Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Arquebisbat de Barcelona) La catedral de Barcelona ja té des d’aquest dimarts una capella dedicada al beat Pere Tarrés i Claret (Manresa, 1905- Barcelona, 1950). En un acte celebrat a la catedral de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, ha beneït la capella. Pere Tarrés va morir a la Clínica de la Mercè, fundada per ell, el 31 d’agost de 1945, i aquest dimarts s’esqueia el seixantè aniversari de la seva mort.

La capella dedicada a Pere Tarrés està situada al claustre de la catedral, tocant a l’oficina de la Vicaria de la seu barcelonina. Allí, a les set del vespre, es varen congregar un nombrós grup de persones devotes del gran apòstol, metge i sacerdot que fou Pere Tarrés. La capella inaugurada ahir està presidida per una imatge del beat, obra de l’escultora Montserrat Garcia Rius, que és també l’autora de dues escultures més de Pere Tarrés exposades a la ciutat de Barcelona: la imatge que hi ha al sepulcre del beat a l’església de Sant Vicenç de Sarrià i la que hi ha a l’església de la Mare de Déu del Remei, al barri de Les Cors.

L’escultura del beat beneïda el dimarts a la catedral el representa revestit amb casulla de sacerdot, en actitud de pregària i disposat a oferir el sant sacrifici de la missa. L’escultura porta aquesta senzilla inscripció al peu: “Beat Dr. Pere Tarrés. “El meu intent -va declarar Montserrat Garcia Rius- és que les escultures siguin molt humanes, que tinguin ànima i que parlin. Per això, en aquesta obra he procurat reflectir la bondat de Pere Tarrés i la seva humilitat, cercant d’expressar la seva ànima a través de la pedra”.

Varen acompanyar al cardenal Martínez Sistach, el degà del Capítol de la catedral, Joan Guiteras; el canonge arxiprest, Josep M. Martí Bonet; el vicepostulador de la causa de canonització de Pere Tarrés, mossèn Francesc Raventós, i altres membres del Capítol de canonges de la catedral i altres sacerdots, entre els quals hi havia mossèn Joaquim Rius Adell, cosí de l’autora de l’escultura de Tarrés.

El cardenal Martínez Sistach, abans de procedir a la benedicció de la imatge, va dir que el beat Pere Tarrés “s’entregà a la societat, a l’Església, als germans malalts, com a metge i com a sacerdot. Ell ens ha congregat aquí, perquè els beats i els sants congreguen. Passen els anys, se’n van d’aquest món, se’n van cap al cel, però estan presents en les nostres vides, com hi està el nostre estimat beat Pere Tarrés. Desitgem, en la nostra pregària, que ben aviat puguem reunir-nos un dia a Roma per assistir a la seva canonització”.

Després de la benedicció de la imatge, es va celebrar l’eucaristia a l’altar major de la catedral, en el qual s’hi posà un gran retrat del beat Pere Tarrés.

Va presidir la cerimònia el canonge Joan Guiteras, concelebrant amb els preveres assistents, i a la qual hi participaren nombrosos fidels. El cardenal va explicar als assistents a l’acte de la benedicció que no podia quedar-se per presidir la celebració de la missa, cosa que hauria fet amb gust, perquè tenia que presidir l’eucaristia, a les vuit del vespre, a la parròquia de Sant Ramon Nonat, al barri de Collblanc, que ahir celebrava la seva festa patronal i un aniversari d’aquesta institució.

L’homilia de la missa la va pronunciar mossèn Francesc Raventós, canonge de la catedral i vicepostulador de la causa de canonització, gran coneixedor de la vida de Pere Tarrés i divulgador de la seva espiritualitat i de les seves activitats. Va dir que la capella dedicada a Pere Tarrés a la catedral tenia que ser “un crit que ens recordi la seva exemplaritat i ens mogui a demanar la seva ajuda i la seva intercessió”.

Després va glossar tres característiques del doctor Tarrés: la de metge, la d’apòstol i la de sacerdot.

Com a metge, va dir que per a Tarrés el malalt és una persona, no un número. I cità dos pensaments del beat. Un del seu “Diari de guerra”, que diu així: “Aquests malalts són joves, germans meus, i els estimo. Em plau tractar-los com amics. Deu fer temps que no han sentit una paraula dolça. Els homes som com infants quan estem malalts”. L’altra pensament s’inscriu en una visió transcendent del sofriment i del seu valor si es viu units a Crist. I diu així: “El llit és l’altar, el malalt és la víctima que sofreix. Estic conten que el bon Jesús m’hagi acceptat per víctima”.

Sobre Tarrés com a apòstol de la Feradació de Joves Cristians (FJC) i de l’Acció Catòlica, mossèn Raventós va recordar aquestes paraules: “Estem plens de la responsabilitat que recau sobre nosaltres per reprendre el treball de recristianitzar el món i les ànimes foraviades”. Tarrés volia cristians plens de virtuts humanes i cristianes, per això escrivia que “la Pàtria necessita homes i sobretot necessita els reforços d’una joventut íntegra, pura i sòlidament cristiana”.

Sobre Tarrés com a sacerdot, va dir que es va donar del tot al ministeri fins a l’oblació victimal, i recordà aquest pensament dit en el seu llit de malalt: “Em sento Bon Pastor. He fet veritables bogeries per les ànimes. He sentit tota la follia de l’apostolat, i m’he llaçat de ple a tot el que fos fer d’apòstol, i amb tota l’ànima, malgrat no trobar-hi consol”.

Finalment, mossèn Raventós va cloure l’homilia recordant que Tarrés fou un home d’oració. “Preguem pels sacerdots –va dir-; demanem al Senyor que ens concedeix santes vocacions al sacerdoci, com ell. Quan passem davant l’altar del claustre, sentim el crit que Tarrés ens dirigeix. I avui, seixantè aniversari de la mort de Tarrés, admirem-lo i demanem-li que desvetlli la nostra fe, que ens ajudi a ser persones d’oració, que aprenguem a pregar, i que ell ens ajudi a ser cristians autèntics fins a les últimes conseqüències”.