Gerard Costa: “Des de temps immemorials s’ha pregat a l’aire lliure”

(Josep Gordi –CR) En Gerard Costa, abans de res, és un enamorat del Collsacabra. Fa temps que va decidir viure i treballar en aquest espai i per fer-ho possible va crear l’empresa Anigami. Situada a l’Esquirol, promou moltes activitats a l’aire lliure i entre d’altres, vol fer conèixer aquest territori des una altra òptica. És a dir, des del silenci i la contemplació. Amb aquesta, tanquem la col·lecció Natura Sagrada, d’entrevistes dedicades a personatges que tenen un vincle espiritual amb la natura.

La trobada amb Gerard Costa es va dur a terme en dos espais molt peculiars. La major part, enmig de la boira i a l’extrem d’una cinglera. I, la segona, dalt d’un faig del Collsacabra. La situació va ser molt peculiar. Ens va acompanyar al tram final d’unes roques amb la promesa que veuríem marxar la boira i que davant nostre s’obria un paisatge espectacular de cingleres i valls. Res d’això va passar. Tot al contrari, la boira es va mantenir i recollits entre les roques va tenir lloc aquesta conversa. En el darrer tram, va dir: “Què et sembla si acabem la xerrada dalt d’un arbre?” I vam contestar: “I tant!

Per què som aquí?

Aquest és un indret molt especial. Un mirador natural del Collsacabra. De ben segur que aquest matí en sortir el sol des d’aquestes roques podies contemplar el mar de boira que cobria les Guilleries i tota la plana de Vic. Amb el pas dels minuts matinals la boira ha pujat i ara ens ha engolit. Potser d’aquí uns moments, podria remetre i davant nostre s’obriria tota una meravella de la natura, un regal sols per a tu i per mi. Seria com l’allegretto d'una òpera. Però ja veurem què passa, sempre estem en les mans de la Natura. D’altra banda, part de la màgia d’aquest indret rau en la atemporalitat. Des de temps ancestrals, els primers pobladors del Collsacabra ja devien acudir aquí dalt a gaudir del paisatge o simplement a contemplar l’albada o la posta del sol. Per tant, potser en aquestes roques hem coincidit persones, des dels nostres més antics ancestres fins a nosaltres dos avui. Això és molt màgic.

Aquest és un punt on ens trobem les persones amb la natura. Som davant d’un punt de trobada, un punt d’unió entre el cel i la terra i, a la vegada, entre tots els éssers vius. Sovint en indrets com aquest he trobat rastres d’animals. Potser aquí també ve la geneta, l’àliga o el voltor i deixa la seva petjada o marca territorial o, simplement, venen a contemplar la vall, a estar atents als sons o als corrents d’aire. Som en un punt de confluència entre tots els éssers. Un veritable santuari natural.

Per què diu que ens endinsem en un santuari natural?

Un indret com aquest representa un punt neuràlgic en el paisatge, un punt clau. Llocs com aquest tenen una importància cabdal per a nosaltres: tenen la capacitat de captivar, de commoure, d’impressionar i, per tant, de transmutar-te. És com un hub, un xacra, un punt d’acupuntura en el paisatge, una cruïlla de camins on passen moltes coses i on pots connectar el teu ésser amb la natura, una porta oberta a la reconnexió. Fins i tot, en un dia que no es veu ni un borrall, com avui, sents que formes part del paisatge i de la vida atemporal que hi transcorre.

Som davant d’un exemple de la força de l’invisible?

I tant. No tot el que és important es manifesta de la mateixa manera. Tu no has tingut la sensació de conèixer algú malgrat que és el primer cop que el veus? El mires i, de cop i volta i sense saber res, el reconeixes i penses: amb aquesta persona tindria una bona conversa! Podríem dir-ho d’una altra manera. El bagatge d’aquesta persona m’interessa, malgrat que no ha obert la boca. Es tracta d’una sensació.

Em descriu un enamorament?

Podríem dir-ho així. Es tracta d’una sensació o d’una intuïció. Tot al contrari del que fa un científic, que recull dades mitjançant un mètode homologat, les analitza i crea una veritat universal acceptable. Per tant, allò que no és mesurable, tangible o visible avui, simplement no existeix. Recordo una dia a La Foradada, un salt d’aigua molt bonic que hi ha a Cantonigròs, un visitant em va dir: “Si això és un santuari natural, on és l’església?” I jo vaig contestar-li: “Aquí no hi ha cap església ni construcció més que aquest vell molí. Considerem aquest espai un santuari per la inspiració que ens aporta la seva contemplació i bellesa natural. Cada any venen aquí milers de persones atrets per la bellesa de l’indret i quan el contemplen, en silenci, se senten meravellades pel que transmet el lloc. Aquest indret, doncs, actua com un espai de connexió, de retrobament, com un santuari. Pensi en Montserrat, per exemple. On rau la sacralitat de l’indret? En el monestir o en el conjunt de la muntanya? Fins i tot ens podem preguntar: es va construir el monestir i les ermites a Montserrat perquè la muntanya era sagrada o van ser les ermites i el monestir que van fer la muntanya sagrada?” Davant d’aquestes preguntes aquella persona va continuar admirant l’espai i reflexionant vers els seus veritables valors.

Així la natura és sagrada?

Els primers temples se situaven en clarianes de bosc, al costat d’arbres monumentals o en indrets amb acumulacions de pedres de grans dimensions. La primera església era un temple verd! Pensa que el continent europeu, com altres espais del planeta, era un gran bosc. Recordo que hi ha cròniques d’historiadors llatins que expliquen que van viatjar al llarg de dos mesos sense sortir del bosc. Des de fa segles, hem anat reduint l’espai sagrat a l’interior d’un edifici, però des de temps immemorials s’havia pregat a l’aire lliure i prop d’indrets amb una màgia especial. En aquest sentit, em ve al cap una pintura de Jean-François Millet titulada ‘L’Àngelus’, en què apareixen dos pagesos aturant la seva feina per pregar al mig del camp. Podríem dir que els temples de pedra són espais on poder practicar la teva fe de manera més organitzada i confortable, resultat del reduccionisme de la nostra societat occidental.

Així l’església verda és un concepte al que cal retornar?

La natura és el primer temple per a la vida, reconèixer-la i respectar-la com a tal és la forma més humil i coherent de celebrar la vida. La sacralitat d’un bosc és perquè els boscos són font de vida. Dins del bosc hi ha de tot per poder viure. L’agraïment és la primera forma d’amor que hi ha. Quan tens set i trobes la font, no pots sinó agrair la natura que et dona la vida!

Verdaguer ja ho deia: “L’amor amb amor se paga!”

Com no podem estimar els arbres? Si són els éssers més altruistes del planeta, ens ho donen tot i no exigeixen res a canvi. Sempre són allà, com el nostre fidel amic. Els animals també, si ens quedéssim una estona ben quiets, com estem ara, s’acostarien prudents, ben poc a poc, ells són molt curiosos! I acabaríem mantenint una conversa de mirades ben divertides.

El primer amor o les primeres veneracions de la història de la humanitat són cap a elements naturals?

Certament! Les primeres divinitats són els astres, la mare terra... l’agraïment a la vida! És quan Déu pren forma humana i es representa com un de nosaltres, que tot comença a canviar. Els humans ens proclamem éssers superiors i la vida ens pertany per dret propi. Ja no pertanyem a la natura sinó que ella ens pertany a nosaltres, i esdevé la nostra font de recursos. És a partir d’aleshores que ens desconnectem i estem sols. Aquí comença la nova odissea de la humanitat: tornar a formar part d'alguna cosa.

Com ens hauríem de relacionar amb la natura?

Des del meu punt de vista l’estesa creença que “la natura és de tots” és incompleta ja que tan sols inclou drets d’ús. Preferiria actualitzar-la per “Tots som natura”, de forma que els drets acompanyessin els deures, comprendre-la, protegir-la, respectar-la... fins i tot admirar-la, venerar-la, amb un amor més enllà del que tenim per un paisatge, més aviat com el que tenim per una mare. La natura forma part de les nostres vides, és omnipresent. També cal comprendre i integrar la seva vessant destructiva o regeneradora, és a dir, la tempesta, la sequera, fins i tot la pèrdua, la mort...

Em ve a la ment un amic hindú que trobava quan passava alguns hiverns al Nepal. Fèiem llargues converses davant del foc i ell m’explicava els preceptes religiosos de l’hinduisme. Un dia l’hi vaig preguntar: com és que vosaltres teniu un Déu de la destrucció, com és possible? Ell va dir-me: nosaltres venerem la destrucció perquè és el pas previ a la regeneració, la renovació, la vida en sí. Sense destrucció no hi hauria renovació. És com el foc, per nosaltres és sagrat perquè és incorruptible i ho purifica tot. No pots contaminar el foc, en canvi l’aigua, l’aire o la terra, sí. Quan el foc ho crema tot, després hi ha una renaixement.

Parlant del simbolisme del foc, em ve al cap la vetlla de Pasqua, que marca l’inici de l’any litúrgic, comença amb tot a les fosques i un foc davant el temple. D’aquesta foganya s’encén el ciri pasqual i tot torna a il·luminar-se.

