Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XVIII de durant l’any

Barcelona, 2 d’agost de 2020

Hi havia dos problemes molt angoixants als poblets de Galilea en temps de Jesús: la fam i els deutes. Era el que més feia patir Jesús.

Quan els seus deixebles li van demanar que els ensenyés a pregar, a Jesús li van sortir de ben endins les dues peticions: Pare, doneu-los avui el pa necessari; Pare, perdona’ns els nostres deutes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

¿Què podien fer aquella bona gent contra la gana que els destruïa i contra els deutes que els portaven a perdre terres? Jesús veia clara la voluntat de Déu: compartir el poc que tenien i perdonar-se mútuament els deutes. Només així podria néixer un món nou.

Les fonts cristianes han conservat el record d’un àpat memorable amb Jesús. Va ser a l’aire lliure i hi prengué part molta gent. És difícil reconstruir el que va succeir, però en el record va quedar això: entre la gent només hi havia 5 pans i 2 peixos. Però van compartir el poc que tenien i, amb la benedicció de Jesús, van poder menjar tots.

Al començament del relat, es produeix un diàleg molt aclaridor. En veure que la gent té gana, els deixebles proposen la solució més còmode i menys compromesa: “que se’n vagin al poble a comprar menjar”. És adir: que cadascú resolgui els seus problemes com pugui.

Jesús els replica apel·lant a la seva responsabilitat: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. És a dir: no deixeu els famolencs abandonats a la seva mala sort. No ho hem d’oblidar això, nosaltres. Si vivim d’esquena als famolencs del món: perdem la nostra identitat cristiana, no som fidels a Jesús perquè ens manca compassió pràctica, operativa, eficaç.

Aleshores, què ens cal fer per a redreçar la nostra actitud?

Primer pas: No perdre la perspectiva fonamental de Jesús: deixar-nos afectar pel patiment dels que s’ho passen pèssimament, dels que s’ho passen malament.

Segon pas: Comprometre’ns en petites iniciatives concretes, locals, parcials que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l’estil de Jesús.

Aquesta actitud, aquesta manera de ser i de fer és més positiva i més constructiva que totes les nostres crítiques contra el Govern, contra els poderosos, contra els capitalistes, contra les altes esferes de l’Església.

Compartir el poc o el molt que nosaltres tinguem és més efectiu, més pràctic, més transformador que no pas criticar els altres i posar cara de pomes agres.

Què fem nosaltres? ¿Compartim generosament o ens limitem a criticar amb amargor?