Consagrades al VIH

Víctor Rodríguez –CR Elles sempre hi són. Les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, els 365 dies de l’any. A tocar del Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades, en un racó enlairat de l’Alt Empordà, tres monges són l’ànima del ‘Centre Sociosanitari Mare de Déu de la Salut’, una casa per a malalts de sida. Elles, les que hi són sempre, són Germanes de la Caritat de Santa Anna, una congregació fundada per la vilafranquina Maria Ràfols i pel capellà Joan Bonal. Amb la seva presència constant, fan del centre, una verdadera llar.

Ens hi endinsem amb Mari Carmen Ferrero, una monja atípica que després de 20 anys treballant en presons, dirigeix el Centre des de l’any 2020. Per això parla el mateix llenguatge que molts residents que també han estat presos, coneix perfectament d’on venen i el que han viscut: "Moltes vegades se sorprenen de com els entenc i els parlo, però jo vinc d’aquest món". A part de religiosa, Ferrero és treballadora social.

Que aquest centre estigui a Terrades, enmig de la natura i en ple Empordà té un sentit. Va ser la resposta social que la congregació va donar al clam de les germanes de la província davant les necessitats dels més vulnerables: malalts de sida necessitats d’algú que els acompanyés i cuidés a les darreries de la seva vida, molts d’ells sense tractament mèdic. I perquè Terrades? Doncs és en aquest petit poble on va néixer l’any 1769 el capellà Joan Bonal, cofundador de la congregació. Terrades era un lloc on fins al moment mai hi havien tingut presència i ara hi hauria una casa oberta als més pobres que, en paraules dels fundadors, "són els Senyors".

Fetes les primeres gestions, el bisbat de Girona va cedir els terrenys prop del santuari i la congregació va construir un edifici dissenyat per aquesta finalitat: una petita llar-hospital per acollir malalts de VIH que sovint hi arribarien en condicions precàries. A la planta inferior hi ha els espais d’administració i magatzem, a la primera planta hi viuen els residents i hi ha els espais comuns i a la planta superior, hi resideix la comunitat.

Creat el 1998, avui dia el Centre es finança principalment amb aportacions de la Generalitat de Catalunya que juntament amb els fons que provenen de la mateixa congregació, els donatius i les poques pensions dels residents, cobreixen els costos del seu funcionament.

La sida, el denominatiu comú

La majoria de residents han passat per la presó i tots tenen un vincle en comú: el VIH. Una malaltia que els va deteriorant físicament i cognitiva. Per això, germanes i personal treballen per revertir i aturar en la mesura del possible l’avanç de la malaltia. Tallers, exercicis, un hort, una pauta molt marcada de vida i d’alimentació així com un compliment de les rutines, els ajuden a tenir, malgrat tot, una certa qualitat de vida. A part, no hi falta l’estima personal que els donen a tothora. "Moltes malalties, amb carinyo, se suavitzen bastant", diu Ferrero.

Malgrat en alguns moments han arribat a ser-ne set, avui la comunitat la conformen tres germanes que amb dotze treballadors més, cobreixen els torns i les necessitats dels deu residents, tots dependents. Una de les germanes és la directora, una altra porta l’administració i la més gran acompanya els malalts. Quan cal o falla algun treballador, les monges, que sempre hi són, arriben a fer tots els papers de l’auca: "Si cal dutxar, dutxem, si cal cuinar, cuinem", explica la directora.

Per això, juntament amb la higiene i els àpats, són importantíssims els tallers diaris, els treballs manuals i els exercicis que s’hi duen a terme per aturar el deteriorament cognitiu i passar el dia entretingudament. Un dels tallers més especials té lloc cada diumenge. És el Taller d’Interioritat, on es llegeix l’Evangeli i es treballa per aplicar-lo a cadascun dels residents: "És en aquests moments que aflora la dimensió transcendental de tots ells, creients i no-creients, i jo aprenc moltíssim d’ells", confessa la directora.

A la llar només hi ha deu places, i sempre estan totes ocupades. Amb una vintena de persones en llista d’espera, les germanes han de ser molt curoses en el procés de selecció de nous residents cada cop que queda una plaça lliure. Cal tenir VIH i ser una persona totalment dependent. Joves amb patologies i en situació límit, sense família o immigrants, persones sense sostre o persones derivades des del Departament de Justícia són els principals candidats a poder-hi entrar. Quan algú millora molt, pot ser derivat a un altre centre, però sovint hi volen tornar perquè la calidesa de Terrades s’acaba trobant a faltar.

Gràcies a l’avanç dels tractaments i els antivirals, els malalts de Sida han vist allargada la seva esperança i qualitat de vida. Si al principi, la funció principal de la casa era "ajuda a ben morir", en l'actualitat a Terrades es treballa per tal que els residents visquin el millor possible. "Els primers anys molts pacients només arribaven a passar dies o com a molt algunes setmanes a la Casa, morien ràpidament", explica Ferrero. "Ara tenim amb nosaltres persones que fa més de 14 anys que viuen amb nosaltres", diu.

"La caritat sempre té futur i present"

A Terrades, on s’acull els últims dels últims, es respira la caritat feta hospitalitat, el lema d’aquesta congregació: "Renunciem a la pròpia vida perquè la nostra vida passa als altres. Perquè cada cop que tanques una mica la teva vida, renuncies al Carisma". "La caritat sempre té futur i present", em comenta Ferrero abans de marxar.

Tal com ho van fer el pastor i la Sirena a la famosa sardana, no fa pas gaires anys que aquestes monges van decidir plantar-hi la cabana per retornar als orígens. I és que qui renuncia als orígens, perd la identitat. Fou l’Empordà!