Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Continuo amb el tema de la setmana passada, sobre la necessitat de reconèixer una veritat objectiva o uns principis universalment vàlids per poder promoure i defensar les grans causes de la humanitat, com són ara la cura de la casa comuna, o la distribució equitativa de la riquesa, o la igualtat de drets entre homes i dones. Una veritat objectiva i uns principis universalment vàlids que, en darrera instància, provenen de Déu. Això, més o menys, és el venen a dir els números 115-123 de la Laudato si’. I, encara que l’encíclica no ho diu, aquesta idea en porta una altra d’implícita, que és que, segons ha defensat sempre l’Església catòlica, és ella, l’Església, la intèrpret autèntica d’aquesta veritat i aquests principis.

He de dir que, com passa en algun altre document d’aquest papa, la sensació que vaig tenir en llegir aquests números és que, de fet, no lligaven ni amb el to ni amb el contingut de la resta del document. La sensació que vaig tenir és que algun dels guardians de l’ortodòxia que pul·lulen per Roma li havia dit al papa que calia posar aquesta mena d’aclariments perquè si no la gent podria pensar que Déu, interpretat per l’Església, ja no tenia l’última paraula sobre com ha de ser l’actuació dels éssers humans. I el papa, per evitar-se problemes o per ves a saber què, ho havia acceptat.

El cas, però, és que després del que vaig escriure la setmana passada, un bon amic em va enviar un correu fent-me adonar que, després d’aquesta encíclica, s’ha produït un canvi de plantejament en les argumentacions del papa. Cinc anys després de la Laudato si’, el papa va publicar l’any passat la Fratelli tutti, i allà, especialment en els números 210-214, fa un notable esforç per repensar tot aquest tema, renunciant al dogmatisme i buscant un terreny comú de recerca en què s’hi pugui trobar tothom sense limitar-se a actuar a base de consensos cojunturals. No se n’acaba de sortir, però Déu n’hi do. Segurament que ell mateix es devia adonar que allò que havia escrit cinc anys abans no funcionava. En tota aquesta qüestió, caldrà recórrer encara molt de camí.

I és que la manera de plantejar les coses a la Laudato si’, en el moment present ja no es pot mantenir ni defensar. Una reflexió teològica seriosa, i que a més tingui en compte el que ens ensenya la història humana i la història cristiana enmig d’aquesta història humana, ja no pot pensar així.

I és que els cristians, per poc que mirem al nostre voltant, ens adonem que moltes d’aquestes grans causes de la humanitat s’han obert pas no a partir d’una veritat objectiva i uns principis universalment vàlids defensats per l’Església en nom de Déu, sinó que s’han obert pas al marge de l’Església i a vegades amb la seva directa oposició. I a poc a poc, som els cristians, i l’Església, els que hem anat reconeixent que en aquestes causes es feien realitat els criteris de vida que Jesús ens va ensenyar a l’Evangeli. I tenim encara en el nostre món algunes d’aquestes grans causes que, tot i que molts cristians i cristianes les viuen com a pròpies, l’Església com a tal continua posant-s’hi d’esquena.

Jo estic convençut, com he dit ja algun cop en aquesta pàgina, que l’Evangeli va tenir un paper molt important en el canvi de manera d’entendre les coses que es va anar produint en l’imperi romà en els primers segles del cristianisme, introduint-hi valors com la igualtat entre tots els éssers humans, la dignitat i els drets dels pobres, el bé comú que no podia deixar ningú a fora. Aquesta nova manera d’entendre les coses no va canviar, certament, el conjunt de la maquinària social, que va continuar igual d’opressora, però sí que va propiciar –no només ella, però sí amb una contribució important d’ella– que aquesta mena de valors anessin donant fruits a cada època. I, en el nostre món contemporani, n’han donat de moltes maneres, sovint, com he dit, al marge de l’Església i amb la seva oposició.

Els valors de l’Evangeli, és a dir, els valors d’humanitat, sorgeixen per tot arreu. Es van descobrint, es van construint, i això s’esdevé gràcies a múltiples aportacions i múltiples lluites, en les quals no és possible distingir entre creients i no creients. Els creients viuran aquesta construcció com a obra de Déu alhora que com a tasca per a una vida més digna; els no creients no hi veuran, en canvi, aquesta realització del projecte de Déu. Però tant és. Aquell verset del cant d’entrada de la diada de la Pentecosta que citava la setmana passada és, crec, la correcta interpretació cristiana d’aquest camí humà: “L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra”. I és aquest Esperit el qui ens guia a la “veritat plena” de què parla Jesús a l’evangeli de Joan 16,13.

¿I l’Església, aleshores, quin paper hi té, en tot això? Doncs el paper d’acompanyant i d’ajuda en el camí. Si l’Església és capaç de buscar els seus referents en el rebost inacabable dels valors evangèlics i no en les capes i capes de mala tradició dogmatitzada que s’hi han afegit a sobre, té molt a oferir i a conmpartir en el llarg i complex trajecte humà.