Camí cap a les estances

En el tram de de l’evangeli de Joan que va de 13,1 fins a 16,33 els estudis més recents hi han vist inclosos els discursos de comiat. Aquests recullen les paraules, que un personatge notable dirigeix als seus deixebles, donant-los les darreres recomanacions i animant-los amb paraules coratjoses, abans de la seva mort o la seva partença. Un primer discurs de 13,31-14,31 amb el tema estrella del retorn de Jesús al Pare. Un segon discurs marcat pel tema del cep i els sarments 15,1-16,4ª i un tercer discurs dedicat al consol dels deixebles 16,4b-33. A l’evangeli d’aquest diumenge llegim un fragment que es troba al cor del primer discurs (Jn 14,1-12), on Jesús es presenta com el camí que porta al Pare.

Dins aquest fragment hi ha intercalades les preguntes de Tomàs i de Felip, que, a la vegada que mostren les dificultats de comprensió dels deixebles, serveixen de trampolí per avançar en el desenvolupament del tema. Ja es veu que quan Jesús parla de lloc, s’ha de prendre en sentit figurat, però resta obert el pensar a què es refereix aquest lloc. Alguns comentaristes han relacionat el substantiu “monai” (estances, llocs per residir o descansar) amb el verb “menein” , que significa habitar permanentment, romandre. És el verb que apareix quan Jesús diu: “Estigueu en mi i jo estaré en vosaltres” (15,4). Si es dóna per bona aquesta relació i l’enriquiment interpretatiu que comporta, estances faria referència, no tant a un lloc físic, sinó a un estat. Un estat d’unió amb Déu. Jesús vol que els deixebles estiguin allà on ell està i, si l’estat propi de Jesús és estar unit íntimament amb el Pare, vol també que els deixebles estiguin units permanentment amb Déu. L’objecció de Tomàs està encaminada a resoldre com serà possible això i obre el tema de Jesús, únic camí que porta a Déu, el Pare.

A l’Antic Testament el compliment dels manaments era el camí que portava a Déu. (Sl 119). En el sinòptics el camí és camí cap a la creu. “Si algú vol venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi” (Lc 9,23); anant cap a Jerusalem el cec Bartimeu “el veié i el seguia camí enllà” (Mc 10,52). Fer camí, en tant que seguiment, és un tema poc present en l’evangeli de Joan, que insisteix més en l’acceptació o rebuig o en el creure o no. Aquí Jesús es presenta com l’únic camí possible d’accés al Pare. No es fa menció del pas per la creu, perquè es senyala l’objectiu terminal: Déu, el Pare. El pas per la creu es dóna per suposat. Quan Jesús digui a Maria Magdalena: “Pujo al meu Pare” (20,17) haurà passat per la creu.

L’objecció de Felip obrirà el tema de la relació de Jesús amb el Pare. “Jo estic en el Pare com el Pare està en mi”. La frase denota la íntima, única i singular unió de Jesús amb Déu. La frase posa en evidencia, d’una forma clara i contundent l’experiència que Jesús ha fet de Déu i, amb aquesta experiència, Jesús s’adona del grau d’unitat que hi ha entre ell i Déu, el Pare. L’evangeli de Joan desenvolupa d’una manera més elaborada i intensa, que no pas els sinòptics, la relació d’unitat entre Jesús i el Pare. En els sinòptics sembla apuntada, insinuada, deduïble a partir de determinades expressions de Jesús. “Pare nostre” (Mt 6,9), “Ningú no coneix el Pare, sinó el Fill” (Lc 10,12), “El vostre Pare es complau en donar-vos el Regne” (Lc 12,32), “Pare, si vols…” (Lc 22,42). La distancia temporal entre els sinòptics i Joan ha que aquest aprofundeixi en el significat i contingut de les expressions que, en els sinòptics, Jesús parla del Pare i que permeten deduir-ne una experiència de coneixement, unió i identitat. El projecte de Jesús s’identifica amb el projecte de Deu. En l’evangeli de Joan la unitat de Jesús i el Pare és afirmada de manera més contundent, insistent, extensa i clara i el text que avui llegim n’és una mostra evident.

Diumenge 5é de Pasqua. 18 Maig del 2014