Cert, tots els rituals són una herència de tradicions lligades a la natura i noves litúrgies. I el foc sempre hi és present, com l’aigua i els altres elements. Cal reconectar amb la màgia d’indrets com aquest. Pensa que sovint esglésies i ermites han estat construïdes en estimballs com aquest, on l’aire és net i pur i la terra sembla tocar el cel, on els elements i la força captivadora de la natura ens apropa a la divinitat. Sovint en aquests emplaçaments remots i enlairats descobrim restes precristianes com tombes antropomorfes, petròglifs a les roques o altres simbologies més antigues. Jo sempre penso que aquests espais que generen una gran atracció, han estat concorreguts des de temps immemorials, com a llocs especials on connectar amb la divinitat i la màgia de l’univers. Potser els caps espirituals d’aquells grups que s’amagaven en coves o vivien en petits poblats tenien aquests indrets com a temples de comunicació amb el transcendent. Per això, avui que anem tant perduts i desorientats com a societat, retrobar i reconèixer aquests santuaris naturals és més important que mai.

Com hem de viure aquests espais tan especials?

Com deia al principi, en aquests indrets cal fer, simplement, el que s’ha fet sempre. Aturar-se i contemplar. Un gran poeta musulmà afirmava: “En el moment que reconeixes la bellesa en aquest món, deixes de ser esclau”. La natura en estat pur i en silenci és el gran bàlsam als dolors de la humanitat. Imagina’t si tots els habitants del planeta dediquéssim una hora cada dia a la contemplació silenciosa des de l’indret que ressoni dins nostre, segurament avui el món seria molt diferent!

En aquests temps que vivim, segur que ens animaria molt bé. Cal emfatitzar que la natura és salut. Segur que és el millor espai per reconectar amb un mateix i amb el que ens envolta. Ho creu així?

Sens dubte. La natura, abans de res, ens ajuda a sentir-nos part d’un tot, d’una comunitat més gran que la humanitat. La natura es manifesta de mil formes diferents i ens aporta multitud de beneficis. La natura ens pot ajudar a desconnectar d’allò que no ens agrada i a connectar amb allò que ens fa sentir millor, sempre i quan nosaltres també adoptem les actituds adequades i cerquem els espais adequats, i no tots els espais són compatibles amb tots els usos i les diverses necessitats. En la nostra societat hi ha molts espais destinats a l’oci, a l’esport, a la cultura, a la salut, als negocis, cadascun amb una regulació que determina com utilitzar-los. A la natura en canvi ens sembla que tot val. El que ens ofereix la natura, aquesta connexió amb el tot, un escenari per a la vida, probablement no ho troben enlloc més.

Què cal per aconseguir aquest identificació o comunió amb la natura?

Cal, abans de res, silenci. Ara bé, per anar a buscar el silenci cal deixar enrere el soroll. Per aconseguir-ho tan important és aprendre a mirar cap al no-res com deixar de mirar cap el brogit. Convé desaprendre molts conceptes que ens condicionen la nostra mirada cap al món natural. Podem aprendre a contemplar un roure sense cap filtre, és a dir, sense posar-li nom, sense saber que les seves fulles són caduques, simplement com un altre ésser, un habitant del bosc... D’altra part, cal ser humil i establir lligams de respecte, d’amor cap a les persones, els arbres, els paisatges... sinó, continuem sols i separats del tot. De l’observació se’n desprèn el coneixement, del coneixement en deriva el respecte i l’estima que ens poden guiar cap a l’admiració i fins i tot la veneració. A voltes mirar no vol dir veure, cal esmerçar-s’hi, aprendre’n i millorar.

A mi em passa això amb els arbres. Sempre quan em dirigeixo cap ells ho faig amb gratitud. Els acarono l’escorça i els dic: gràcies per ser-hi! Després penso en el que han vist. Segur que alguns faigs, roures o alzines del Collsacabra han vist passar pel seu costat una gran varietat de personatges: traginers, bosquerols, emboscats, maquis... Per tant, per mi cada arbre és un personatge que té la seva història. Mai només és un tros de fusta!

Certament, entre l’arbre i les persones hi ha moltes semblances. Simplement mira’t el palmell de la mà i en veuràs el brancatge. El teu sistema nerviós o el circulatori segueixen un patró igual. Tot i que l’arbre sempre forma part de la comunitat, cadascun d’ells té la seva personalitat. A mi aquestes alzines centenàries de tronc gruixut i capçada grossa em fan pensar amb una marassa de pagès, somrient i galta-vermella amb aquests braços que d’una plantofada et giren la cara de banda. En canvi, els roures són més senyors, són més alts, esvelts, més estirats. Cada arbre té la seva personalitat.

