Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

La universitat, a través de la seva triple funció -docència, recerca i transferència-, ha estat agent d’esperança per a la contribució en la transmissió de l’enorme llegat de les generacions anteriors i per a la formació de les noves. Més recentment, ho ha estat pel rol d’ascensor social per a molts sectors de la població. I en l’actualitat, per ser motor de la societat del coneixement i per exercir un paper de coordinació amb les institucions superiors.
Però avui, al bell mig d’un escenari gens fàcil per la dificultat de l’exercici professional o del treball, haurà de desplegar la capacitat de sembrar les llavors de l’«ocupabilitat», l’«emprenedoria» i de l’«economia social». En efecte, socialment i també en la universitat, massa vegades ens hem expressat en termes de «trobar una feina» o hem proposat com a models les «organitzacions lucratives» o el «funcionariat». A més del gravíssim problema de l’atur, ni el món es pot permetre un tipus d’empreses productores basades en l’economia del lucre, ni els joves se senten gens atrets per allò que impliqui una renúncia a la iniciativa, la creativitat, els valors i las persones.
L’«ocupabilitat», l’«emprenedoria» i de l’«economia social» són vivers de potencial per a la persona i per al canvi social. I són motius d’esperança perquè significa que l’estudiant ha conreat un seguit de competències que el fan molt desitjat i capaç per a una feina degut a les capacitats assolides en la universitat, però també, per la seva flexibilitat i adaptabilitat o pels enormes recursos per aprendre en nous entorns professionals. Són motius d’esperança perquè la capacitat d’iniciativa, és a dir, de tenir idees o gestar projectes, cercar recursos, respondre amb responsabilitat davant els compromisos, desenvolupar sinergies amb altres professionals, etc., recondueix l’esperit del «trobar una feina» vers el de «crear una feina». Finalment, són motius d’esperança perquè l’economia social és una alternativa important a la manera de construir el nostre teixit social, econòmic i cultural. Aquesta economia integra al conjunt d’activitats econòmiques i empresarials que en l’àmbit privat duen a terme les entitats que persegueixen, bé l’interès del col·lectiu dels seus integrants, bé l’interès general econòmic o social, o ambdós. I ho fan a través de la primacia de les persones i del fi social sobre el capital, mitjançant l’aplicació dels resultats obtinguts de l’activitat econòmica en funció del treball aportat o al fi social objecte de l’entitat, a través de la promoció de la solidaritat tot afavorint el compromís eficaç en la societat actual, amb independència respecte dels poders públics. L’economia social no està renyida amb el benefici sinó que el recondueix vers el bé social.  

Sens dubte, les universitats que teòricament i pràctica estiguin compromeses en la formació d’aquest tres eixos són agents d’esperança.   

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1680, 4 de desembre de 2011, p.14.