè viu allà mateix i es va trobar dins el problema".

El conjunt de relats posa de manifest moltes coses. La professionalitat, la sang freda en idear sistemes per reunir les famílies disperses en diferents hospitals i l'empatia màxima a l'hora d'entendre's davant quaranta idiomes diferents i amb gent al llindar de la inconsciència.

"Ells parlen que tot i estar fent una atenció d'emergència estaven envoltats de mort i que van ajudar a morir molta gent allà, al terra mateix". El que més impressionava a tots ells era el silenci de les Rambles, quan sovint és un lloc ple de llum, color, olors i gent. Guilera també destaca la rapida actuació en l'evacuació del lloc dels fets. "Qui podia caminar o tenia ferides que podien esperar eren derivats cap a la botiga Sfera que es va convertir en hospital de campanya i allà van quedar perquè van haver de sortir molt més tard perquè les ambulàncies es necessitaven amb altres víctimes".

Ajudant a morir a peu de carrer

I com també la comunicació no verbal va ser cabdal aquell dia. "Molts d'ells t'expliquen que es van comunicar amb tacte i mirades, perquè la barrera idiomàtica era molt gran i hi havia moltes persones al llindar de la inconsciència. També es nota en els relats la part més humana amb el patiment de les persones ferides".

Tot el que es va fer aquell dia va ser per apaivagar el dolor dels ferits, però també el dolor de les seves famílies. "Algunes de les persones estaven inconscients, no es podien comunicar i ningú podia saber si tenia família allà o no".

Hi va haver molta cura de les famílies de les víctimes. "Va ser una feina molt en equip, holística, agafant totes les vessants i sobretot molt humana i espiritual ja que a molts dels infermers van ajudar a morir moltes víctimes a peu de carrer. "En algun dels relats identifiques la persona per les característiques que t'expliquen". Un dels relats explica que la dona d'una de les víctimes el mirava des de l'hotel del davant i que l'únic que va poder fer l'infermer després d'acompanyar la víctima va ser anar a buscar una jaqueta i tapar-li la cara. "Els relats són relats colpidors, expressats tant en català com en castellà. Hi ha informants amb foto i d'altres sense i inclús alguns no han volgut ni donar el seu nom. Hores d'ara encara hi ha un dolor increïble en la gent que van intervenir-hi, alguns en parlen, d'altres gens ni mica".

El llibre és solidari. Edicions Sant Joan de Déu assumeix la despesa de tot plegat, perquè els ingressos íntegres, 10 euros que val el llibre, van a la Unitat d'Atenció i Valoració d'Afectats per Terrorisme.