La fe més que la llei

La fe més que la llei

Les segones lectures dels diumenges de quaresma es caracteritzen perquè en totes hi ha una referència al fet de la mort i resurrecció de Jesús, com a fonament de la nostra salvació. Així s’esdevé en la d’aquest diumenge ( Rm 10, 8-13) on se’ns presenta en un text complex i enrevessat.

Pau escriu als romans, una comunitat que ell no ha visitat i es proposa fer-ho. És de suposar que els cristians de Roma coneixien i potser es relacionaven amb la comunitat jueva d’aqueslla ciutat. I, qui descarta que alguns cristians haguessin sorgit precisament dels jueus de Roma? Si això és així, tot porta a pensar que Pau es plantegés la validesa de l’Escriptura (pels primers cristians l’Escriptura és l’Antic Testament) enfront la fe i la seva confessió de la mort i resurrecció de Jesús en tant que fonament de la salvació. Pau hagué de resoldre personalment aquesta qüestió i l’havia de preocupar profundament. De formació farisaica tenia un elevat coneixement de l’Escriptura i es preguntava quin valor mantenia després del fet Jesús.

Pau està convençut que Déu ha escollit Israel per a ser el seu poble i atorgar-li el seu favor i protecció. Ell veu que alguna cosa ha fallat; però Déu no pot fallar, per tant el qui ha fallat ha de ser Israel. En uns versets abans del text que ens ocupa, Pau afirma que Israel va escollir el seu propi camí, sense reconèixer que Jesús és el terme de la Llei.

Aquesta contraposició de Jesús i la Llei és la que està en joc en la lectura d’avui. Pau parteix d’un text del Deuteronomi, que parla de valor de la Llei interioritzada, a l’estil de la predicació de Jeremies (31,33). Ha d’estar als llavis i al cor, és a dir, proclamada i creguda, donat que el jueu creu en la capacitat de salvar de la Llei. A aquesta Llei, Pau hi contraposa el credo més antic i més concentrat de les primeres comunitats cristianes: “Jesús és el Senyor”. Amb un nom hebreu i un altre grec, molt útil quan es tracta d’unir en una universalitat jueus i pagans, aquesta fórmula conté els ingredients més essencials que posteriorment s’ampliaran en les fórmules de fe, que ara proclamem nosaltres. Jesús fa referència a la realitat històrica: fets, miracles, predicació i mort. Senyor és el terme amb que els jueus, en llegir l’Escriptura, substituïen la pronunciació de Jahvè, el nom de Déu. Per tant Senyor ateny a la condició divina de Jesús, proclamada a partir de la convicció que el crucificat havia ressuscitat. Pau aplica, doncs la cita del Deuteronomi a l’esdeveniment de la mort i resurrecció de Jesús i aplicant-la la invalida, donat que el que en realitat salva és la mort i la resurrecció de Jesús i no la creença i proclamació de la Llei.

Si no salva la Llei, sinó Jesús perquè ell és, al cap i a la fi, el terme de la Llei, tothom, jueus i pagans, està en igualtat d’oportunitats davant la salvació. Els mèrits d’elecció de Déu i compliment de la Llei poca cosa els aporten als jueus. I aquí és on vol anar a parar Pau per deixar clar a una comunitat formada per jueus i pagans, que la salvació que ofereix Jesús és universal.

Aquesta universalitat queda reblada en el text de la lectura d’avui amb l’aportació de dues cites de l’Antic Testament: “Cap dels qui creuen en ell serà confós” (v.11) i “ Tots els qui invoquin el nom de Senyor se salvaran”. Són dues adaptacions de Is 28,16 i Jl 3,15. de les que Pau vol aprofitar el seu to universalista. Ni jueus ni pagans poden salvar-se al marge de Jesús, des d’ara únic camí de salvació. No queda cap altra opció que la de creure en ell i confessar-lo.

1er diumenge de Quaresma

17 de Febrer de 2013