Una jurisprudència lingüística errònia

Les recents resolucions judicials que exigeixen la introducció del castellà, al costat del català, com a llengua vehicular de l’ensenyament públic a Catalunya són molt preocupants, ja que posen en perill la continuïtat del model d’immersió lingüística vigent des de fa trenta anys. Com ja s’ha dit, es tracta d’un model d’èxit, avalat per diferents organismes internacionals, que compta amb un suport social absolutament majoritari i que, a més de garantir el correcte aprenentatge de català i castellà a tots els alumnes, és garantia per la cohesió social i per la supervivència de la llengua pròpia d’aquest país.

Però, alhora, aquesta jurisprudència és també profundament errònia des d’un punt de vista jurídic constitucional.

Aquesta jurisprudència deriva de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya i es pretén fonamentar en el principi constitucional de cooficialitat lingüística de català i castellà (art. 3 de la Constitució), que obligaria als poders públics no solament a no excloure cap llengua oficial, sinó a tractar-les amb el mateix rang i valor. D’acord amb això, s’afirma, per primer cop, que el castellà no solament ha de ser una llengua objecte d’ensenyament sinó que també ha de ser llengua vehicular. El Constitucional considera que ha de ser el Govern català qui determini de quina manera s’ha de fer efectiu això i en quina proporció ho ha de ser. I si bé considera admissible que la proporció de castellà sigui inferior a la del català mentre aquesta llengua es trobi en situació social de desavantatge, la primacia del català haurà de desaparèixer en el moment que es doni un bilingüisme social equilibrat. Ara bé, tot aquest raonament és insostenible i mostra una greu confusió entre conceptes tan diferents com són els de cooficialitat lingüística, llengua vehicular i bilingüisme (que recorda la secular confusió entre estat i nació).

L’ oficialitat d’una llengua simplement determina la validesa jurídica del seu ús i, per tant, el dret dels particulars a usar-la i a ser atesos personalment per l’Administració en aquesta llengua. Però d’aquí no es dedueix que totes les llengües cooficials en un territori hagin de ser necessàriament emprades de forma simultània per l’Administració i els seus agents en totes les seves comunicacions (cosa pràcticament impossible). Per tant, tampoc no es dedueix que hagin de ser simultàniament vehiculars en l’ensenyament. Això és confondre valor jurídic amb usos lingüístics. L’oficialitat simplement obliga a garantir que el ciutadà (o l’alumne), quan ho demani així, sigui atès en la llengua oficial triada en les seves relacions individuals amb l’Administració. I de fet, el model d’immersió català ja preveu una atenció individualitzada en castellà quan els pares d’un alumne ho demanen. (De fet, aquest és el criteri habitual de la Generalitat i els ens locals catalans en tots els àmbits, mentre que justament són alguns poders públics de caràcter estatal, com la justícia, els que sovint no atorguen atenció en català sol•licitada!).

Per la seva banda, el caràcter vehicular pedagògic d’una llengua té a veure amb els usos lingüístics habituals dels ensenyants, autoritats acadèmiques i materials docents en relació al conjunt de l’alumnat i comunitat educativa. Per tant, l’ús vehicular exclusiu o preferent d’una de les llengües cooficials (la pròpia) en l’ensenyament, motivat per raons pedagògiques i sociolingüístiques, és perfectament legítim i no trenca la cooficialitat, sempre que respecti el tractament individualitzat en l’altre llengua. No cal dir que aquesta preferència només ho pot ser en favor la llengua pròpia del territori, sobretot si és més feble, ja que ha de ser “objecte d’especial protecció” (art. 3.3 de la Constitució).

Per altra banda, no té cap fonament establir un caràcter provisional per aquest ús vehicular preferent de la llengua pròpia, com pretén el Tribunal, condicionat al fet que aquesta llengua estigui en desavantatge social en relació a l’altra llengua oficial. Aquesta és una condició introduïda arbitràriament pels magistrats, confonent aquí barroerament cooficialitat i bilingüisme social, ja que la Constitució no estableix en cap punt un objectiu sociolingüístic d’ús social equilibrat d’ambdues llengües oficials (una pretensió difícilment acceptable i que de fet no es dóna mai en cap realitat sociolingüística, on sempre hi ha una llengua que tendeix a imposar-se en l’ús social).

En definitiva, quan la Constitució espanyola estableix la cooficialitat lingüística no imposa en cap cas un determinat model d’usos lingüístics per l’Administració ni menys un objectiu sociolingüístic. Els principis constitucionals són tan amplis en aquest punt que admeten que en els territoris amb llengua pròpia la cooficialitat sigui compatible amb la preferència pública per la llengua pròpia si es garanteix l’atenció individual en l’altre llengua. I, de fet, aquest és el model més adequat per la supervivència d’una llengua feble en estats plurilingüístics. Per tant, la Constitució no pot ser presa com argument per rebutjar el model d’immersió lingüística en català establert per l’Estatut d’Autonomia i les lleis del Parlament de Catalunya.

A tot això cal afegir l’absoluta manca d’imparcialitat del Tribunal Constitucional, ja que un conflicte juridico-polític sobre models lingüístics no hauria de ser resolt per un tribunal format per magistrats que, quasi en la seva totalitat, tenen com a llengua pròpia i materna una de les llengües en litigi.