Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eduard Brufau/Catalunya Cristiana) Entrevista a Francesc Torralba, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya
 
Què poden aportar els coneixements del Jesús històric a la fe del fidel cristià?
Jo crec que en la vida d’un cristià el més essencial i el més valuós és aprofundir en la figura de Jesús, i tractar de comprendre com va viure, què va fer, què va dir… Per tant, tota l’aproximació al que anomenem el Jesús històric —que va néixer, créixer i morir— és una informació extraordinàriament valuosa per entendre els inicis del cristianisme i com va trencar molts tabús i molts prejudicis i tòpics a través dels seus ensenyaments.
Ara bé, a la vegada el fet que algú conegui meticulosament la història, on va anar Jesús, què va dir… això encara no és garantia que aquesta persona cregui realment. Perquè l’experiència cristiana, al cap i a la fi, es produeix a través d’una trobada interpersonal amb Crist. Com va dir Joseph Ratzinger, molt abans de ser Papa, a Introducció al cristianisme, la fe és una relació interpersonal que la persona experimenta dins de la seva interioritat amb el mestre interior, que és Crist.
 
És així com distingim el Crist de la fe —que em sosté, a qui prego, que m’acompanya en els moments de temença— del Jesús històric. Aquest darrer el coneixem a través de la informació que tenim de la seva vida. Amb tot això vull dir que es pot tenir una enorme fe en Crist encara que no es tinguin coneixements correctes de la història i la vida de Jesús. Amb tot, el cristià adult, el que vol viure amb maduresa la seva fe, ha de llegir i conèixer a fons.
 
En aquest procés d’informar-se sobre la vida de Jesús s’han de vigilar molt les fonts intoxicades, les presentacions deformades, sectàries i esbiaixades del Jesús històric. D’aquí la importància de l’exegesi bíblica i de simposis com aquest, on podem sentir opinions qualificades. Perquè sobre Jesús tothom s’atreveix, i és important que a l’hora de parlar de Jesús tinguem la màxima fiabilitat històrica. Alhora, però, no podem perdre mai de vista que fins i tot coneixent fil per randa tota la seva vida això no és suficient per fer el salt de la fe.


Des del temps de la Il·lustració la filosofia i la historiografia s’han allunyat de la religió i han cregut en un progrés imparable de la humanitat, que l’home ho podia aconseguir tot. Està en crisi avui aquesta idea de progrés?
En el segle XIX hi havia una comprensió molt utòpica de l’ésser humà: es creia que podíem canviar el món, que podíem crear una societat de persones iguals, uns sistemes on les persones visquessin harmoniosament, en fraternitat. El segle XIX va ser una gran fàbrica d’utopies, com ara la marxista, la de Proudhon, la de Saint-Simon… Totes elles eren utopies exageradament positives, on la història es veia com un camí ascendent cap a una mena de paradís a la terra.
 
El segle XX, en canvi, ha estat infame per la quantitat d’atrocitats que s’han comès: els camps d’extermini de l’Holocaust, els gulags soviètics, les dues guerres mundials. Després de tota aquesta violència extrema es produeix una gran decepció d’aquesta idea de progrés continuat. D’una banda, ningú no discuteix el progrés científico-tècnic que ens fa la vida més còmoda, però de l’altra, el mal radical s’ha expressat d’una manera tan virulenta en el segle XX que hem quedat astorats.
 
Davant d’això la ideologia del progrés indefinit s’ensorra i emergeixen dues alternatives: una idea circular —on tot és cíclic— o bé una idea decadentista, segons la qual anem cap a un món terrible. Totes dues són enormement pessimistes i porten a una paràlisi, perquè si la història no es pot canviar, per què ens hem d’esforçar per reivindicar uns drets, o per aconseguir més igualtat? En darrer terme això ens porta a la sacralització de l’instant. Avui s’intenta gaudir de l’ara, del propi espai personal, perquè hi ha el convenciment que el món no es pot canviar, i que no val la pena actuar. Això és el pas de la comprensió utòpica de la història a una de postutòpica, que deriva en un cinisme en què la persona només es preocupa per ella mateixa.
 
Tant aquestes dues visions pessimistes de la història com la que creu ingènuament en el progrés imparable són perilloses. Per al cristià, en canvi, la història és una línia cap al futur que sense caure en l’error del progrés indefinit demana el compromís i l’acció.

Eduard Brufau. Entrevista publicada a Catalunya Cristiana.