“Catalunya ha estat pàtria de sants i santes d’una rellevància històrica mundial”

BISBAT DE VICCatalunya és terra de sants. I l'autor Joan Arimany es proposa constatar el culte i devoció a les relíquies de sants en els territori de parla catalana i divulgar-ne la presència. Moltes persones ignoren que al centre de les festes majors catalanes sempre hi ha una relíquia que es venera, com el braç de Santa Tecla a Tarragona i les Santes Juliana i Semproniana de Mataró. "Les relíquies assumeixen la personalitat del sant i la transmeten als fidels, que el consideren patró i protector", afirma explicant l'arrel de les patrones dels municipis catalans.

Joan Arimany i Juventeny, nascut a Manlleu l'any 1966, és gestor cultural especialitzat en religiositat popular. Autor de diversos llibres i reportatges sobre devocions populars, ermites i santuaris a Catalunya, i de sants històrics i tradicionals catalans. Ha estat comissari de diverses exposicions sobre diferents aspectes de la devoció popular i és col·laborador habitual de moltes publicacions. Des de setembre del 2020 dirigeix la revista digital Reliquiae sanctorum in Catalonia de subscripció gratuïta, de la qual ja hi ha disset números, dedicada a les relíquies de sants venerades històricament i actualment en els territoris de parla catalana.

Catalunya és terra de sants?
I tant. Aquesta condició la mereix des de diferents perspectives: per la seva intensa devoció, moltes vegades vehiculada per una rica producció artística; per la riquesa de la religiositat popular, que ha confeccionat relats hagiogràfics exemplificadors per als bons cristians, i, evidentment, perquè ha estat pàtria i lloc de pas de sants i santes d’important rellevància històrica, que han fet grans aportacions a l’Església i a la societat. En aquest darrer aspecte, han plantat moltes llavors de les quals encara gaudim els fruits en forma d’institucions educatives i d’ajuda a gent necessitada.

De la devoció popular, què és el que més t’agrada o en destacaries?
La devoció popular és hereva d’un poble creient que, dècades enrere, estava mancada de coneixements acadèmics, però era sobrera en experiència vital. La transparència, fins i tot la innocència, amb què ens han transmès les seves creences són un enorme contrapunt a la complexitat social d’ara. Aquesta aparent distància amb el present, afegida a la possibilitat d’observació des de diverses perspectives, és un al·licient que m’anima a prosseguir l’estudi d’aquest ric àmbit religiós i sociocultural.

Fa molts anys que vas començar amb l’estudi i divulgació de les capelletes de visita domiciliària. Encara n’existeixen?
Les capelletes de visita domiciliària encara existeixen o, més aviat, subsisteixen. La progressiva desaparició del veïnatge solidari, de la xarxa interpersonal més propera físicament (que a vegades no és la familiar) i els sobtats trencaments de la vida quotidiana (com la pandèmia de la Covid-19) suposen una gran distorsió i, ocasionalment, una frenada en sec. Aquest format de devoció és segurament dels més dèbils i amb major perill de desaparició.

Pel que fa a les capelletes de carrer, més enllà d’una decoració urbana, sabem actualment reconèixer a quin sant es refereixen o quina funció tenen?
La presència d’una imatge escultòrica o pictòrica en un edifici de titularitat privada és un clar indici de la reverència —a un sant, santa o advocació mariana— per part dels propietaris de l’immoble o dels devots de l’entorn urbà. En aquest cas, si subsisteix en la memòria la raó del seu origen, són un símbol d’identitat comunitària que s’aprecia i que s’honora amb una festa anual.

Si la personalitat de la figura representada té uns atributs específics però no compta amb un col·lectiu fidel al seu voltant, poden aparèixer reivindicacions puntuals de la seva intervenció en moments de dificultat: sant Ramon Nonat quan hi ha un part pròxim en la família, sant Roc o sant Sebastià en cas de malaltia vírica... Les recents adversitats, com la pandèmia o la sequera, demostren que, creient o no, la societat adreça la mirada cap a les figures que encarnen la transcendència.

Com va néixer la idea de fer una revista digital dedicada exclusivament a les relíquies dels sants? Què hi expliques?

En plena pandèmia, quan s’havia decretat el confinament, vaig proposar una mena de curs en línia sobre relíquies de sants. La quantitat i diversitat de persones interessades va evidenciar que hi havia interès pel tema. Mig any després, el setembre del 2020, em va semblar que donar un format concret a informacions que fins aleshores oferia disperses podia afavorir una certa fidelitat. La tecnologia actual facilita la confecció i distribució sense cap despesa important. La fórmula ha resultat positiva i més de quantre-cents subscriptors la reben gratuïtament.

La revista va néixer amb dos objectius: constatar el culte i devoció a les relíquies de sants en els territori de parla catalana i divulgar-ne la presència. Moltes vegades, en tractar el tema de les relíquies, se solen posar exemples de context geogràfic europeu, quan en tenim de ben a prop que ofereixen un valor semblant o major. En qualsevol cas, la proximitat física ens ha de permetre una identificació més intensa.

La devoció per les relíquies és present? Quantes relíquies pot haver-hi a Catalunya?
Les relíquies han format part, i encara en formen, del nucli de festes majors catalanes dels més variats tipus, des de petits pobles i entitats municipals a destacades ciutats: Ripoll reverencia sant Eudald, Camprodon honora sant Patllari, Vic recorda sant Miquel dels Sants, sant Celdoni i sant Ermenter venerats a Cardona, on van arribar les relíquies aviat farà 625 anys justos, les relíquies de sant Ramon Nonat, entre altres llocs, al seu santuari de la Segarra, l'interessantíssim martyrium amb les restes de sant Eudald a l'església de Santa Maria de Sorba, la casa natalícia i testimonis de sant Pere Claver a Verdú, les relíquies dels sants Felícola, Urbici, Víctor i Zenó a Santa Maria de Serrateix. Mataró acompanya les «Santes» (Juliana i Semproniana), Manresa enalteix els Cossos Sants, Vilafranca del Penedès lloa sant Fèlix i Tarragona ovaciona el pas del braç de santa Tecla... En cadascun d’aquests llocs i en d’altres, les relíquies assumeixen la personalitat del sant i la transmeten als fidels, que el consideren patró i protector, i consegüentment ajuden a definir la seva identitat col·lectiva.

Fer el recompte de les relíquies de sants venerades a Catalunya és una labor destinada a la inexactitud. La gran quantitat de parròquies del país, que s’acompanyen d’un culte antic, han preservat la veneració a relíquies de diversa procedència que, moltes vegades, responen a una veneració molt localitzada. A més, cal tenir present que els freqüents conflictes bèl·lics de temps passats, especialment la darrera guerra civil, han comportat la disminució o desaparició d’una devoció que ha deixat pocs testimonis. Sortosament, encara hi ha alguna possibilitat de recuperar aquests rastres, impedir-ne l’oblit i traspassar-los a les futures generacions.