TORNAR A DESCALÇAR-SE Actituds per a disposar-se a l’experiència dels Exercicis Espirituals

La nostra vida és una resposta a la crida que el Senyor un dia ens va fer, una crida que vol posar la nostra persona al servei de la gent, sigui on sigui la concreció d’aquest servei. Tot i que personalment tinguem el nostre espai per a la pregària personal diària i que sovint parlem amb algú que ens va acompanyant en el nostre propi itinerari, és veritat que convé un temps privilegiat per posar Déu al centre de la nostra atenció. En cas contrari, no deixarem passar pel cor multitud de situacions que la nostra vida (plena de reunions, activitats, apostolats) ens ofereix.

Durant la nostra formació (més llunyana o menys) se’ns ha convidat a fer anualment l’experiència interior dels Exercicis. L’objectiu era aprofundir en la nostra experiència espiritual del Senyor, alimentant el nostre desig de posar-nos al servei del Poble de Déu com a pastors. La pregunta sorgeix un cop la formació ha acabat i no hi ha ningú que “t’obliga” a fer-los. Entra en joc la crida interna que Déu ens fa per dedicar uns dies a tornar a la font de la nostra crida vocacional. Sorgeix el desig de tornar a la font d’on brolla el nostre sentit de la vida.

Sant Ignasi, a l’inici del llibre d’Exercicis Espirituals, explicita alguns elements importants que és important que la persona que fa aquesta experiència tingui en compte. En destacaré quatre que, per a mi, són especialment significatius:

1.- Afeccions desordenades: Sant Ignasi defineix Exercicis com tot mode d’exercitar l’ànima. Posant com exemple l’exercici físic (en ordre a fer esport, a competir, entre altres coses), l’exercici espiritual va orientat al fet que la persona, tot alliberant-se de les afeccions desordenades, pugui trobar la voluntat de Déu per a la seva vida. Què vol dir Ignasi amb “afeccions desordenades”? Doncs que cada persona, a mida que va vivint, va posant, a vegades sense adonar-se’n, l’estimació i el valor en determinades coses que no són Déu mateix. Molts cops no són aspectes molt cridaners, però que condicionen la nostra llibertat: la nostra actuació es veu condicionada per situacions que llimen la nostra autonomia. Sentim doncs la necessitat d’una ascesi que centri tot el nostre desig en el Senyor.

2.- Coneixement intern: els Exercicis no impliquen saber-se la Bíblia de memòria. No comporta saber-se l’exegesi darrera de determinat passatge que se’t proposa de contemplar. Es parla de coneixement intern, d’un coneixement que mobilitza el cor, tot i passar pel cap. És un coneixement que pretén acostar-nos al Senyor. És per això que hi ha una invitació a rebaixar la intensitat de la nostra vida: no es tracta d’anar ràpid, no es tracta de fer-ho “perfecte” (com si hi hagués perfecció). Es tracta, en definitiva, de deixar-se transformar per la Paraula i pel diàleg amb el Senyor que ens visita a través d’ella.

3.- Ànim i liberalitat: quan hom inicia una experiència (també espiritual) convé demanar generositat en l’esforç. Que comenci amb ganes de fer bé l’experiència, amb seriositat. Però també, per experiència, sabem que una persona que es posa davant del Senyor, Ell la canvia. I ens hem d’obrir a aquesta possibilitat.

4.- L’experiència dels Exercicis implica sortir de la pròpia quotidianitat. Ajuda molt que la persona no es vegi immersa en gestions o problemes quotidians, que no el permetrien entrar a fons en el seu cor i les motivacions que el duen a viure. La dificultat molts cops és la impossibilitat de sortir dels propis problemes: sempre hi ha alguna cosa impossible de deixar; mai no és un bon moment, perquè sempre hi ha alguna cosa que s’ha de fer. Aquí és on convé una aposta personal: vas a trobar-te amb la raó per la qual fas tot el que fas.

És molt important que, com a preveres, ens disposem a obrir-nos al Senyor com a principi i fonament de la nostra existència, així com demanem a la gent de les nostres comunitats i parròquies que ho facin. No tindrà sentit que la manca de temps o la quantitat de treball pugui esmorteir el desig d’una vida profundament lliurada al Senyor. Tornar-nos a descalçar permet al Senyor mostrar-se com aquell qui va sent, qui es va manifestant en la nostra història.

Enric Puiggròs