Una mirada a la Instrucció vaticana sobre la Vida Contemplativa femenina

(Lluis Serra- L’Horeb) Fa pocs dies es va publicar la Cor orans, una Instrucció aplicativa de la constitució apostòlica “Vultum Dei quaerere” sobre la vida contemplativa femenina, a càrrec de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica.

Efectuades unes primeres consultes, es poden realitzar unes reflexions, especialment des de l’òptica dels monestirs, que destaquen les novetats i, a la vegada, algunes insuficiències i aspectes problemàtics. Per altra banda, aquesta Instrucció vol tenir cura dels monestirs i de la vida contemplativa que, en la pràctica, no són tots iguals i tenen necessitats força diferents. Una normativa que englobi a totes aquestes formes no és fàcil, però és evident que cal escoltar les argumentacions raonades de les diferents sensibilitats. L’aplicació sovint les haurà de tenir en compte.

1. Barreja de dos estils de vida

El número 4 de les normes afirma:

“La vida contemplativa canónica no se hace referencia a la vida interior y teológica a la que se invita a todos los fieles en virtud del bautismo, sino a la profesión externa de la disciplina religiosa que, tanto a través de ejercicios de piedad, oración y mortificación, así como por las ocupaciones que las monjas han de atender, está tan orientada a la contemplación interior que toda la vida y toda la acción puedan fácilmente y eficazmente verse impregnadas por el deseo de la misma.”

Potser una oportunitat perduda per clarificar els dos estils de vida: vida monàstica, amb l’Ora et Labora i vida estrictament contemplativa, nascuda la primera molts segles abans. En aquest document hi ha barrejades vida contemplativa i vida monàstica, posant-les dintre del mateix sac. Va haver-hi un qüestionari per recollir les aportacions de les destinatàries de la Instrucció. En les respostes es va insistir molt que els dos estils de vida no són el mateix i que no es poden identificar plenament.

Aquesta distinció no es reflecteix en el mateix títol de la Instrucció, que es redueix a la vida contemplativa. Cal recordar que els compromisos de les monges que professen els consells evangèlics no es corresponen exactament amb els vots de les famílies pròpiament monàstiques.

2. L’autonomia dels monestirs

Aquest tema és molt interessant, per clarificar el final de vida i de servei d’un monestir i el respecte per la pròpia comunitat, donant-li una sortida digna. Els números 18 i 54 il·lustren clarament aquesta autonomia.

18. La autonomía jurídica de un monasterio de monjas, para poder obtenerla, debe comportar una real autonomía de vida, es decir la capacidad de gestionar la vida del monasterio en todas sus dimensiones (vocacional, formativa, de gobierno, relacional, litúrgica, económica...). En ese caso un monasterio autónomo es vivo y vital.

54. La afiliación es una forma especial de ayuda que la Santa Sede establece en situaciones particulares a favor de la comunidad de un monasterio sui iuris que presenta una autonomía sólo aparente, pero en realidad muy precaria o, de hecho, inexistente.

Per altra banda, el text reflecteix d’alguna manera la creença que encara les monges necessiten vigilància, que no se les tracti com a persones adultes, dones capaces de discerniment. Certament una auditoria sempre és sana però el llenguatge i el que aquest traspua potser és el que més pot molestar a una noia, a una dona, a una monja del segle XXI.

74. En cada estructura de comunión o de gobierno en las que pueden configurarse los monasterios femeninos se les garantiza la necesaria y justa vigilancia, ejercida principalmente – pero no exclusivamente - mediante la visita regular de una autoridad externa a los monasterios mismos.

3. Federacions dels monestirs

La figura de l’assistent de la federació, genera reticències.

150. El Asistente de la Federación, debido a que participa en cierta medida en la jurisdicción de la Santa Sede, es un presbítero, nombrado por la Congregación para los Institutos de vida consagrada y las Sociedades de vida apostólica para una o más Federaciones.

155. El Asistente de la Federación debe transmitir cada año un breve Informe sobre su gestión, sobre el funcionamiento de la Federación, señalando posibles situacions particulares.

