El text de Mateu en el que Pere proclama que Jesús és el messies (Mt 16,13-19) és un clàssic, tant pel que fa al perfil de la identitat de Jesús com pel punt d’inflexió que representa respecte l’estructura de l’evangeli, perquè, a partir d’aquí, la mirada cap a Jerusalem, lloc de la mort i resurrecció de Jesús, és cada vegada més intensa. I clàssic també pel que fa a la fonamentació del lideratge del bisbe de Roma sobre l’Església. La rellevant intervenció de Pere fa imprescindible la seva lectura en la festivitat de Sant Pere i Sant Pau.
Pel que hem dit de la seva singularitat, aquest text ha estat comentat en moltíssimes ocasions, però poques vegades es presta atenció a les paraules que Jesús dirigeix a Pere; podem fixar-nos-hi. “Sobre aquesta pedra”. La pedra que aporta solidesa a una construcció és una imatge molt bíblica. El mateix Mateu se’n val quan parla de la casa edificada sobre la roca (Mt 7,24s). A l’Antic Testament la trobem sovint en els salms: Déu és la pedra en la que el just troba el seu suport (Sl 18,3), la seva seguretat (40,3) i el seu refugi (62,8; 94,22); és també la roca que salva (62,3.7; 89,27). El text més interessant, però, el trobem en el profeta Isaïes: “Poso a Sió una pedra ... ben assentada, que serveixi de fonament” (28,16). En el nostre text no és que Pere substitueixi Déu com a fonament, sinó que Pere, com la roca que es posa a Sió, ha de servir de fonament a la comunitat cristiana.
“Les portes del reialme de la mort” són les portes de l’Hades o el Sheol, l’espai inferior, habitacle dels morts. Les portes impedeixen sortir de la mort i amb aquesta funció s’erigeixen com un poder contrari a la vida. També en l’Antic Testament trobem textos que en parlen: Jb 38,17. Déu és el que salva del poder de la mort (Sl 9,14). La literatura apocalíptica es va recrear en la seva descripció. Un text tardà del segle X dC, elaborat amb materials del segle II i III dC., l’evangeli de Nicodem, descriu el triomf de Jesús sobre les portes de la mort. La influència arriba fins a l’art, que en fa un tema que es pot veure al MNAC en una pintura de Bartolomé Bermejo ( 1440-1495) on s’hi veu Jesús trepitjant les portes de la mort.
La clau també és símbol de poder. Qui tenia una clau per obrir i tancar les portes d’una ciutat emmurallada evidentment tenia el poder de decidir qui entrava i qui en sortia. Un text del profeta Isaïes il·lustra bé el poder simbolitzat per la clau. Eliaquim rep la clau del palau de David per decidir quan obrir i quan tancar (22,22).
Lligar i deslligar en judaisme rabínic fa referència a la capacitat de decidir sobre el que està permès i el que no. Quan el rabí principal preguntava als estudiants de rabí si eren capaços de lligar o deslligar i la resposta era afirmativa, rebien llavors l’autoritat de decidir i jutjar segons els criteris de la llei de Moisés. El rabí lligava o deslligava de l’obligació de complir un determinat precepte o del compliment o no d’una prometença feta.
Mateu construeix una resposta a la intervenció de Pere molt elaborada, teixida amb elements provinents de la simbòlica universal (pedra, ,clau, porta) que es barregen amb inqüestionables referències bíbliques per definir la comunitat de Jesús com a realitat ben fonamentada, de portes obertes a la vida i dotada de maduresa per decidir el que cal fer.
Festivitat de Sant Pere i Sant Pau 29 de Juny de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.