L'altre mannà

Un fragment del tram final del discurs del pa de vida, posat en el capítol sisè de l’evangeli de Joan (Jn 6,51-58), llegim a l’evangeli d’avui. El to marcadament eucarístic d’aquest discurs el fa adient per ser llegit en la festivitat del cos i la sang del Senyor. L’autor es val d’un recurs, emprat també en altres llocs de l’evangeli, consistent en anar introduint personatges, que formulen intervencions o preguntes, que tenen la finalitat d’anar introduint nous temes, senyalant a la vegada les diferents parts o etapes del discurs. “Rabí, quan has arribat” (v25); “Quin senyal prodigiós realitzes? (v.30); “Senyor, dona’ns sempre d’aquest pa” (v34). “No és aquest el fill de Josep?” (v.42). “Com pot donar-nos aquest la seva carn?” (v.52). Com es pot comprovar el text que ens ocupa gira al voltant d’aquesta pregunta, que marca la part final del discurs, la més densa teològicament i la més enèrgica pel que fa a la invitació a participar en el menjar eucarístic.

Jesús estableix una equivalència entre el pa i la seva carn. Cinc vegades en boca de Jesús apareix la paraula carn. Joan usa la paraula grega “sarx” a diferència dels relats eucarístics dels sinòptics que fan servir la paraula “sôma”, habitualment traduïda per cos. En el rerefons dels dos termes hi ha la paraula hebrea “basar”, carn. En el context d’aquest discurs, carn no té el sentit pejoratiu que té en Pau, on carn apareix contraposada a esperit (Rm 8). Tampoc s’ha d’entendre en el sentit d’una antropologia dualista que separa ànima i cos, on carn faria referència al cos. Aquí carn es refereix a la totalitat de la persona, tot el jo, tant la part material, com la seva interioritat, psicologia, voluntat, llibertat. En la cultura jueva l’expressió: “menjar la carn, beure la sang” té una gran força de provocació perquè menjar un mort era un càstig (Lv 26,29) i beure sang era un acte totalment impur (Lv 17,14). El fet que Joan hagi escollit aquest terme impactant respon a la voluntat de fer front a les teories docetes i gnòstiques que veien en la part material de la persona una realitat negativa i refusaven la humanitat de Jesús. Veien el seu cos una aparença, una realitat virtual.

La carn separada de la sang, el pa partit o el cos trossejat per a poder ser menjar són una referència amagada, no evident, a primer cop d’ull, a la mort de Jesús. Mort associada a la seva resurrecció perquè el Jesús que es dona a l’eucaristia és el Jesús mort i ressuscitat. Si no fos així, seria un Jesús escapçat, li faltaria alguna cosa.

El text litúrgic acaba amb una clara referència al mannà. N’hi ha hagut d’altres al llarg del discurs. El mannà és l’exemple a partir del qual els auditors jueus poden entendre el salt que representa l’eucaristia cristiana. El menjar emblemàtic de l’Antic Testament deixa pas al menjar de la comunitat cristiana. Igual que la carn de Jesús, el mannà és un do regalat, que ve de Déu. Tant el mannà com Jesús venen del cel, són do gratuït i generós; no hi ha condicions per rebre’l i no s’hi pot mercadejar. El mannà és el senyal visible de la protecció de Déu envers el poble d’Israel; ara la protecció de Déu, que s’adreça no tan sols al poble d’Israel sinó sobre tot el món, és el do del pa-carn de Jesús. Sense el mannà el poble d’Israel no podia viure en el desert. Sense el do de Jesús, el seu pa, la seva carn i sang és impossible que sobrevisqui la comunitat cristina ni que aconsegueixi la vida veritable.

Festivitat del cos i la sang de Crist 22 de Juny de 2014