El tema de l’assistent torna a ser un tema polèmic. Alguns interrogants que es formulen des d’alguns monestirs: “per què el Vaticà no pot tenir per interlocutor una dona, una monja, per què necessitem un prevere per sobre nostre i a més amb informes anuals. No pot ser la superiora de la casa o la presidenta federal la que pot comunicar aquestes situacions particulars?. Com una persona que no viu a la comunitat ni participa del gènere femení pot conèixer millor les situacions particulars?”

4. La separació del món

Sovint, quan es parla de clausura no es coneixen en el gran públic els diversos significats que conté. El documents oficials recullen tres tipus de clausura: papal, constitucional i monàstica.

208. A las expresiones clausura papal y clausura constitucional, presentes en el Código de Derecho Canónico, San Juan Pablo II en la exhortación apostólica postsinodal Vita Consecrata había añadido una tercera: la clausura monástica.

a. Papal: 183. La clausura papal, instaurada en el año 1298 por Bonifacio VIII, se define “según las normas dadas por la Sede Apostólica” y excluye tareas externas de apostolado.

b. Constitucional: 205. La clausura constitucional, que ha sustituido en el Código de Derecho Canónico a la clausura papal menor de Pío XII, es un tipo de clausura dirigido a monjas que profesan la vida contemplativa asociando “legítimamente a su cargo alguna obra de apostolado o de caridad cristiana”.

c. Monàstica: 210. Para los monasterios de monjas contemplativas, la clausura monástica, aun conservando el carácter de una disciplina más estricta respecto a la clausura común, permite asociar a la función primaria del culto divino formas más amplias de acogida y de hospitalidad.

211. La clausura monástica, por el hecho de estar presente en las Constituciones o en otro código del derecho propio, es una expresión peculiar de la clausura constitucional.

L’article 156:

“Partiendo del enunciado del Código, se recuerda que la separación del mundo caracteriza la naturaleza y las finalidades de los Institutos de vida consagrada religiosos y corresponde al principio paulino de no conformarse a la mentalidad de este mundo[99], huyendo de toda forma de mundanidad. Para la vida religiosa, la clausura constituye una obligación común a todos los Institutos y expresa el aspecto material de la separación del mundo – de la cual, sin embargo, no agota su alcance - contribuyendo a crear en cada casa religiosa un clima y un ambiente que favorezcan el recogimiento, necesarios para la vida propia de todo Instituto religioso, pero especialmente para aquellos entregados a la contemplación.”

El tema de la clausura no és típica de la vida monàstica. Per exemple, la Regla Benedictina parla del clos del monestir però mai d’aquesta clausura tan restrictiva material. La clausura més autèntica que hem de treballar és la del cor.

210. Para los monasterios de monjas contemplativas, la clausura monástica, aun conservando el carácter de una disciplina más estricta respecto a la clausura común, permite asociar a la función primaria del culto divino formas más amplias de acogida y de hospitalidad.

Una novetat, però s’oblida aquí, malgrat ja n’ha parlat en altres llocs del document, de les obres d’apostolat.

5. La formació

262. El aspirantado, considerado un primer conocimiento del monasterio por parte de la candidata y de la candidata por parte de la comunidad del monasterio, comporta una serie de contactos y tiempos de experiencia en comunidad, incluso prolongados. Este conocimiento será útil también para superar en esta fase posibles lagunas en el camino de formación humana y religiosa.

També és interessant aquesta novetat ja que els nous membres que poden arribar necessiten un temps més llarg de discerniment i de formació.

Relació URC – Monestirs i Vida contemplativa

La Unió de Religiosos de Catalunya té en alta consideració els monestirs i la vida contemplativa perquè representen un element essencial de la vida consagrada i perquè sempre aporten una crida a viure aquesta essència evangèlica en altres formats de vida religiosa. Totes les activitats de l’URC estan obertes a la seva participació. Si ho consideren oportú i respon als seus requisits interns, poden formar part de l’URC a través de la pertinent inscripció a CONFER, com ja succeeix en alguns casos. Veiem amb joia la seva participació en la nostra realitat intercongregacional.

Lluís Serra Llansana és secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya