Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’Empar Gil, amiga de la Mercè, la meva dona, i per extensió amiga meva, el Dilluns Sant va patir un vessament cerebral. La van mantenir en vida perquè era donant d’òrgans i calia fer-ho així per poder extreure’ls-hi amb garanties, i va morir el dimecres. Tenia 66 anys.

L’enterrament va ser el Divendres Sant al migdia. El Divendres Sant els cristians no celebrem l’Eucaristia perquè, davant Jesús mort, tot s’atura en espera de la Nit de Pasqua. De manera que el marit de l’Empar, el Jaume, va optar per fer una celebració de memòria i de pregària, i li va demanar a la meva dona que presidís l’acte, que va tenir lloc al tanatori de Sancho de Ávila. I l’acte es va desenvolupar així:

Després d’unes paraules de salutació de la Mercè, en què va ressaltar el sentit que tenia fer aquella celebració el Divendres Sant, vam cantar el “Trobarem a faltar el teu somriure”, i la Mercè mateixa va evocar a continuació com havia estat la vida de l’Empar. Una neboda, la Martina, va llegir un fragment del Petit Príncep. I vam escoltar una interpretació musical del “Paraules d’amor”.

Després, una amiga va llegir el relat evangèlic del bon samarità, i la Mercè va fer-ne un comentari-homilia fent notar com l’Empar havia mirat de viure aquella crida de Jesús. I vam fer silenci mentre sonava un fragment del “Viatge a Itaca”.

Després de la música, un membre del grup de revisió de vida de l’Empar va dir unes pregàries a les quals ens vam unir en silenci, i després vam escoltar quatre testimonis sobre ella.

I vam arribar a la part final, la part pròpiament de pregària i de comiat, per a la qual ens vam posar drets. Vam dir plegats la pregària del parenostre, després la Mercè va aspergir amb aigua el cos de l’Empar rememorant el baptisme que la va unir a Jesucrist i la va fer filla de Déu, i finalment li va adreçar, a ella, unes antigues paraules de comiat que es troben al Ritual de les  Exèquies: “Empar, que els àngels t’acompanyin al paradís, que a la teva arribada et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern”. I vam concloure la trobada amb el cant “Dolç el núvol abriga el tossal”.

Certament, l’acte va expressar molt bé tot el que calia expressar: tant la memòria de l’Empar, com el dolor de la seva pèrdua, com la fe en Jesús i en la vida eterna de Déu. Aprofitant la riquesa ritual catòlica, i aprofitant també la riquesa de vida i de fe que tots plegats portem acumulada. Totes dues coses són igualment bàsiques, i més en un moment tan potent i alhora delicat com és el comiat d’una persona estimada que ens ha deixat.

No sé jo si aquest tipus d’enterraments cristians que no segueixen els ritus oficials s’anirà obrint pas. Si fos que sí, podria ser un bon camp d’aprenentatge i d’aprofundiment en la litúrgia per als laics i laiques que s’hi trobin implicats i que vulguin fer-ho bé.

En tot cas, he de dir que l’enterrament d’aquest Divendres Sant m’ha fet pensar, un cop més, en la necessitat, ara ja urgent, que la litúrgia catòlica integri formalment en el seu interior un espai on evocar el difunt i evocar la vivència dels qui li diuen adeu. Això, que és bo que es faci en el comiat de qualsevol persona, també ho és, sens dubte, en la mort d’un cristià.

(Quan ja tenia fet aquest article, dijous passat, dia 21, va morir una altra amiga de 66 anys, la meva cunyada Graci Perera. Dissabte vam celebrar el seu enterrament, que va ser una cerimònia civil, que aquest cop vaig coordinar jo. Dilluns que ve en parlaré).