“El diàleg interreligiós i interconviccional necessita lligams més enllà de la relació intel·lectual”

(Direcció General d'Afers Religiosos) Clara Fons i Duocastella (Castelltallat, 1984) és sociòloga, directora de la revista Dialogal, cap de programes d’AUDIR (Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional) i membre del grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), de la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigadora ha dut a terme diversos projectes monogràfics, tant centrats en la diversitat religiosa catalana com específics de l’Església catòlica.

Al llarg de la carrera us heu aproximat al fenomen religiós des de molts punts de vista: el Mapa Religiós; la col·laboració a Entendre les Religionsde Joan Estruch, els llibres sobre la Caputxinada i sobre els capellans conciliars, el diàleg interreligiós amb l’AUDIR i la revista Dialogal entre d’altres. Com sorgeix aquest interès?
El punt d’arrencada és assistir a les classes de Joan Estruch, que em permeten ordenar i donar sentit a la meva vivència personal. Sóc de pagès, filla d’una família amb fortes conviccions catòliques que, alhora, va acollir a casa durant uns deu anys un noi musulmà (més tard, també el seu germà), cosa que no era habitual en aquell moment.

A la facultat vau especialitzar-vos en sociologia de la religió.
En acabar la carrera vaig incorporar-me al grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió. Dins de l’ISOR, el que m’ha marcat més personalment i professional ha estat el Mapa Religiós de Catalunya, encàrrec de la Direcció General d’Afers Religiosos que començà l’any 2001 i que continua actiu. Per mi és un projecte vital perquè no fa teoria, sinó que trepitges el carrer, que penso que és la millor manera d’aproximar-te a qualsevol realitat. Aquest projecte m’ha marcat molt i ara tinc l’oportunitat de tornar-hi a col·laborar: és un regal.

El Mapa Religiós de Catalunya estudia les minories religioses i també heu fet estudis centrats en l’Església catòlica.
Un altre moment clau ha estat l’estudi de la Caputxinada. Aquest estudi em va servir per veure des d’un prisma molt concret la comunitat catòlica i l’estructura de l’Església, també de la mà dels propis protagonistes. La vivència dels protagonistes durant aquells dies que van marcar la història és la que vaig pretendre transmetre al llibre La Caputxinada: frares compromesos amb el país i la llibertat, que presenta un punt de vista inèdit: el dels frares del convent de Sarrià.

I més enllà de la recerca?
Més enllà de la recerca hi ha Dialogal. I, en l’etapa més recent, la implicació amb l’AUDIR. L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional significa entrar en la cogestió de la diversitat religiosa, la mediació, l’educació en la diversitat, i el diàleg interreligiós i interconviccional com a deixeble d’una altra gran persona: Francesc Torradeflot, un referent. Crec que m’apassiona tant el que faig perquè els meus grans mestres són alhora grans persones. Joan Estruch i Francesc Torradeflot tenen una gran qualitat humana. Són persones que fan el que creuen que han de fer per millorar el món on vivim, no per alimentar el seu ego. Tenen una visió de la vida que va molt més enllà d’ells mateixos.

La revista Dialogal també ha esdevingut un referent.
Portar la direcció de la revista Dialogal em permet de forma professional tractar temes i conèixer persones i concepcions del món amb les quals segurament no hi tindria accés si no estigués en aquesta iniciativa. És un engranatge professional que m’alimenta molt personalment. La revista no és un reflex de meva recerca personal, però sí que facilita moltes aproximacions que la vida quotidiana tan accelerada no ens permet reconèixer. Dialogal obliga a deturar-se, tant al lector com als qui el fem. No es pot fer ràpid, perquè els continguts són sovint un elogi a la lentitud.

Dialogal va començar fa quinze anys com a revista sobre diàleg interreligiós. Què és ara?
Ara pretén ser una revista que no exclou ningú més enllà d’aquells que es neguen a escoltar a qui troben diferent. Diem que és una revista amb ànima perquè entenem que qualsevol tema de la vida pot tenir una aproximació des de l’ànima o des d’aquesta sensibilitat especial, que se sent i no es toca, i que costa tant de definir.

Espiritualitat, interiorització, consciència. Per quin concepte hauríem d’optar?
Quin cacau de termes! Com que l’experiència i la transformació social està canviant d’una manera tan accelerada, hem d’inventar també nous conceptes per ajustar-nos a allò que es viu ara i aquí. Actualment parlem de tradicions religioses i conviccionals.

