La paraula "Alegreu-vos" amb que comença la segona lectura, imprimeix a la litúrgia del dia un to especial. La seva versió llatina "Gaudete" donava tradicionalment nom al tercer diumenge d'Advent. El text de la lectura es troba just abans de la conclusió definitiva de la 1a carta als Tessalonicencs (5,16-21). Hi veiem un seguit de recomanacions de caràcter molt general, aplicables potser a altres situacions de diverses comunitats de Pau, però que no deixen de ser adequades per expressar l'estima entranyable de Pau vers els tessalonicencs, una comunitat fundada pel seu equip missioner, essent-ne decisiva la seva personal intervenció.
Les frases són breus i possiblement és aquesta brevetat que les fa impactants i capaces de penetrar en l'interior de cada persona. No se'n pot descartar una referència a les celebracions eucarístiques. De fet "donar gràcies" és el verb don surt la paraula eucaristia, que literalment vol dir acció de gràcies. Què no és sinó un moment per estar contents i un espai per a la pregària la trobada entre germans on, amb el gest de menjar el pa i beure el vi, fem present i recordem Jesús i que tan desencertadament anomenem missa?.
Dues recomanacions atreuen l'atenció: "No sufoqueu l'Esperit" (v.19) i "ni menyspreeu els dons de profecia" (v.20). Esperit i profecia, dos temes que Pau explanarà més endavant en els seus escrits. En aquest text dóna la impressió que vagin separats, però, de fet, estan units l'un a l'altre ja que la paraula profètica és una de les manifestacions de l'Esperit. (1Co 12,10).
L'Esperit actua en la persona perquè és el qui fa ser de Crist, allibera de viure segons els desigs terrenals i dóna la vida més enllà de la mort (Rm 8). La persona que sent l'impuls de l'Esperit forma part de la comunitat, per això l'Esperit actua en la comunitat tal com ho explicarà Pau en el capítol 12 de la 1a carta als Corintis. L'Esperit és el qui en garanteix la unitat i es manifesta en una pluralitat de serveis, un d'ells, tal com hem dit, el do de profecia, exercits sempre en benefici de la comunitat.
La profecia en temps de Pau tenia més bona premsa que no pas en els temps actuals en que els poders han creat mecanismes subtils, però eficaços per silenciar els missatges profètics no sempre provinents de las tradicions religioses.
Les comunitats estaven dirigides per equips formats per apòstols, profetes i mestres (1Co 12,28). Els profetes ocupen, desprès dels apòstols, un lloc rellevant. Aquesta organització perdrà força quan, posteriorment, s'imposarà la direcció d'un magisteri doctrinal en detriment de la teologia i la profecia. La veu del profeta és escoltada dins la comunitat. La seva paraula edifica, exhorta i anima (1Co 14,3). Caldrà tan sols vetllar perquè o hi hagi desviacions i excessos (1 Co 14,32).
L'estima per la profecia arrela en la sintonia amb la predicació de Jesús mateix. Sovint en els evangelis Jesús és considerat un profeta. La seva predicació coincideix més amb el missatge social dels profetes i l'esperit profètic del Deuteronomi (Dt 15) que no amb les parts de la Torà més dedicades a l'ordenament cultual i les prescripcions legalistes. Entusiasmats per la predicació de Jesús, no és d'estranyar que les comunitats de Pau atorguessin un gran rol a la profecia.
Diumenge 3er d'Advent. 14 de Desembre de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.