La paràbola del jutge i la viuda amb la subsegüent conclusió (Lc 18,1-8) la llegim a l'evangeli d'aquest diumenge. Els versets de la lectura litúrgica dedicats al comentari de la paràbola són els que presenten més dificultat. Diu el text: "I el Senyor va afegir: fixeu-vos què diu aquest jutge que és injust" (v.6). Lluc fa que Jesús faci parlar al jutge i sigui aquest qui tregui la conclusió de la paràbola. No hauria estat més senzill que hagués estat el propi Jesús, amb l'autoritat del seu ensenyament, el que n'hagués tret la conclusió? Com és que un jutge, que no té temor de Déu es posi, de cop i volta, a parlar correctament sobre l'actuar de Déu? Què és el que ha passat?.
La reflexió interior (vv. 4b.5) que es fa el propi jutge hi juga un paper detonant. No és l'única vegada que Lluc fa servir aquesta estratègia narrativa. Ho veiem en la paràbola del fill pròdig (15,11-32). Fixem-nos com aquest es fa una reflexió que serà el motor del canvi i el punt de partença cap a la casa del pare. Aquest parlar amb si mateix, que està en l'origen d'un determinat comportament el trobem en la paràbola de l'administrador astut (16,1-7,llegida fa pocs diumenges ) i en la del ric insensat (12,16-21), si bé en aquests dos casos les actuacions de l'administrador i del ric no acaben positivament com les del fill pròdig i el jutge injust.
El jutge es fa una reflexió que el portarà a fer justícia a la viuda i a parlar correctament de Déu. Fer justícia a la viuda el posa en sintonia amb l'actuar de Déu. Així ho diuen els salms: "Déu és pare dels orfes, defensor de les viudes" (68,6); "fa justícia als oprimits....manté les viudes i els orfes" (146,9).
En el qualificatiu d'injust dedicat al jutge s'hi concentra l'ensenyament de la paràbola. Marcant les diferències -el jutge és injust, mentre que Déu és en essència el just- el jutge és una representació simbòlica de Déu. Tots dos jutgen, tots dos acaben escoltant el prec d'una viuda. Practicar la justícia defineix una de les característiques més peculiar de l'actuar de Déu "El Senyor el Déu que fa justícia" (Jr 51,56); "Déu de justícia, Senyor, Déu de justícia, resplendeix!" (Sl 94,1).Però, a diferència del jutge que endarrereix l'exercici de la justícia, Déu actua amb promptitud , sense fer-se esperar.
La viuda és imatge de l'Israel pobre que espera la intervenció de Déu, concretada amb la pràctica de la justícia. Quan sorgeixen les noves comunitats cristianes, les viudes tipifiquen els més necessitats de la comunitat. Són la imatge de la comunitat pobre que prega i demana el favor de Déu. Les comunitats cristianes incipients viuen una sensació d'absència de Déu i una situació de desemparament similar a les viudes d'Israel, per això comunitats i viudes són comparables.
"El Fill de l'Home quan vingui, trobarà fe a la terra? (v.8). La pregunta contempla la possibilitat del fracàs de la fe. Potser la pregunta quedaria més ben col·locada desprès de la instrucció sobre la vinguda del Regne (17,35). Aquí s'ha de posar amb relació amb el verset 1 que demana insistència en la pregària. Insistència que no ha de defallir sobretot si el retorn de Jesús es fa esperar.
La paràbola estableix una intrínseca correspondència entre fe i pregària. No s'aguanten una sense l'altre. La fe de la comunitat s'aguantarà fins el retorn de Jesús amb el clam de dia i nit dels elegits i la pregària de la viuda brolla del profund convenciment que un dia o altre es farà justícia.
Diumenge 29 durant l'any 16 d'Octubre de 2016
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.