Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Miquel Àngel Ferrés/Revista el Senyal) "Mossèn, no li sàpiga greu, però volem batejar la meva néta al poble on vaig néixer, i vaig ser-hi batejada jo i també els meus pares, que hi estan enterrats. Tot ho hem fet allà, sap…?". Aquesta àvia novella, com moltes altres persones, té molt arrelat el sentit de pertinença a la parroquia dels seus anys de jovenesa, encara que ara visqui a ciutat. La néta… ja veurem d'on se sent, si és que pot posar arrels enlloc…

Ja ha passat a la història la vida sedentària, on les generacions se succeïen arrecerades al mateix niu al voltant del campanar del poble, que, ben integrat al paisatge, aplegava les cases com una lloca els seus pollets. Avui els polls s'han escampat. Molta gent dorm en un lloc, treballa en un altre, menja més enllà, busca l'oci desplaçant-se a un altre indret i passa els caps de setmana en un altre. Des del punt de vista religiós, ens preguntem quina és la seva comunitat, el seu referent, el seu niu de creixement espiritual, per als qui en volen, és clar…

En àmbits urbans o en pobles grans, les parròquies tenen certa entitat pròpia, i també hi ha grups transversals, formats per gent de diverses parròquies i procedències, i que actuen de referent principal. Aquests grups tenen l'avantatge de la sintonia mútua, de l'amistat, de la vivència d'una afinitat espiritual o ideològica.

La parròquia, tanmateix, té vocació innata de ser porta oberta a l'acollida. Una església, un campanar, un despatx parroquial, no deixa de ser una invitació a tothom, sense exclusió.

La grandesa i al mateix temps la pobresa d'una parròquia és que no es pot triar la gent. La gent és com és, i tothom pot ser parroquià, pensi com pensi, vingui d'on vingui. Cada vegada hi ha més persones, moltes d'origen estranger, que busquen aquests espais d'acollida, tant per l'ajuda material com també humana i espiritual.

Ara bé, als pobles petits no es poden tenir tots els serveis propis d'una parròquia, com el culte, catequesi, Càritas, joves, moviments, formació, ni tampoc la presència permanent d'un rector, i d'aquí neix la necessitat de l'agrupació de parròquies, o de l'arxiprestat, que té la funció d'assegurar que cap parròquia o comunitat deixi de tenir accés, més o menys proper, a tots els serveis, mancomunats amb les parròquies veïnes. No es tracta de suprimir cap parroquia sinó d'organitzar els horaris i les activitats de forma conjunta amb un sector de parròquies determinat, de manera que es complementin les unes amb les altres. Hi ha rectors que, si tenen molt pocs infants a la catequesi, per exemple, els ajunten cada setmana amb els de pobles veïns, i plegats formen un grup. Això suposa un cert sacrifici de mobilitat per part de les famílies, però és el que demana la nova realitat.

Queda clar que la parròquia, almenys en tant que referent, és necesaria però alhora és insuficient. Dit amb altres paraules, ens hem d'acostumar a superar la parròquia sense suprimir-la. I cal valorar moltíssim el paper cabdal dels seglars en parròquies sense rector resident, tenint cura de l'església, del seu manteniment, i, en molts casos, assumint tasques pastorals (celebracions de la Paraula, catequesi, atenció als malalts, caritat…), i no solament per l'escassetat creixent de capellans sinó en virtut d'una pertinença que està per damunt de qualsevol divisió territorial i realitat numèrica: ser membres actius del Poble de Déu, corresponsables en l'anunci de l'Evangeli.

Miquel Àngel Ferrés. Text publicat a la revista El Senyal.