Indignats al quadrat

Ressaca de les eleccions. Guanyadors i perdedors fan les seves lectures, sempre interessants i possiblement interessades. Alguns caps ja han rodat, d’altres maquinen aliances no sé si gaire comprensibles. Però el que més m’ha interessat durant aquest període ha estat el clam dels “indignats”, un clam que no sé quin futur té, però que en cap cas hauria de quedar oblidat al racó de les nicieses. No s’ho mereix. Ni per continguts, importants. Ni per forma, assenyada, hàbil, aprofitant les escletxes d’un moment electoral d’atacs i contraatacs entre els partits polítics. Ni per la simpatia i complicitat ciutadana força ampla que ha aconseguit. I no es mereix, avui menys que mai, en vigília d’una final de Champions del Barça, l’operació “higiènica” tan desafortunada de la Plaça Catalunya. Haig de reconèixer que m’he afegit amb convicció i força a la “cacerolada” de les 9 del vespre al meu barri de la Sagrada Família, amb tanta força que he trencat la cullera amb la que batia una olla que se m’esllanguia de tristesa a un racó de la cuina. Avui la indignació és al quadrat!

Els “indignats” han sabut palesar un neguit difós i perfectament comprensible: la sospita de que, al capdavall, el ciutadà és sempre la víctima, el perdedor, l’únic gran perdedor d’un joc de poders en el que ha confiat i pel que ara se sent traït. Poders polítics i poders financers. O bé poders polítics que s’han fet víctimes de poders financers descontrolats.

“Democràcia real ja”, ha estat el crit. No sé ben bé què vol dir, un clam que s’escampa en un ampli ventall de reivindicacions diverses, de vegades potser contradictòries, fins i tot utòpiques. Però se n’intueixen pinzellades, trets punyents que no han de caure en va.

Prou de mentides. Prou de falses promeses. Prou de tripijocs polítics que traeixen impúdicament l’electorat en vistes a l’accés al poder. Més eficàcia en la gestió. Més transparència en la comunicació. Una oïda més atenta als neguits reals dels ciutadans. Menys aventurismes ideològics innecessaris. Menys malbaratament de recursos públics i més satisfacció de necessitats bàsiques. Menys corrupteles, més honestedat. Solucions, no només problemes, que per això, ho hem de suposar, han volgut lliurament dedicar-se a la gestió de la nostra convivència... Tot això i més ha de ser llegit i interpretat pels polítics. Ho faran? No ho sé.

I al rerefons una qüestió clàssica, tan clàssica que sembla quasi oblidada i que potser cal replantejar, tant pel que fa a la consciència col·lectiva com pel que concerneix a les classes polítiques i financeres. La qüestió del bé comú. Per damunt de tota altra consideració, cal cercar el bé comú, que no és altra cosa que el bé de tots.