Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

L’any passat, arran del judici de l’atemptat a la revista Charlie Hebdo per haver publicat caricatures de Mahoma, el president Emmanuel Macron va fer una encesa defensa de la llibertat d’expressió, afirmant que aquesta llibertat incloïa allò que ell va anomenar el “dret a la blasfèmia”. Al cap de poc, va sortir un article en què un comentarista deia que, efectivament, la llibertat és el primer dels tres lemes de la república francesa, però que no és l’únic. I que, al costat de la llibertat, el bon ciutadà francès ha de cercar i defensar també la fraternitat, i que a ell li semblava discutible que en el cas de les caricatures de Mahoma hi hagués estat gaire present aquesta voluntat de fraternitat. Sense que això signifiqués, òbviament, justificar els atemptats a Charlie Hebdo o altres de similars.

A mi em sembla important, la reflexió d’aquest comentarista. No, no pretenc defensar de cap manera que es prohibeixin o es persegueixin la blasfèmia o les possibles ofenses a la religió. No va per aquí la cosa. Però el que sí que voldria posar en valor és la importància dels tres lemes nascuts de la revolució francesa. El qui fos que se li van ocórrer certament que la va encertar de ple. Constitueixen, tots tres junts, un projecte humanista que, dut fins a les darreres conseqüències i per a tothom, em sembla força insuperable. I que goso dir, a més, que és una magnífica concreció del projecte evangèlic, una concreció que, tot sigui dit, es va formular al marge de l’Església, amb l’oposició de l’Església i en contra de l’Església. Però potser és allò del gra de blat que mor i dona fruit.

Doncs bé. Crec que estem en una societat que considera la llibertat com el valor bàsic, i s’oblida dels altres dos valors, la igualtat i la fraternitat. I així no anem enlloc, així l’únic que podem construir és un món individualista, d’individualitats que intenten imposar-se les unes a les altres esgrimint cada una d’elles la pròpia llibertat.

I llavors tenim, per exemple, el dret a fer el que em surt espontàniament de dins, sense mirar si això fa mal a una altra persona, o fa mal a un col·lectiu de persones. Seria el dret a la blasfèmia de què parlava Macron, o el dret a insultar el veí perquè ha fet no sé quina cosa que no m’agrada. Sí, és veritat, a vegades caldrà dir coses que faran mal, però sempre m’hauré de pensar bé si aquest mal és realment necessari fer-lo...

De fet, hi ha exercicis de la llibertat que són decididament inhumans. I ho són perquè s’obliden totalment dels altres dos lemes, el de la igualtat i el de la fraternitat. El cas més clar el trobem, certament, en el camp econòmic, i es resumeix així: jo tinc dret a buscar lliurement augmentar la meva riquesa –o la de la meva empresa, o la del meu grup financer–, i no tinc per què preocupar-me de l’altra gent. I no, això no va així. Jo, en la recerca dels meus interessos econòmics, no puc oblidar-me de la situació de la gent que depèn de mi, ni puc oblidar-me tampoc de la moltíssima gent que viu amb ingressos que estan a anys llum –per baix, esclar– dels meus. O de la gent que no té cap ingrés.

Això és el cas més clar. Però també entren aquí una pila d’actuacions econòmiques i polítiques que passen gairebé desapercebudes, i que són en el fons fruit del mateix esperit. A mi darrerament m’ha impactat el drama dels pescadors de les costes africanes, per exemple de les zones de Senegal i Mauritània, per l’actuació de les grans companyies pesqueres, i en aquest cas les de la Unió Europea. Les companyies pesqueres europees, que inicialment pescaven en aigües internacionals davant les costers africanes, ara han firmat convenis amb aquells països per poder pescar també dins les seves aigües territorials, amb la qual cosa estan buidant els caladors que permetien viure molta gent amb els seus mitjans de pesca artesanal, que evidentment no poden competir amb els grans mitjans de què disposen les companyies... amb la qual cosa les tals companyies empenyen aquests pescadors a fugir cap a Europa, on, com tothom sap, seran degudament rebutjats. Sí, aquests convenis de pesca estan fets a partir de la llibertat de mercat. Però la Unió Europea, actuant així, ha deixat de banda tot esperit d’igualtat i de fraternitat. Tot esperit de decència, gosaria dir.

Llibertat, igualtat, fraternitat. Caldrà reivindicar els tres lemes. En les actuacions i posicionaments individuals i d’àmbit més limitat, i en les actuacions econòmiques i els projectes polítics, que seran més humans i més dignes com més incorporin, en els seus plans de govern, en la cultura que transmeten i en les formes que utilitzen, tots tres lemes simultàniament i, a més, no pensant tant sols en els ciutadans i ciutadanes del seu propi país, sinó amb una mirada que abasti el món sencer.