Comiat a Galilea

Talment Moisès s’acomiada dalt de la muntanya Nebó (Dt 32,48-52), Jesús s’acomiada dels seus deixebles dalt d’una muntanya no identificada de Galilea. Així ho llegim a l’evangeli d’avui (Mt 28,16-20), que recull les darreres paraules de Jesús dirigides als seus deixebles. Per Mateu Jesús és el nou Moisès, així ho ha fet veure en els relats de la infància, en el sermó de la muntanya i ens ho recorda ara en el comiat descrit breu i solemnement.

A diferencia de Lluc, que situa a Jerusalem els darrers moments de l’estada terrenal de Jesús amb els deixebles, Mateu situa l’esdeveniment a Galilea. El detall té les seves raons. Mateu estableix una contraposició entre Jerusalem i Galilea. Allà, sobretot amb el rebuig del gran sacerdot (26,65s), s’ha produït la no acceptació oficial del messianisme de Jesús. Davant aquest rebuig s’imposa dirigir-se als pagans i retornar, per tant, a les terres de les tribus de Zabuló i Neftalí, Galilea dels pagans (4,15). Establir els pagans com objectiu de la missió consona amb les paraules de Jesús: “Aneu a tots els pobles”. El camp d’acció s’ha ampliat. Els destinataris inicials: “les ovelles perdudes de la casa d’Israel” (15,24) han perdut pistonada a favor d’un auditori més universal. Retornar a Galilea és com una mena de retorn als inicis. Allà va començar la missió de Jesús, allà començarà la missió dels deixebles.

Jesús fa saber als deixebles que ha rebut plena autoritat. El terme grec és “exousia”. Es pot repassar l’ús que Mateu fa d’aquest terme en el seu evangeli per copsar l’abast de la seva significació. És poder de perdonar els pecats; ho veiem en l’episodi del paralític ajagut en una llitera (9,6). És el poder transferit als deixebles d’expulsar dimonis (10,1). És un poder que ve de Déu, tal com es dedueix quan els grans sacerdots i ancians demanen a Jesús un senyal de la seva autoritat (21,23) i sobretot és poder de convenciment, força de penetració del seu ensenyament, que té una autoritat que no la tenen els escribes (7,29). L’autoritat de Jesús no és domini, no és poder ni jurisdicció. Jesús ha rebut de Déu aquesta autoritat. La forma passiva, que estalvia anomenar Déu, així ho fa veure. Ell la transmet als deixebles perquè puguin fer el mateix que ell ha fet: perdonar, alliberar la persona de les seves opressions i ensenyar amb un gran poder de convenciment. Vist així, aquesta autoritat és imprescindible perquè tingui èxit la difusió del missatge.

Aquests darrers versets de l’evangeli de Mateu estan molt marcats per la fe i la vida consolidada de les primeres comunitats cristianes. La referència a la Trinitat de Déu, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant suposen un progrés teològic, que no trobem en la resta de l’evangeli. La pràctica del baptisme en el nom del Pare, del Fill i l’Esperit ha de ser un indubtable ressò de la pràctica baptismal, que s’està realitzant en les comunitats. El que resulta curiós és que, si es té en compte l’ordenació dels imperatius de Jesús: convertir, batejar, ensenyar, resulta que descriuen a la perfecció el procés d’integració i pertinença a la comunitat cristiana. Primer cal la conversió, sense ella cap altre pas és possible. Segueix el baptisme, acceptació creient i integració en la comunitat. Amb el baptisme no n’hi ha prou i segueix la catequesi o ensenyament. I l’eucaristia, cimall de la vida cristiana? La trobem en les paraules: “Jo estaré en vosaltres dia rere dia”. L’eucaristia és la garantía de la presencia de Jesús o, dit al revés, és en l’eucaristia on es fa real el compliment de la promesa de Jesús d’estar amb la seva comunitat fins a la fi del món.

Festa de l’Ascensió del Senyor 1 de Juny de 2014