"Són valents, el terror dels bokos no els ha paralitzat"

(Miquel Àngel Pérez) Un grup de nenes cantaven quan va acabar la missa en Darak, al llac Txad. Les cançons infantils omplien l’atmosfera d’una certa alegria melancòlica. La missa havia estat molt bonica i emotiva. Darak està en una d’aquelles fronteres de la por. Els fonamentalistes de Boko Haram actuen no massa lluny, en la impunitat que els hi dona una geografia de mil illes. La presència militar és més que evident, en el port tot estava sobre la vigilància dels ulls uniformats. Tota la regió està sobre la mirada atenta dels que porten uniforme i armes. L’ambient és d’inquietud, hi ha hagut alguns atemptats amb kamikazes, tan imprevisibles com mortífers.

Malgrat tot, la vida continua. Hi ha pesca, menys, però n'hi ha. La majoria dels mercats estan prohibits. A Blangoua funciona, menys, però funciona. Abans la ruta comercial era Nigèria-Camerun-Txad, ara és Nigèria-Txad-Camerun. Tot és més car i, malgrat tot, hi ha moviment al mercat.

Als refugiats nigerians els han fet tornar, no fa ni un mes. Els llocs on estaven estan ara mig buits. Alguns, pocs, s’han quedat, però la majoria ha marxat a Nigèria, on semblaria que la situació ja no és tan dolenta.

A Fotokol, al pont blindat pels militars i on s’han viscut els episodis més cruents del conflicte, torna a haver-hi moviment. Unes hores al dia s’obre la frontera, només per vianants. A la banda Nigeriana no vam poder passar, a la banda camerunesa queden els edificis buits i saquejats, els cotxes cremats, el rastre de la destrucció i la barbàrie. Es van obrint botigues i el mercat, petit, reneix com l’herba en la sorra seca quan plou.

En tota la regió s’han fet moltes perforacions amb bombes d’aigua, bona i abundant, donen un cert aire vital al paisatge.

Les comunitats cristianes han disminuït, molts han marxat. A Fotokol són molt pocs, es reuneixen set o vuit per pregar, per sort l’església està intacta. A Blaram hem celebrat la missa, la comunitat segueix, com a Blangoua i Makary. A Darak la comunitat no marxa, i programaven batejos i confirmacions.

Ara, el millor de tot són les escoles i els instituts. Estan plens, d’infants, de joves, de vida, d’esperança. En tota la línia fronterera no hi ha escoles obertes, han patit atemptats, poca broma. Però molts alumnes s’han desplaçat a Makary, Blangoua, Koussery o Goulfey. Són valents, el terror dels bokos no els ha paralitzat. A Makary la missió mira d’ajudar-los.

I en mig de tot això, l’església diocesana de Yagoua ha posat uns equips de persones per ajudar, socórrer, alimentar, hidratar, educar. És molt impressionant la feina que fan, lluny de tot i, sovint, de tots. Sense càmeres, ni publicitat. Pur amor, pura entrega, pur servei.

Ara els habitants de la regió estan pintant aquestes terres d’un color nou; el color esperança.

Miquel Àngel Pérez Sánchez,
ONG Makary Blangoua