Conviccional?
Conviccional és un terme que no pren protagonisme al concepte de religió i que, alhora, inclou també altres tradicions com l’agnosticisme, l’ateisme o l’espiritualitat sense religió. El diàleg interconviccional és un terme que no agrada a tothom però que està molt en ús a Europa perquè és més inclusiu que el diàleg interreligiós.
Tots aquests termes s’han barrejat també amb la interiorització, l’autoajuda i el mindfulness, que hem d’anar en compte en no confondre.

Per què és tan important distingir-los?
El mindfulness i totes les branques de l’autoconeixement estan molt bé i sovint utilitzen eines de la vessant més mística de les tradicions religions. Moltes vegades sense saber-ho o fins i tot sabent-ho i no dient-ho per no espantar aquells qui no volen sentir parlar de religió. Jo crec que la diferència, i des de Dialogal intentem trobar-hi l’encaix, és en el sentit: ¿autoconeixement per sentir-te millor, estar més amunt, triomfar i fer créixer el teu ego? ¿o interioritat per interrogar-te, saber estendre la mà a l’altre i perquè tots plegats siguem millors?

Sembla que Dialogal no es caracteritzi tant pels temes que tracta com per la perspectiva que adopta. És a dir, que no es parla gaire de religió sinó que qualsevol tema pot ser tractat amb una mirada humanitzadora.
Per un costat sí, i també hi ha un altre aspecte: les joves generacions tenim molt mala formació religiosa, i d’altres de més grans rebutgen les religions per la preconcepció nefasta que els ha deixat la religió en temps franquistes.

Hi ha rebuig a aquest record i no pas a l’essència de les religions?
Obrir la revista a totes les conviccions és justament un exercici de diàleg. També el lector que prescindeix o rebutja la religió troba un espai on compartir allò que sent, independentment de si es troba amb un agnòstic, amb una monja catòlica o amb un granthi sikh. Amigues meves atees militants són lectores entusiastes de la revista i se sorprenen d’una faceta de les religions que desconeixien completament. Això és possible perquè la revista intenta posar al centre la persona i no les estructures de poder: toca molt de peus a terra i això ajuda a una millor comprensió i a l’exercici de diàleg en el qual es creen més ponts.

En els editorials que signeu com a directora feu una crida a cuidar-nos en temps convulsos, a la tendresa i a aquesta mirada personalitzadora. Podem qualificar aquesta manera de fer com a femenina?
Penso que la tendresa és universal, tot i que sovint s’associa a la perspectiva femenina; culturalment no pot ser d’altra manera. L’equip de Dialogal està format per dones i homes sensibles, que tenim el tarannà d’acompanyament i de cura entre tots. Per exemple, enmig de la situació política que estem vivint, sabem que entre els lectors hi ha sensibilitats molt diferents. Per tant, ho abordem des d’allò que ens permet mantenir-nos units. Sense aquesta “mirada femenina”, seria molt difícil perquè el moment és molt dur. Cal posar-hi l’ànima, entenent que estem mirant els ulls de l’altre i donant-li la mà.

Quan expliqueu les fites de la vostra carrera no esmenteu que la religió també té una cara fosca. Només hi heu vist la cara amable?
De cap manera! La visc en la pròpia pell! S’han fet i es fan barbaritats des de totes les religions i també, i cada vegada més, des de conviccions no religioses. Ara mateix, els qui estan impedint salvar vides a la Mediterrània, els qui retenen els voluntaris i els seus vaixells, els qui deixen morir les persones al mar no ho fan en nom de cap religió.
Ara bé, un cop reconegut el desastre i la barbaritat —cosa que encara no ha passat amb la qüestió dels refugiats—, i sense pretendre justificar el que crec que és intolerable, què fem? Si ens quedem enganxats amb com de malament s’han fet les coses, no avançarem. L’única opció per avançar és parlar-ne i actuar des de la humilitat, la transparència i el respecte a l'altre i a un mateix.

En general tothom hi estaria d’acord. Però com es concreta?
Per al Mapa Religiós he entrevistat persones que sabia que no tenien res a veure amb la meva visió: trobo homes que no em dirigeixen la mirada, que no em volen donar la mà, i que fan una valoració de les dones que no comparteixo. Però em sembla que no millora res si els explico la meva opinió o els faig el meu discurs moral. En canvi, sí que els puc preguntar pels fills, si els acompanyen a escola, on van a comprar, si els podria ajudar en allò que m’ha semblat que els interessava... a vegades costa però crec que val la pena fer aquest esforç. És una altra manera d’aproximar-nos i d’obrir diàleg, molt diferent a un intercanvi intel·lectual al voltant d’una taula, en què cadascú dona la seva opinió i intenta convèncer l’altre. Cal establir lligams més enllà de la relació mental, intel·lectual. Penso que és l’únic que ens pot salvar. Tots plegats crec que necessitem menys intel·ligència i estratègia i més bondat.

