Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

És motiu de joia poder celebrar que el Col·lectiu de Dones en l’Església compleixi 25 anys de camí de recerca i descoberta. Vint-i-cinc anys sense parar de crear, perquè per a mi, compartir en comunitat la recerca de com esdevenir dones cristianes amb ple sentit i amb plena llibertat, és un procés creatiu. És un procés que demana, encara, esforç per imaginar respostes noves a situacions molt antigues, i que demana, també, “empoderar”-nos, és a dir, donar poder a la paraula per fer sentir la nostra veu allà on som i vivim.

Coincidentment, altres entitats com Mujeres y Teología de Madrid, o l’Associació Europea de Dones per a la Investigació Teològica (ESWTR), van començar les seves activitats de sensibilització i formació l’any 1986. La finalitat comuna: fer conèixer la teologia feminista i transformar el paper infantil, sublimat o submís que l’església ha atribuït i encara atribueix a les dones. Enguany, aquestes tres associacions hem celebrat juntes el 25è aniversari de lluita i compromís per bastir unes comunitats cristianes d’iguals, en la trobada del XIV Congrés Internacional de la ESWTR que es va fer a Salamanca, del 24 al 28 d’agost passat, i que va concentrar unes 200 persones. 

En la trobada, les xerrades de les teòlogues i les discussions entre les participants, han tingut en compte la marginació que pateixen les dones immigrants,  les dones en situacions de fragilitat laboral, tràfic sexual o violència de gènere. També s’ha parlat d’aprofundir el llenguatge de l’art, la pintura, l’escultura, la dansa, per parlar de la pròpia experiència de Déu i de l’amor. Ens cal preguntar-nos per “quin Déu creiem” i “quin Déu proclamem” per ser crítiques i poder construir comunitats plurals, obertes, en diàleg amb l’entorn i compromeses en la justícia social i el benestar de tothom. 

En una Europa atemorida per la crisi i escolant-se cap a posicions fonamentalistes, tant per part d’alguns grups religiosos com d’elits de poderosos, potser hem de recuperar el sentit del dabar (“paraula’) que els pobles del Pròxim Orient usaven. Per a la cultura semítica, la creació és vista com a fruit de la paraula; la paraula engendra pobles, els dóna identitat i els porta a la maduresa cultural; el dabar és “l’autèntica experiència”, és un esdeveniment i una experiència amb dimensió històrica.

Crec que ja en els orígens del Col·lectiu, hi havia aquest anhel de “dir per poder donar sentit”, “d’expressar-se per transformar la història” i procurar, així, un canvi real en les pròpies vides i comunitats. El 1986, un grup de dones decideixen crear una associació civil per reflexionar sobre la situació de les dones en el si de l’església i de la societat. Maria Martinell, Sefa Amell, Magda Tomàs, Montserrat Grau, Maria Rosa Recasens, entre d’altres, coincideixen en un taller en el marc de la trobada “Home i Evangeli” –una convocatòria oberta de grups i moviments creients que es convocà durant uns quants anys, i que va acabar canviant-ne el títol per “Vida i Evangeli” a partir de la demanda ferma i insistent d’aquestes dones, que volien dur a la pràctica l’embat de dignificació i igualtat per a les dones que, tant el Vaticà II, com també la conscienciació que els moviments feministes havien fet d’ençà dels 70, havien anat consolidant. 

Des de llavors, hem participat amb diferents grups i associacions civils, eclesials, ecumènics, de diàleg interreligiós o de defensa dels drets de les dones (per exemple, amb la Xarxa Feminista de Catalunya, o amb el Moviment Som Església, el Fòrum Ecumènic d’Europa i l’Assemblea Mundial de les Esglésies, el Parlament de les Religions i els grups de diàleg Unesco). Hem organitzat trobades, com la del II Sínode Europeu de Dones a Bellaterra, el 2003, amb 700 participants. Hem publicat llibres i editat la revista “Paraules i Fets de Dones”, i hem organitzat sessions de formació amb teòlogues i teòlegs que ens han empès a buscar llenguatges nous. 

Hem compartit el camí amb teòlogues feministes com ara Elizabeth Schussler Fiorenza, Rosemary Radford-Ruether, Ivone Gebara, Teresa Forcades, o Mercedes Navarro. També hem convidat o han format part de les sessions dels cursos que oferim a la Universitat de Barcelona i a l’Escola de la Dona de la Biblioteca Bonnemaison des del 1996, Andrés Torres Queiruga, Juan José Tamayo, Margarita Pintos, Ramon Maria Nogués, Enric Canet, Laia de Ahumada, Joan Carrera, Mercè Otero, Begoña Román, Fina Birulés, Dolors Bramon... entre molts d’altres. La història de l’entitat s’ha recollit en la recent publicació Una història necessària: 25 anys del Col·lectiu de Dones en l’Església (Viena edicions).

Hem après a fer interpretacions dels textos bíblics des de la perspectiva feminista, cosa que ens ha permès poder entendre d’una altra manera contradiccions que, com a dones, ens hem anat topant entre el sentit de l’evangeli i algunes prèdiques o pràctiques religioses; o bé hem identificat contradiccions entre la pròpia experiència de Déu o l’Esperit (copsat com a dinàmica, compassiva, acollidora i magnànima), i en canvi, haver experimentat violència, marginació o invisibilitat en les nostres vides. Hem après a buscar, doncs, noves maneres de pregar i celebrar, de dir, de posar nom a la pròpia experiència... perquè com deia Maria Mercè Marçal, “ens cal amb paraules canviar els dies!”

(Si voleu més informació o referències sobre el tema, podeu consultar www.donesesglesia.cat; www.eswtr.org).

Neus Forcano i Aparicio és membre del Col·lectiu de Dones en l’Església