Solucions al problema del català

«Penso que el primer problema del català com a idioma és aquest de qualificar-lo com un “problema”. En aquest cas, com en molts altres, el problema és la manera de manipular una cosa que, per ella mateixa, no ho és. El català, per si mateix, no és cap problema: és una evidència. El que passa és que les evidències cobren fisonomia contorsionada de problema quan són manejades pels polítics, que aquests sí que són un problema! Ara el tema treu foc, perquè a les Corts, amb ocasió de discutir-se la Llei d’Ensenyament, s’ha dit que cal anar amb compte amb el català, perquè podria ser portador de virus polítics. És una altra vegada la suspicàcia renascuda.» Aquest paràgraf pertany a un article. Qui el va escriure i quan? Va ser José María Pemán, al diari ABC, a l’abril del 1970. Fa més de 41 anys, amb el franquisme encara vigent. Val la pena rellegir tot l’article, íntegre, el títol del qual era El catalán, un vaso de agua clara. El PP redueix el català a pura insignificància al País Valencià i a les Illes Balears. A Catalunya, amb la connivència dels poders fàctics i la col·laboració dels jutges, vol situar la llengua pròpia del país a la marginalitat més evident.

Perquè el català deixi de ser un problema, podem trobar, almenys, tres solucions. Primera, elegir una actitud d’obertura, una mentalitat àmplia i una visió pluralista en la política i en la societat espanyola, així com en les diferents capes de la ciutadania catalana. Una solució gens fàcil quan impera entossudiment, uniformisme i ànsia de restauració política. Benet XVI va parlar en català sense complexos en la seva única visita a Barcelona. En la seva recent participació a la JMJ, en va tenir prou amb una frase per mostrar una anàlisi política fina: «Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica.» Obertura, pluralitat i respecte no és el que hi ha, sinó el que hi ha d’haver. Sense això, el català continuarà sent un problema. Pemán va dir que «el català no és un fet que se “suporta” o al qual hom es resigna. És un fet, no passiu, sinó actiu, que significa enriquiment i augment per a Espanya». Algun diari de Madrid ha publicat que cedir davant del fet de la immersió lingüística seria tant com posar en perill la unitat espanyola. L’èxit del model escolar no compta per al fanatisme. Posar en perill la convivència tant se val sempre que es treguin rèdits i interessos dels atacs despietats. On són els intel·lectuals espanyols, desapareguts en ocasions com aquestes, quan són tan curosos d’escriure manifestos per a temes menys profunds?

Segona, convertir el català en una realitat residual, abocada a la seva desaparició. Si s’elimina deixarà de ser un problema. Pemán recorda les èpoques d’aquella coneguda fórmula: «No parleu català, parleu la llengua de l’Imperi.» En aquest punt, els que tenen la màxima responsabilitat de mantenir la vigència del català són les persones catalanoparlants. Si elles renuncien a parlar, escriure i defensar el català, no caldran atacs externs. Procedirem a l’autodissolució de la llengua.

Tercera, la conversió de Catalunya en estat posaria fi al problema. Ningú no discuteix la importància de les llengues pròpies dels estats, la parlin pocs o molts. El maltès és llengua oficial a Europa perquè Malta pertany a la Comunitat Europea, malgrat que la parlen un nombre molt reduït de persones. Enfront d’aquesta pràctica impossibilitat de la primera solució, la independència guanya adeptes.