Què us ha aportat conèixer gent amb visions tan diferents?
En primer lloc, que no tothom és com sembla a primera vista.
En segon lloc, que rere la misèria que abunda, crec que com a humans tenim un punt d’esperança. Per molt diferents que siguem, tenim en comú que tots som fruit de les nostres circumstàncies. Que jo de petita visqués amb l’Abdel Hadi amb qui a taula menjàvem plats diferents i a qui veia resar al costat d’una imatge de la mare de Déu, o que més tard compartís pis durant anys amb testimonis de Jehovà (amb qui, per cert, conservo una gran amistat), té molt a veure amb la meva visió de la diversitat i la capacitat que tenim per adaptar-nos-hi.

I pensant en els joves d’avui en dia? Si la infantesa i la joventut són tan importants, què cal fer?
Hi ha molta feina. A nivell legislatiu i institucional trobem obstacles, però hi ha una munió de petites iniciatives locals que estan donant molts bons fruits. El repte és de nou crear lligams més enllà de la intel·lectualitat. Cal que els joves tinguin amics diversos, que naturalitzin que el dissabte un no surt perquè és el seu dia de descans o que un altre no menja determinats aliments i tot plegat no convertir-ho en problema.

I a qui li pertoca aquesta tasca?
Les institucions educatives tenen molta feina: no vull responsabilitzar encara més l’escola, però al cap i la fi, és el que s’està trobant, i per això hi ha tants centres que estan creant els seus propis recursos, desenvolupant les seves idees, mentre també n’hi ha d’altres que els convé que algú els ho suggereixi i els ajudi. Amb joves més grans, hi ha altres iniciatives, com l’AUDIR Jove, que és un grup molt nombrós de joves ben diversos que es troben per reflexionar i organitzar activitats plegats. Això són llavors que cal anar escampant.

A més de llibres, la revista, la implicació en el diàleg interreligiós i interconviccional, també heu produït material audiovisual. Forma part d’aquest interès en fer arribar el missatge als joves?
Hem fet petites càpsules sobre joves i també un documental més llarg sobre la comunitat sikh sense gaires coneixements tècnics per aquest afany meu de divulgació. El camp audiovisual és clau. Per aquest mateix motiu, Dialogal cuida tant el disseny com a manera de fer arribar el diàleg a llocs on fins ara no s’havia arribat. No podem renunciar a cap eina que serveixi per generar debat constructiu.

Inês Castel-Branco explicava en una entrevista del butlletí d’Afers Religiosos que una editorial pot ser una bona aliada en la recerca de sentit. Podríem dir que Dialogal també fa comunitat?
Dialogal crea comunitat en la mesura que els articles publicats generen una inquietud personal en moltes persones. Jo m’he trobat en un dinar, un comensal que, sense conèixer-me, esmentava un article de la revista que l’havia ajudat a comprendre una situació i que un altre s’emocionava de saber que ambdós n’eren lectors i que la revista els unia, amb un sentit de pertinença compartit. Però cal dir que queda molt recorregut per fer: en un diàleg, mirar una persona als ulls és insubstituïble. Per això tenim la intenció de convocar almenys dues trobades bianuals de lectors.

Hem començat l’entrevista vinculant la carrera i la vivència personal. Quina ha estat aquesta experiència vital?
La meva professió ha fet qüestionar-me constantment. M’ha interpel·lat i m’he deixat interpel·lar. El contacte tan sovintejat amb persones tan diferents és com un engranatge que gira contínuament en contacte amb el moment vital d’un mateix. En la meva vocació no et pots aturar o bé, si t’atures, aleshores pots dedicar-te a teoritzar. La teoria és molt necessària però requereix fixar els pensaments. Si t’impliques emocionalment, la roda gira.

I en conclusió, de què esteu més satisfeta?
He tingut la sort de trobar-me amb moltes persones d’una gran qualitat humana durant el trajecte. Totes les persones que tenen aquesta implicació respectuosa i emocional, que inclou una mirada concreta, han estat fonamentals per mi a nivell professional però també personal. Moltes d'elles han acabat essent les meves amigues.

Clara Fons és sociòloga i directora de la revista Dialogal