Peramea, les relíquies més innocents

Víctor Rodríguez –CR Són quarts de 12 del migdia, Sants Innocents. A Peramea, al Pallars Sobirà, repiquen les campanes de l’església de Sant Cristòfol. Els diferents tocs manuals que des de fa poc són patrimoni de la humanitat, fan goig de sentir i s’escampen pels carrers costeruts de la vila closa, que s’estén pendent avall del temple.

A poc a poc, l’església s’omple de veïns, de fidels i també de curiosos atrets per la veneració que es durà a terme durant la missa: les relíquies dels Martisants. Amb aquest nom es coneixen els tres cranis i una ossada dipositats en el son dels segles dins una arqueta a l’església de Peramea. La tradició diu que són les restes d’alguns dels Sants Innocents que Herodes va manar matar i que van ser portats fins aquest racó del Pirineu pel comte del Pallars fa segles.

Només aquest fet denota la importància que va tenir Peramea en el passat i que les restes del castell certifiquen. Les relíquies, com altres imatges de l’església varen ser salvades i amagades pels veïns durant la Guerra Civil. Gràcies a ells, l’arqueta segueix esperant-los tot l’any per veure la llum poc més d’una hora cada 28 de desembre a les 12 del migdia.

El cofre amb les relíquies dels Martisants roman tancat tot l’any en una capella lateral del temple. I per venerar les relíquies que amaga, cal tenir tres claus. El primer que cal fer és obrir l’armari encastat que s’amaga rere una cortina amb la primera clau. Les altres dues claus obren l’arqueta. Ben segur que l’existència de dues claus servia per evitar que una sola persona pogués obrir-la i calgués una segona autoritat per fer la màgia d’obrir la tapa i veure els Martisants. Qui sap si una autoritat religiosa i una civil o laica.

S’apropa l’hora de la missa i sota el guiatge de mossèn Joan Dies i del rector Joan Pau Esteban, els veïns obren l’armariet i baixen l’urna amb els Martisants sobre l’altar de la capella.

Solemnement preparada, la missa comença a les 12 amb el cant dels goigs als Martisants i una petita processó dels celebrants va a buscar l’arqueta, per dur-la cap a l’altar. Dos veïns del poble porten les relíquies i situaran l’arqueta als peus de l’altar. A darrere els capellans que concelebren avui: Joan Pau Esteban, rector de Sort i de Peramea des del 2013; Jan Martínez, capellà del bisbat de Terrassa estiuejant al poble que la presidirà; Antoni Elvira, vicari episcopal per a l’acció pastoral; i Joan Dies, fill de Peramea i rector de Ribera de Cardós. Avui, la missa és repicada. En un poble d’unes vuitanta ànimes concelebren quatre capellans, no és pas poca cosa amb els temps que corren.

D’entre els quatre sacerdots sobresurt la figura de mossèn Joan Dies, de blancs cabells esbatanats, esquena encorbada i una mirada d’ulls blaus incisiva. Probablement, és la persona viva que més vegades ha vist, ha fet i ha complert la tradició dels Martisants i l’autèntic mestre de cerimònies. "Dels meus germans, els que vam néixer després de la guerra tots passem dels 80 anys", diu. Perquè mossèn Joan va tenir dos germans religiosos, un dels quals va ser missioner a Colòmbia, d’on és originari el rector, Joan Pau Esteban, que el destí l’ha unit amb els dos germans Dies. "Allà vaig conèixer el seu germà que va venir de missioner i ara estic jo fent el servei a la diòcesi d’Urgell", explica Esteban. Si bé la missa és com gairebé sempre, mossèn Joan Dies assegura que abans encara era més solemne: "Fa anys cantàvem completes i vespres el dia abans".

Els hostes més sagrats i innocents

La missa transcorre amb normalitat i va arribant al final. Els goigs s’han repartit a l’inici i tothom els té de nou a les mans per a la veneració popular. L’arxiver, campaner i estudiós de la cultura popular Daniel Vilarrúbias, mig amagat en una capella lateral, dona la tonada dels goigs amb el seu violí. Els dos veïns que han portat l’arqueta vora l’altar, ara la situen als peus, ben centrada.

Els veïns inicien un any més la veneració ritual dels Martisants, dels seus Martisants. Un per un, amb una barreja d’expectació, d’il·lusió i alhora, de respecte i devoció van passant per davant l’arqueta. Petits i grans conformen la cua i dipositen el donatiu abans de besar o reverenciar les relíquies. Un any més es renova una devoció que vincula i uneix la gent de Peramea: els Martisants.

Acaba la veneració i el rector anuncia que a continuació hi haurà un concert d’acordions que tancarà la festa major d’hivern, que ningú marxi. Les dues claus tanquen la tapa i l’arqueta retorna a la seva capella encara amb més expectació perquè l’església s’ha omplert del tot. De nou, l’armariet acull els seus hostes més sagrats i innocents. Dempeus sobre l’altar, l’encarregat de tancar la portella segueix les instruccions de mossèn Joan, sobirà mestre de cerimònies, que sap com es tanca i perquè s’ha encallat la portella. Fet l’encàrrec, es corre la cortina i salta de dalt l’altar.

Peramea, un any més, ha fet honor a la seva tradició més ancestral: venerar les relíquies dels Sants Innocents puntualment cada 28 de desembre. I no és cap broma.