Comparèixer a mig dinar

COMPARÈIXER A MIG DINAR

Els evangelis dels darrers i primers diumenges de cada any litúrgic tenen en comú tenir present, d’una manera o d’una altra, la parusia, terme tècnic, que defineix la segona vinguda de Jesús. Aquests diumenges, a manera de claudàtor, volen recordar que tota la vida cristiana s’ha de viure en l’espera desperta d’aquesta nova vinguda del Senyor. En consonància amb això, a l’evangeli d’aquest primer diumenge d’advent del nou cicle A que comencem, es llegeix un fragment (Mt 24,37-44) del cinquè dels discursos presents a l’evangeli de Mateu (Mt 24-26), conegut com el discurs escatològic ( escatologia és allò que fa referència a la fi).

A fi d’incentivar l’actitud de vigilància i alerta, Mateu posa en boca de Jesús un ensenyament, que insisteix en el factor sorpresa. Pera aconseguir aquest objectiu es val d’una tradició, que il·lustrava la necessitat d’estar alerta amb dos exemples extrets de l’Antic Testament: l’episodi del diluvi i la destrucció de Sodoma. Lluc (17,26-30) es val d’aquesta tradició i manté els dos exemples. Mateu prescindeix del segon i es queda amb la referència als temps de Noé. El text de Gènesi (6,5-10) explica que Déu decideix, amb el diluvi, fer desaparèixer la terra per causa de la malícia dels homes. Mateu es desvia del text i s’imagina el comportament dels homes i dones abans del diluvi. Un comportament aparentment normal: mengen, beuen i es casen. Això sí, sembla que sense estar massa preocupats per les seves relacions amb Déu. Mateu vol accentuar que la vinguda de Jesús s’esdevindrà com una gran sorpresa en un aparent clima de normalitat. Vol accentuar la ignorància del que es prepara i l’exagerada despreocupació.

Posar en relació la segona vinguda de Jesús amb els temps de Noé i el diluvi implica presentar aquest esdeveniment com una gran catàstrofe, com ho fou el diluvi, però també cal dir que, si després del diluvi en sorgí una nova creació, la segona vinguda de Jesús comportarà l’adveniment d’un món nou, un nou eó.

La part d’aquest text que pot presentar més dificultat és la menció dels dos homes, que treballen al camp o les dues dones que molen. (vv.40-42). Treballar al camp, moldre, dues feines ben quotidianes. Coincideix en l’aparent clima de normalitat, que es descriu previ al diluvi. Famílies o persones d’una mateixa condició, fent una mateixa feina pot ser que siguin dividides, no tothom correrà la mateixa sort. L’ull de la dificultat rau en el sentit que cal donar als terme “pres” i “deixat”. Provenen dels verbs grecs paralambano i afiemi respectivament; el primer pot traduïr-se per: rebre, atreure cap a mi, prendre amb, acceptar; el segon: llençar a fora, abandonar,refusar, rebutjar. La forma passiva, on el subjecte actiu resta indeterminat, indica que el subjecte és Déu. És un procediment molt usat en l’escriptura, sobretot jueva, per evitar escriure i pronunciar el nom de Déu. Així el que pren o deixa és Déu. Ell s’emportarà els qui li han estat fidels i deixarà, mai millor dit, abandonats de la mà de Déu els qui no li han estat fidels. El sentit de emportar-se o prendre amb va lligat també a la idea de rapte, molt apropiada en un llenguatge d’estil apocalíptic, usat quan es tracta de parlar de les coses futures.

Del conjunt de tota la lectura litúrgica se’n poden deduir quatre conviccions: Que Jesús tornarà, que la seva vinguda serà segura i sorprenent ,que determinarà els qui li han estat fidels i els qui no i que, davant aquest panorama, més val estar preparats i vetllar.

Diumenge 1er d’Advent

1 de Desembre 2013