Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Horeb/Conxa Adell) No és un simple joc de números, és la suma dels dies i els anys que donen vida a la vida.

Cinquanta
Enguany celebrem 50 anys de les federacions benedictines a l’Estat. El 25 de juliol de 1960 es van firmar, a Roma, els decrets de constitució de les quatre federacions: Galaicolleonesa, Claustral Pirenaica, Castellana i Catalanobalear. Tres mesos més tard es feia el primer capítol federal al monestir de Sant Daniel, de Girona. Començava una nova etapa. Una etapa, però, de trobament entre les responsables de les comunitats. Cada monestir, encara ara, conserva la seva pròpia autonomia.
 
Quinze
Passen els anys. Quinze. No fou fins al 10 de setembre de 1975 que hi hagué la primera trobada de la nostra Federació a Puiggraciós, on dos anys abans s’havia establert una comunitat de monges provinents del Monestir de Sant Pere de les Puel·les. És l’inici d’una altra etapa. Una trobada volia dir un apropament de totes les monges dels diversos monestirs. És cert que moltes es coneixien gràcies als noviciats comuns de després de la guerra o d’intercanvis diversos, però ara era diferent.
 
Un més un
Any rere any s’han anat succeint les trobades fins enguany, perquè l’important és la constància d’un pas rere l’altre. A vegades la trobada s’ha escaigut a un nivell més general, amb monjos i monges del Cister, a Poblet (el 1980 amb motiu del centenari del naixement de sant Benet i el 2000 per celebrar l’Any Jubilar).
 
Trenta-sis
Enguany trenta-sis. Tocava al monestir de Sant Benet. Fou el 20 de maig. Vam aprofitar per celebrar els 50 anys de la nostra Federació. La nostra comunitat de Sant Pere de les Puel·les va celebrar les laudes a la catedral de Sant Feliu de Llobregat. En arribar al Monestir de Sant Benet es va celebrar una taula rodona amb el tema Des d’on som, vers on anem. La moderadora fou Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les, que havia plantejat unes preguntes prèvies als ponents:
 
Jordi Collet, doctor en Sociologia: “Des de la perspectiva sociològica, com creus que ha de ser la vida monàstica?”
 
Francesc Torradeflot, doctor en Teologia, llicenciat en Història de les religions: “Des del mirador d’obertura a les altres religions, quins reptes plantejaries a la vida monàstica?”
 
María Isabel Gutiérrez, trinitària de Suesa: “Des de quin estil de vida de comunitat veniu i vers quin nou estil de vida comunitària camineu?”
 
Olga Nicolau, llicenciada en Sagrada Escriptura, monja benedictina de Sant Benet: “Des de la teva realitat monàstica, per quins camins creus que podem seguir avançant?”
 
Jordi Collet va suggerir sis debats a partir de sis capítols de la Regla de sant Benet (RB 34, 50, 53, 58, 67, 73). El mateix Benet conclou que aquesta mínima
Regla que ha redactat és com un començament (RB 73,8). I Jordi Collet diu que és una regla mínima per tal de crear un espai comú amb comunitats no
homogènies.
 
Francesc Torradeflot va situar els reptes en tres àmbits: l’espiritual: potenciar l’escolta i el diàleg per promoure els drets humans dins i fora de l’Església; l’institucional: monacat temporal obert a tota mena de creients, fins i tot no cristians; el social: potenciar la banca ètica per visibilitzar una sostenibilitat viable i possible i ser profetes.
 
María Isabel Gutiérrez va exposar el camí que ha anat fent la seva comunitat des de fa trenta anys. Treballen especialment la reconciliación per tancar ferides, animant-se mútuament. Intenten posar veu als sentiments, per assumir la pròpia fragilitat. Cal partir d’una experiència personal de Déu i de la pregària,
aquest és l’origen fundant. Cal retornar constantment a l’origen de la pròpia història vocacional, que ens va fer canviar de camí. Cal potenciar la litúrgia en la vida, o sigui, que la vida de la comunitat sigui present en la litúrgia. El món necessita veure monges més orants, més senzilles i acollidores i no admirar-ne només la intel·ligència.
 
Olga Nicolau va exposar cinc pilars per avançar: en primer lloc, visibilitat de la primacia de Déu en les nostres vides, assumint la pròpia nuesa i veient
Déu en els altres; també en el servei fratern saber regalar temps, estar disponibles, ser agraïdes i acceptar el servei fratern dels altres; en tercer lloc, ser dones de pregària i ser fidels al temps establert, cal la formació per saber donar raó de la nostra fe, ja que portem el saltiri a les entranyes; un altre punt, el treball ha de ser racional i eficient, no treballar d’anar per casa, sinó que també ens ajudi a créixer interiorment; i finalment, viure la comunitat com a família pròpia, posar-hi caliu i diàleg, treure les pors, estimar i perdonar, demostrar que confiem en l’altre amb respecte mutu.
 
A l’eucaristia es van oferir tres icones, símbols del passat, del present i del futur de les comunitats. En la del passat, la imatge de Benet expectant, a punt i il·luminant el seu entorn, significa la tradició que anat perdurant en el temps fins a avui. En la del present, el mapa amb les cinc comunitats actuals representa el nostre present de discerniment, de no tenir por, d’obrir-nos. En la del futur, uns instruments de música, un camí, espigues i flors suggereixen creativitat perquè cada persona s’afini interiorment per anar construint la simfonia d’una nova creació; hi ha un text eloqüent que ens interpel·la: “Faré una cosa nova que ja apunta, no us n’adoneu?”.
 
Després d’un àpat fratern i joiós al bosc, vam veure la projecció sobre els 50 anys que ens van dur records entranyables a totes, rememorant els consells, les assemblees, les trobades federals, els cursets i tantes altres realitats viscudes.
 
Com sempre que ens trobem a Sant Benet, la jornada es va cloure compartint les vespres al monestir dels monjos.
 
Text publicat al butlletí Horeb, de la Unió de Religios de Catalunya.