El començament d’un nou curs escolar ens invita a fer una breu reflexió sobre la situació en què ens trobem i cap on anem, des del punt de vista del nostre sistema educatiu i de les nostres escoles.
Sí, ja sé que avui el sol fet de plantejar aquesta qüestió desperta prevencions i recels en alguns ambients. Per tant, començo per dir que no pretenc provocar cap tipus de debat. Em limitaré a exposar una preocupació que potser suscitarà una breu reflexió, sense cap pretensió de donar lliçons a ningú ni convèncer els qui pensin d’una altra manera.
Observo la realitat de les nostres escoles i m’adono que hi abunden més els dubtes que les certeses; sovint, els qui hi tenen responsabilitats directives saben que la seva escola s’ha de moure, però no estan gaire segurs d’haver descobert en quina direcció cal avançar. En síntesi, em fa la impressió que, en algunes escoles, la desorientació conviu pacíficament amb la tasca educativa, provocant una actitud conservadora i immobilista impròpia del temps que vivim: «La vida exigeix renovació, i intueixo que la meva escola hauria de canviar criteris i mètodes; però no acabo de descobrir el camí que he d’emprendre, perquè en realitat no sé cap on he d’anar; per tant, prefereixo no moure’m. No em vull equivocar; els altres tampoc no es mouen; per què sóc jo el qui ha de canviar?».
Sé prou bé que he fet una caricatura de la situació en què es troben algunes escoles, no pas totes! Però crec que el problema és més comú del que imaginem. Sí, n’he dit ‘problema’ perquè ho considero un problema greu. Quan aquest problema és real en una escola concreta, és fàcil observar-hi els efectes de la ‘resistència al canvi’: «No em vinguis amb reformes, ja n’estic ben tip».
Continuo amb les impressions. Sembla que hi ha escoles que, en una carretera amb molts revolts i en plena nit, han apagat els llums: no es mouen. Es una decisió clarament impròpia del temps que vivim. Però els seus directius tenen un argument que justifica l’adopció d’aquesta actitud: «Si els qui tenen les màximes responsabilitats en l’àmbit escolar no estan d’acord sobre el que cal fer, més val esperar que es posin d’acord». Pobre país!
Però no tot és palla. També hi ha gra. Observo escoles amb directius inquiets i il·lusionats, professors compromesos i en procés de formació contínua, famílies amb afany de col·laborar, i alumnes, nois i noies, que gaudeixen fent el que fan, amb actituds creatives i ganes de progressar. Els directius d’aquestes escoles ja han après la lliçó. No esperen que ningú els digui què han de fer. Tenen prou autonomia per decidir cap on han d’anar i com han d’anar-hi, i són prou responsables com per no esperar que ningú prengui les decisions que ells ja saben adoptar, amb esperit d’innovació. D’escoles d’aquestes, també n’hi ha. Quina sort!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.