Sobre la Sagrada Família i el llibre d'Armand Puig

No sembla que quedin gaires anys per desmentir el tòpic d’això que es diu quan una obra s’allarga que “tarda més en acabar-se que la Sagrada Família”. Gairebé com un miracle s’alça sorprenentment el temple que ens ha llegat el geni creador de Gaudí, continuat amb el treball i la perseverança de moltes persones durant molts anys. Podem estar joiosos i agraïts! Situada enmig -i en diàleg- amb la ciutat moderna, convertint-se en emblema i simbolitzant els seus més nobles ideals, la Sagrada Família esdevé una de les fites més rellevants de la màxima elevació de l’esperit humà. Ara a nosaltres ens toca comprendre-la, interpretar-la i capitalitzar el seu potencial perquè s’esdevingui allò pel qual va ser concebuda pel seu creador. Ens toca també saber-la explicar. En aquest sentit el llibre “La Sagrada Família segons Gaudí. Comprendre un símbol” d’Armand Puig, ens hi pot ajudar d’una forma molt notable. Ha estat una de les lectures d’aquest estiu que més he aprofitat, ja que el llibre és, a més a més, tot un tractat de coneixements bíblics, teològics i litúrgics, que ajuden a comprendre el simbolisme Gaudinià i el significat profund de la seva obra.

No pretenc resumir el llibre d’Armand Puig perquè no voldria ni minimitzar-lo ni estalviar la seva recomanable lectura. Si voldria presentar resumidament alguna de les seves qüestions centrals i fer-hi alguna consideració.

Primer sobre l’arquitectura coma definició de l’espai. La Sagrada Família és una genial articulació de l’espai, sobretot a través de les formes, però també a través dels jocs amb la llum-ombra. Efectivament, la imitació de les formes de la natura, tant característica de Gaudí, organitza l’espai, el defineix i dirigeix i distribueix la llum. Per altra banda, i de manera rellevant, les formes queden ordenades per la Geometria, que pot ser entesa com l’expressió de les lleis divines que expliquen les formes de la natura. Es a dir la Geometria, en la mesura que permet entendre allò que Déu ha inscrit en la natura, serveix per a conformar l’obra de Gaudí, com en una continuïtat en la col·laboració amb el Creador, cosa que Armand Puig observa ben en consonància amb la Teologia actual. Però a més la Geometria de Gaudí és la de l’hiperboloide i del paraboloide hiperbòlic, figures que són expressions màximes d’aquest ordre sobrenatural. A més a més la ciència i el càlcul gaudinians han permès fer avançar l’arquitectura en aquesta apropiació de l’espai amb solucions constructives noves, com és la sustentació amb pilars formant aquests arcs parabòlics des de baix cap a dalt. En si mateixa aquesta dimensió, diguem-n’hi científica o arquitectònica de la Sagrada Família és ja genial. Han calgut ordinadors potents per fer-ne totes els càlculs. Els arquitectes que han estat responsables de l’obra han reeixit en el propòsit. I ara podem contemplar la bellesa sublim d’aquest espai.

Però l’espai no és només un espai bell i neutre, sinó que està envoltat de significat. I aquí entra una segona dimensió, la sobrenatural. La Sagrada Família es també un símbol o si es vol un conjunt de símbols units, amb una gran força expressiva. Si l’espai era articulat per la Geometria, l’altra dimensió que és el temps, la història, el passat i el futur, estan articulats pel símbol. I el símbol es manifesta en el gest i en el detall. Gaudí no deixa res a la improvisació, tot té un sentit precís, cada petit detall i també la síntesi de conjunt. Armand Puig explica com el símbol actua des del primer moment en la concepció i realització de la construcció, dóna nom a les pedres i finalment determina els espais. La matèria rep així una qualitat espiritual. Gaudí va entendre la Sagrada Família com una iniciació al misteri cristià. El simbolisme crida a la comprensió, cal introduir-s´hi, per això el temple és també un tractat de Teologia i Litúrgia, des de l’Antic Testament a l’Apocalipsi, dels Evangelis a la cultura cristiana popular. I a més la Sagrada Família no és només pels que saben, sinó que atrau al qui hi entra, no cal ni que sigui cristià. El símbol atrapa, captiva... Només cal veure la composició de les cues de visitants que es formen cada dia per entrar-hi.

La Paraula –dèiem- articula el gest, dona forma a la matèria de la pedra, la singularitza i la ordena convertint-la en vehicle del sagrat. Armand Puig ens presenta el pensament de Gaudí que resumim: S’ha de preferir el pensament a la forma. La forma només apunta vers allò essencial, ho recull i ho integra. La forma sola es pot escórrer en la vanitat o caure en l’elitisme (carto pedra). El pensament sosté i dona ànima a la forma. La Glòria tant sols a Déu. Aquest pensament gaudinià és per pensar-lo bé. I es que el llegat de Gaudí no és només la creació d’un temple, sinó una proposta d’espiritualitat cristiana que esdevé tant important com la dimensió estrictament arquitectònica. Ambdues dimensions estan unides.

Arribats aquí, reflexionaré sobre un aspecte, que podem considerar com a prou important, que és això que ens ha arribat de que Gaudí tenia un geni fort, per dir-ho d’alguna manera. Tal vegada podem entendre de forma diferent aquest aspecte de com ho hem vingut fent, és a dir com un defecte humà. Per replantejar-ho pensem per un moment en un diàleg imaginari entre Gaudí i un escultor. L’escultor podria estar dient a Gaudí quelcom així com: “Mestre, vol dir que aquest Sant Josep l’hem de fer inclinat? Jo li proposo fer-lo ben dret, així quedarà més bé” Gaudí: “No, no, ha d’estar inclinat cap a la Mare de Déu, així és com ha d’estar”... “Però quedaria millor com li dic, amb la vara florida, ben dret”. Gaudí finalment: “Miri, fàcil inclinat com li dic jo, no tinc temps per perdre”. No vull pas justificar amb aquest exemple imaginari que estigui bé ser expeditiu en el tracte amb els altres, però aquest exemple vol contribuir a entendre com el creador Gaudí tenia la ma esquerra al servei de la ma dreta... Que també la pedra s’ha de tallar per poder donar-li forma. El cisell exerceix una acció si es vol violenta sobre la pedra, i Gaudí n’era ben conscient. Però sense aquest cop precís no hauria pogut expressar el gest, el símbol i el propòsit superior al que estava destinada.

Gaudí, tornant al llibre d’Armand Puig, busca plasmar la Bíblia, mitjançant dos moviments espai i temps que son un. Espai-natura, temps-Història, unió de terra i cel, la Sagrada Família de Jesús i la Sagrada Família celestial. Així com els càlculs geomètrics han permès als arquitectes calcular la dimensió espacial, el llibre d’Armand Puig, que com Gaudí no deixa ni un detall sense tractar, permet comprendre el símbol i la proposta de conjunt de Gaudí. Acabo expressant el convenciment que ben segur serà un llibre de referència davant les decisions de futur que encara s’han d’anar prenent en la continuïtat de la construcció i un llibre per aprendre a contemplar la Sagrada Família, deixant-se emportar per la bellesa i el simbolisme, però coneixent també el pensament que els articula i la proposta que Gaudí ens fa. Aquesta proposta ens parla avui amb un llenguatge ben clar i actual i esdevé un llegat que demana ser acollit. Així s’esdevindrà tal vegada la realització entre nosaltres de l’obra genial que el creador Gaudí va imaginar.