Sobirania, només la de Déu

No existien, en temps de Jesús, uns funcionaris imperials , dependents de l’administració central de Roma que es dediquessin a la recaptació d’impostos. Aquests es cobraven per mitjà d’un personatge, normalment rei local del país conquerit, que mantingués una escrupolosa fidelitat a Roma. L’estat central determinava la quantitat que s’havia de pagar i el recaptador local havia d’aconseguir de poder pagar aquesta quantitat. Per no quedar atrapat, normalment s’imposaven gravàmens superiors a als que s’havien de pagar a Roma. Això feia que el pagament d’impostos fos suportat com una càrrega opressora.

L’any 40 aC. el senat de Roma nomenà Herodes el Gran rei aliat i amic del poble romà. Era l’home ideal per a la tasca recaptadora i de govern. Quan morí el regne quedà repartit: Galilea i Perea foren governades per Antipes; Gaulanítida, Traconítida i Auranítida per Filip i Idumea, Judea i Samaria per Arquelau, que aviat fou deportat i substituït per governadors romans, un dels quals fou Pilat. Tot això explica que en la controvèrsia que llegim a l’evangeli d’avui (Mt 22,15-21) apareguin els herodians. Poc en sabem d’ells, no sabem si eren un grup socialment ben delimitat com ho eren els essenis, els fariseus o els saduceus, el que si sabem és que recolzaven la política dels Herodes i simpatitzaven amb els romans.

Els herodians, instigats pels fariseus, es valen de la impopularitat que representava pagar impostos als romans per atrapar Jesús en un dilema compromès: Cal pagar impostos? Dir sí representava acceptar despotismes de tota mena dels romans; dir no era políticament molt perillós. Però, al marge del problema social i polític que representava pagar o no pagar impostos, hi havia la qüestió religiosa. Recordem que a les monedes, a més d’haver-hi representada la imatge de l’emperador (la LLei (Dt 4,16-18) prohibia la imatges de qualsevol mena), hi apareixia la inscripció “Tiberi Cèsar August, fill del diví August”. Tot plegat apunta a la condició divina de l’emperador. Els jueus no podien acceptar això de cap manera. Pels fariseus el maneig de moneda romana era causa de impuresa legal, per això envien els herodians, però en definitiva els més interessats en la qüestió eren ells perquè el que estava en joc era el reconeixement o no de la divinitat del cèsar.

Aquest text és la delícia dels que defensen la separació del poder polític del poder religiós, de l’església i l’estat, del compromís polític i la creença religiosa. La resposta de Jesús no va per aquí. La divinitat del cèsar i la de Déu no són dues divinitats confrontades, en competència l’una respecte de l’altra. De divinitat només n’hi ha una i és la de Déu, la de Jahvè. “És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten” dirà el salm 24,1. Els drets del cèsar queden reduïts a l’àmbit de la gestió dels recursos necessaris per el funcionament de la societat, malgrat que en aquesta hi hagi una injustícia social aclaparant, per això Jesús dirà en la resposta: doneu al cèsar el que és del cèsar. La divinitat, malgrat la pretengui el cèsar, només és de Déu. A partir d’aquí ja se sap que toca: si es considera que el pagament implica reconèixer la divinitat del cèsar, no cal donar-li res; en canvi si es considera que la inscripció és literatura barata sense cap mena de contingut, pagar el tribut no té cap conseqüència.

Els adversaris de Jesús s’han endut les tornes. Els comprometedors s’han vist ara compromesos. Cercaven un pronunciament de Jesús i són ara ells que s’han de comprometre acceptant o negant amb tota la radicalitat la sobirania de Déu.

Diumenge 29 durant l’any 19 d’Octubre de 2014