(Victòria Molins) El diumenge és el dia que puc gaudir d’una lectura pausada del diari, cosa que els altres dies de la setmana no m’és possible. Després d’unes quantes pàgines que m’encenen la sang i de sentir bajanades de la Cospedal, equiparant els escraches o legítimes protestes de la gent indignada, malgrat potser no siguin les més adients, passo pàgina i, de sobte, em trobo amb una alegria. I me la dona, com últimament ho va fent, el Bisbe de Roma, el nostre germà Francesc. Un primer pas a la tant desitjada reforma de la Cúria. A poc a poc, amb una prudència necessària, però sense pausa, el nostre estimat Francesc va començant a donar-nos una mica d’esperança en mig de tants desencisos.
Ja fa temps que es venia parlant d’una major col·legialitat –ni més ni menys que des del Concili Vaticà II-, però ara es comencen a donar passos. Acaba de nomenar un “grup” -no ha volgut parlar de “comissió” per no ferir massa les sensibilitats- per tal l’assessori en el govern de l’Església. Una mena de consens entre els Cardenals (no sabem quan s’acabarà aquesta jerarquia no apostòlica) i els Bisbes del món. No deixa d’ésser una esperança, veure que vol escoltar la veu de l’Església en les diferents parts del món. Com ho és també una esperança les paraules que encara ressonen en les orelles de molts de nosaltres: “Com m’agradaria veure una Església pobra i per els pobres”.
No m’estranya que el portaveu del Vaticà, el pare Lombardi hagi posat molt d’èmfasi en assegurar que, de moment es queda el cardenal Bertone i que aquesta decisió no suposa un intent de marginar la Cúria.... El temps ens anirà dient.
De moment aquestes espurnes d’esperança ens fan bé. Almenys als que de mena som optimistes.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.