Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja som a final de curs, a les escoles i facultats ja posem les notes finals als nostres alumnes. Les darreres classes les hem passat sense comiats especials, sense intercanvi d’abraçades i petons, sense les mirades d’alegria i agraïment  per haver compartit tantes hores de presència a les aules, bé,  aquest semestre extraordinari a “les aules virtuals”.

Després d’unes paraules de comiat a una pantalla amb imatges una mica distorsionades dels alumnes, he sortit del programa de classes via gotomeeting de l’ordinador i els alumnes han desaparegut amb aquesta darrera connexió. Ni tan sols he tingut que aixecar-me de la cadira per saber que el curs s’havia acabat en aquell precís instant que la pantalla de l’ordinador abandonava la darrera sessió i el marc de visió s’omplia d’altres pestanyes obertes amb diversos programes de l’ordinador.  Quan els alumnes han dit adéu no els he sentit dir res més, ni els he vist més, ni tan sols he sentit les seves passes com quan s’allunyen escales avall sortint alegres per haver acabat el curs...

Aquest any, de número parell,  tocava viatge de final d’estudis, un viatge molt especial doncs era a Terra Santa, a Israel. Havia de ser un viatge de pelegrinatge pels estudiants que havien acabat la seva formació aquest curs i pels qui havien acabat ja feia un any. Un viatge molt esperat i desitjat per tots, els qui ho havíem preparat i els qui havíen de participar. Sé que aquest viatge, si no s’ha pogut fer aquest curs, segurament es podrà fer més endavant perquè des de sempre ens esperen a Natzaret, a Betlem, a Jerusalem, i a tants santuaris que ara són buits de pelegrins.

Recordant darrers anys de viatge de final d’estudis amb alumnes i formadors, em venen a la memòria clarament els moments emocionants de la trobada a l’aeroport de Barcelona. El pas de control de passaports a la frontera d’Israel.  L’arribada de nit a Natzaret amb la basílica de l’Anunciació il·luminada. El primer esmorzar amb altres grups de pelegrins allotjats al mateix lloc. La pregària de l’Àngelus a la gruta. A Canà, el franciscanet que ens explicava el significat tan bonic del lloc del primer miracle de Jesús. Recordo acabar la tarda amb la navegació a darrera hora pel Llac de Tiberíades, amb l’aigua agitada donant l’atrezzo més sentit al text que escoltàvem.

Viatjar amb qui acaba una etapa d’estudis és formar part d’una cloenda especial, no sempre es farà un viatge per aquest motiu. Viatjar amb els companys amb qui has estat moltes hores de la teva vida a classe, és diferent. Així també els deixebles i Jesús es van unir fent un camí junts que ara se’ns mostrava segles després diferent però actual. M’agrada recordar els dies passats a la Galilea, com l’any que ens vam allotjar varies nits a la Muntanya de les Benaurances, i la quietud i pau que ens aïllava del món, món passat i món futur. Els dies del viatge eren pocs però intensos. Després ja venien els dies de Betlem, un món dins un altre món, i per finalitzar l’extraordinària experiència de Jerusalem.

El viatge de final de curs no s’ha fet aquest any, no s’ha fet l’entrega de diplomes, les festes de llicència no han fet volar barrets. Tot ha quedat acabat formalment però no anímicament, una etapa no sembla acabar del tot, malgrat que és així, per donar inici a una de nova, que tampoc sembla ho serà ben bé. I ara que és final de curs m’agrada opinar que les celebracions s’haurien de fer a començament de curs, que els viatges per crear lligams haurien de ser a inici de curs, que el premi més gran és la motivació continuada i reforçada de tots, de professors i d’alumnes, i que si aquest curs l’hem acabat com mai abans, l’inici del curs vinent hauria de ser més motivador que mai. M’imagino un curs amb classes a l’aire lliure, amb visites a centres culturals, amb viatges per descobrir la realitat del nostre món tal i com van fer els nostres avantpassats, amb curiositat i bona voluntat, perquè ningú es quedi pel camí i tothom tingui accés a gaudir de tot el que hem d’aprendre.