I què sent quan entra al bosc?

Entrar al bosc és com entrar en un lloc especial. Sento que els arbres em veuen i em saben, em sento humil davant d’una comunitat que m’acull. Em sento acollit, benvingut, com si d’alguna manera tornés a casa. El bosc és un lloc molt especial, pensa que el 99% del temps evolutiu de la nostra espècie hem estat als boscos, vam sortir-ne fa quatre dies! Sense els boscos segurament ni tu ni jo, ni ningú seriem aquí. El bosc és un lloc d’homenatge, de màxim respecte.

I quan entra amb un grup d’infants en el bosc, com actua?

Abans de res, cal tenir clar que els nens són més propers a la natura que nosaltres, o millor dit, estan menys contaminats mentalment i per tant viuen més propers a la font. Quan vaig al bosc amb un grup de canalla, ens aturem abans d’entrar i els explico que estem entrant a casa d’algú altre: una comunitat d’arbres i altres espècies. Què fem quan entrem a casa d’un altre? Abans de res, observem com funcionen i ens adaptem amb humilitat, agraïment, respecte, i ens comportem seguint les normes d’aquella casa, és a dir, regulem el to de veu, adaptem les formes, reconeixem l’altre i la seva manera de fer... Per tant, al bosc cal entrar-hi humilment, observant, adaptant-nos. Si entrem cridant, tota la comunitat farà un pas enrere esfereïda, i la nostra vivència naturalística serà molt pobre. Els arbres ens miraran i pensaran: qui són aquests, quines són aquestes maneres? No pensaries tu el mateix si entressin uns desconeguts cridant a casa teva? Si fas al contrari, és a dir, abaixes el to de veu, camines en silenci, observes, ensumes i estàs atent a tot el que passa al teu voltant; el bosc es manifestarà de forma acollidora, amiga i se t’obriran totes les portes.

Els arbres ajuden a respectar la diferència. Els seus atributs són la immobilitat i la capacitat de fotosintetitzar: crear matèria a partir de l’energia i l’aigua i bioelements que capta del sol. Ésser immòbil i un vegetal són dos adjectius que si els utilitzem amb persones són molt despectius. Per tant, són el contrari de nosaltres i, en moltes ocasions, els menystenim. Com que hem creat una moto serra i amb ella els podem abatre, ens creiem superiors.

Tens raó. Moltes vegades m’imagino les converses que tenen les dues alzines que hi ha al capdamunt del salt de Sallent, a Rupit, els caps de setmana que hi ha una gran afluència de visitants: “Mira aquesta colla vestits de colors llampants i amuntegats per veure l’aigua caure cingle avall. En canvi, nosaltres la veiem des de primera fila, cada dia al llarg de tot de l’any. Quina buidor espiritual no pertànyer a cap lloc oi? Aquest desarrelament els deu portar amunt i avall buscant l'arrel… I són tant fràgils, he sentit dir que si perden una extremitat ja no els torna a créixer! En canvi, nosaltres som les dues alzines de la cinglera. Tothom ens coneix i ens admira pel lloc on hem crescut! I sortim a totes les fotos!”

En Gerard ens va dir: “Què et sembla si continuem aquesta conversa dalt d’un gran faig, he sentit dir que t’agrada enfilar-t’hi”. Dit i fet, al cap d’una estona vam trescar per gran faig i allà dalt vam continuar la nostra conversa.

Que bé s’està dalt d’aquest faig. Ofereix seguretat!

A mi em dona molta seguretat. És ferm i el meu cos hi troba encaixos perfectes.

Quan he vist aquesta branca he pensat: aquí podem asseure’ns!

Aquest és un lloc segur. Potser en un altre temps algú la va fer servir per caçar o per refugiar-se. Imagina’t, milers d’anys enrere, un nòmada que se l’hi ha fet fosc, de ben segur que es va enfilar en un faig com aquest per sentir-se protegit de les feres i, tot seguit, va treure’s del sarró una mica de mossec i, després, va dormir per esperar la sortida d’un nou dia. I ara mateix tu i jo som aquí dalt també, per plaer. Certament, aquest és un lloc molt màgic. Recordo que quan era petit tenia un lledoner al costat de casa i m’enfilava a dalt i, com que la copa era molt plena, ningú em veia i jo observava la gent passar. M’encantava aquest punt d’estar amagat com si fos un ocell.

M’ha fet pensar en El baró rampant de l’Italo Calvino.

Visca els arbres i aquells que els estimem!